Linguasfera: Llengües i Cultures del Món

Aprendre llengües: [697] Enciclopèdia de les llengües

2011-09-13T20:00:00.000+02:00

Aprendre llengües: [697] Enciclopèdia de les llengües: Fa uns dies en una llibreria a Florència vaig ensopegar amb un volum extens que em va cridar l'atenció, Dizionario enciclopedico delle lingu...

FAREWELL, SPAIN? (Adéu, Espanya?) Scotland Quebec Catalonia Independence

2011-03-01T11:34:00.000+01:00

Adéu, Espanya? Sub Eng 01/11 Scotland Quebec Independence

2011-03-01T00:32:00.000+01:00

L'exposició "La mar de llengües" arriba a València i Alacant

2010-09-08T12:05:00.000+02:00

Data: 08/09/2010 11:47

Fins al 30 de setembre es pot visitar a l’Escola de Magisteri de la Universitat de València, una exposició itinerant que ja ha tingut més de 40.000 visitants.

S'ha presentat a l'Escola de Magisteri de la Universitat de València "La mar de llengües. Parlar de la Mediterrània", una exposició que permet observar la Mediterrània des d'una òptica gens habitual: la de les seues llengües. Ens aporta, a més, una visió del Mare Nostrum com a espai de contacte, intercanvi i enriquiment lingüístic i cultural.

Aquesta mostra és la primera que organitza Linguamon - Casa de les llengües, una iniciativa que té per objectiu difondre els valors del multilingüisme al món. Després d'itinerar per multitud de ciutats de Catalunya i les Illes Balears amb més de 40.000 visitants, arriba per primera vegada al País Valencià amb la coll·laboració d'Escola Valenciana, la Universitat de València i la Universitat d'Alacant.

L'Escola de Magisteri de la Universitat de València és el primer espai que acull aquesta interessant mostra al nostre territori i ahir van estar presents en la inauguració Antoni Mir, director de Linguamón, Diego Gómez, president d'Escola Valenciana i Vicent Miralles, de l'Escola de Magisteri.

Segons Diego Gómez "aquesta és una mostra magnífica per mostrar als valencians i les valencianes i, sobretot als nostres escolars, una mediterrània multicultural a través de la seua riquesa lingüística, un valor essencial que cal transmetre als nostres joves perquè prenguen consciència de la importància de la llengua pròpia coma senyal identitària i alhora que sàpiguen que la riquesa lingüística i el respecte al multilingüisme és fonamental per a apropar les cultures de la mediterrània, crear un espai d'intercanvi i conéixer-nos millor".

Així mateix, Antoni Mir va destacar que "amb aquesta exposició volem promoure el coneixement i la defensa de la diversitat lingüística general i mediterrània en particular i fomentar l'interés per a l'aprenentatge de llengües.

ELS ÀMBITS DE L'EXPOSICIÓ

Àmbit 1: llengües, pobles i terres

El primer àmbit està dedicat al mapa de les llengües que es parlen a la Mediterrània. S'hi veuen marcades unes àrees lingüístiques que corresponen als territoris on, des de fa segles, es parlen unes determinades llengües, les pròpies de cada zona. Al mapa també s'indiquen les fronteres estatals, una realitat política que sovint no coincideix amb la distribució geogràfica de les llengües. D'acord amb aquest criteri apareixen 24 llengües diferents, amb les seves àrees respectives.

Àmbit 2: llengües a tot arreu

Està dedicat als diferents àmbits d'ús de les llengües, des de l'escola al món de la feina i el lleure. També es presenta la dimensió escrita i literària de les llengües, així com la diversitat d'alfabets.

Àmbit 3: parlants

Muntatge audiovisual on intervenen sis personatges. Tots ells de diferents pobles de la Mediterrània. Els sis protagonistes es dirigeixen al visitant per implicar-lo i transmetre els valors de la diversitat lingüística i el respecte cap els diferents pobles mediterranis.

L'exposició es podrà visitar fins el 30 de setembre a l'Escola de magisteri de la Universitat de València de 10 a 18 hores i es poden concertar visites guiades de 10 a 13 hores per als centres escolars, tan sols cal telefonar al telènfon 96 347 27 83 d'Escola Valenciana. Després viatjarà a la Universitat d'Alacant, on podrà ser visitada del 3 al 15 d'octubre.

Els jueus marroquins

2009-09-19T15:13:00.001+02:00

Amália Rodrigues - "tudo isto é fado"

2009-09-02T09:51:00.001+02:00

Nostàlgia en la distància. Això és el fado. Això és Portugal.

J. L. Fontenla: Contra a desagregração da língua portuguesa

2009-08-10T20:07:00.004+02:00

De: http://www.lusografia.org/o_mito_de_babel.htm

O MITO DE BABEL:

CONTRA A DESAGREGAÇÃO DA LÍNGUA PORTUGUESA

José Luís Fontenla, Dr.

Presidente da Comissão Galega do Acordo Ortográfico e

das Irmandades da Fala da Galiza e Portugal,

Delegado da Sociedade da Língua Portuguesa

Em homenagem aos saudosos amigos profs. Lapa, Cunha, Cintra, G. Da Cal, Azevedo Ferreira, Herculano de Carvalho, Houaiss, Chaves de Melo e Coseriu, defensores da Lusofonia da Galiza, in memoriam.

Introdução

Vestígios do mito de Babel se mantêm ainda na maneira de pensar a Língua Portuguesa já no terceiro milénio, no séc. XXI, por falta de uma política comum de planeamento linguístico (language planning) em defesa da unidade estrutural da Língua Portuguesa, seja ela considerada sincrónica ou diacronicamente (FONTENLA)[i].

Destarte a segunda língua românica do mundo, terceira Europeia de cultura de dimensão internacional e intercontinental, falada nos cinco continentes por mais de 240 milhões de utentes (UNESCO)[ii], nascida na velha Gallaecia romana, que chegava até ao Mondego, e levada a dois terços do mundo pelos Portugueses com os Descobrimentos, não tem uma política coerente que a divulgue e promova em toda a parte.

Além do mais, o diferendo Luso-Brasileiro, que permite a existência do Português Europeu (PE) e do Português do Brasil (PB), com leves diferenças de pronúncia, léxico, etc. está a criar derivas da língua e a pôr em questão a unidade estrutural profunda da língua Portuguesa, embora exista um Acordo Ortográfico de 1986 e 1990, que unifica tanto quanto possível, a escrita da nossa Língua.

O curioso é que a Língua Portuguesa tem uma unidade estrutural superior à do Espanhol, do Francês, etc., e que o nosso diassistema possui uma Gramática do Português Contemporâneo desde 1984 (CINTRA, CUNHA)[iii], que abrange os dialectos Galegos, Portugueses e Brasileiros. Também possui um Acordo da Ortografia Unificada desde 1990 (FONTENLA)[iv] e um Dicionário da Academia das Ciências de Lisboa desde 2001[v], com transcrição fonética correspondente ao Português Europeu, que seguem a Galiza, Portugal, os PALOP, Timor, etc., além de organismos internacionais (UE, OMS, OIT, AIJ, etc.) como reconhecem alguns autores (SEABRA)[vi].

Apesar da unidade estrutural da Língua Portuguesa, alguns autores tencionam, a partir de perspectivas dialetológicas, manter como que resíduos do mito de Babel, invocando a fragmentação da língua, as derivas (drifts) ou até a sua desagregação na Galiza, Portugal, Brasil, PALOP, etc.

Assim, na Galiza, diversas pessoas ignaras impõem a ortografia e a morfologia castelhanas ao Português da Galiza (MARTINHO)[vii], língua da lusofonia (FONTENLA)[viii] de costas voltadas ao Parlamento, por Decreto; a 20 de Abril de 1983, pelo Conselheiro (Ministro) adjunto ao Presidente para a Cultura (sic) Filgueira Valverde, é publicado o Decreto 173/1982 de 17 de Novembro sobre a normativização da Língua Galega (sic) e por lei 3/1983 de 15 de Junho se estabelece para já, no Diário Oficial da Galiza, a 14 de Julho, a Lei de Normalização Linguística. Destarte se enceta a desagregação da língua Portuguesa na Galiza, com o protesto de professores, escritores, intelectuais, deputados, entidades de ensino, investigação e pesquisa e sindicatos galegos, etc. (FONTENLA)[ix].

Mas não só se impõe a ortografia e morfologia do Castelhano ao Português da Galiza, como também se altera a sintaxe, o léxico, a fonética, a fonologia, tudo o que constitui um diassistema; a língua histórica (COSERIU, HUBER, DIEZ, CINTRA, CUNHA, AZEVEDO FERREIRA, MIRA MATEUS, AZEVEDO MAIA, HERCULANO DE CARVALHO, etc.)[x] que se tinha formado na velha Gallaecia, hoje conhecida como Português, é submetida à pressão do Espanhol e passa a ser uma língua subordinada, iniciando-se um claro processo de substituição linguística de carácter diglóssico (FERGUSON, GIL HERNANDEZ, RABUNHAL CORGO, BREA)[xi], que também se dá em Olivença como tem sido estudado (MATIAS RESENDE)[xii].

Um verdadeiro golpe de estado se produz na Academia Galega a 3 de Julho de 1982, para aprovar as normas daquilo a que se chamou portunhol 1 do ILG-RAG (Instituto de la Lengua Gallega — Real Academia Gallega)[xiii], que vigoraram através dos preceitos legais citados supra, da mão do conselheiro (ministro) Filgueira Valverde e do Presidente do Governo da Galiza Fernandes Alvor, que ordenam publicar Decreto e Lei no Diário Oficial da Galiza, em texto bilingue, portunhol-espanhol[xiv].

Surge ainda um portunhol 2, que não atinge o nível de oficialidade e que se justifica como uma norma transitória para integração no Português de Portugal, das mãos da Associação Galega da Língua; esta entidade privada elabora, através da chamada “Comissão Linguística da AGAL” o “Estudo Crítico das Normas Ortográficas e Morfológicas do Galego” (1983, 169 pp.)[xv] (1989, edição acrescentada, 302 pp.)[xvi]; esta “Comissão” ainda elabora, a partir do Português, mas afastando-se dele na ortografia, prosódia ou ortofonia, verbos, etc., o “Prontuário Ortográfico Galego” (1985, 318 pp.)[xvii] e mesmo a CLA (Comissão Linguística da AGAL) elabora um “Guia prático dos verbos Galegos conjugados” (1988, 128 pp.)[xviii] em que, plagiando os verbos Portugueses, se introduzem desvios ou variedades que se afastam da língua comum do PE — Português Europeu. A filosofia desta entidade, a AGAL — Associação Galega da Língua — passou sempre por criar uma terceira via contra o Português Europeu e Brasileiro, acordando até em não negociar os Acordos Ortográficos de 1986 (Encontro de Uniformização da Língua Portuguesa do Rio de Janeiro, do qual sairiam as bases da Ortografia Simplificada da Língua Portuguesa, a que tive a honra de assistir presidindo à Delegação da Galiza) e de 1990 (Encontro de Unificação Ortográfica da Língua Portuguesa de Lisboa, do qual sairiam as bases da Ortografia Unificada da Língua Portuguesa, e onde todos cedemos às pretensões dos Portugueses, tanto os Galegos que me honraram com a presidência da Delegação da Galiza novamente, como os Brasileiros e Africanos Lusófonos) (FONTENLA)[xix]. A AGAL chegou a proibir, em congressos, comunicações escritas em Português por Galegos (ASS. AMIZADE GALIZA-PORTUGAL)[xx] e textos na sua revista (GIL HERNANDEZ, ALDREI, BREA)[xxi] que deviam ir na norma portunhol 2 que defendem ainda hoje, no século XXI, no ano 2002! A língua Portuguesa era banida pela AGAL e não podia ser usada por autores Galegos! Apenas por Portugueses e Brasileiros. Racismo?, Fascismo? Chi lo sà.

Ainda, na Dicionarística, se mantém também uma linha de portunhol 1 com base nas “Normas Ortográficas e Morfológicas do Idioma Galego” (sic) do Instituto de Língua Galega e da Real Academia Galega (1982), declaradas oficiais em 1983, como já dissemos, a “Gramática Galega” (sic) de R. Alvarez, H. Monteagudo e X.L. Regueira (1986) e o “Vocabulário Ortográfico da Língua Galega” (1990) do ILG-RAG, redigido por A. Santamarina e M. Gonzalez, que serviu para a elaboração posterior do “Dicionário da Real Academia Galega” (1997), com 25.000 entradas lexicais. Esta linha de portunhol 1 mantém que o Português da Galiza não tem a ver com o Português Europeu de Portugal Continental e ilhas, e do Brasil, PALOP, Timor, etc.; tenciona criar por via de elaboração (ausbau, MULJACIC)[xxii] a partir do poder político Galego, subordinado ao Espanhol, não só na ortografia (VILAR TRILHO)[xxiii], uma língua diferente, que fica como um satélite do castelhano na ortografia, na morfologia, sintaxe, léxico, fonética, fonologia, etc.

Uma outra linha de portunhol 2, a que representa a AGAL — Associação Galega da Língua — é defendida na Dicionarística por ESTRAVIZ[xxiv] que publicou dois Dicionários da Língua Galega (sic) em 1986[xxv] e posteriormente em 1995[xxvi], com entradas lexicais em que se misturam dicionários portugueses, espanhóis, etc., mas sem conhecer bem os moldes da língua Portuguesa, o que cria contradições nas 80.000 entradas lexicais, com falsos amigos, predomínio da acepção espanhola, etc.

Ainda bem que o DACL — Dicionário da Academia das Ciências de Lisboa — de 2001[xxvii], com transcrição fonética, vem pôr as coisas direitinho, com focos ortoépicos que aceitam todas as variedades dialectais da Galiza, Portugal, PALOP, Timor, etc., id est, do PE — Português Europeu da Galiza-Portugal, que os PALOP e Timor seguem. O recentemente saído Dicionário de António Houaiss[xxviii] não traz transcrição fonética. Existe ainda o Dicionário do Português Básico de Mário Vilela[xxix], com 3060 entradas lexicais, com transcrição fonética de uso escolar e discussão na transcrição de algumas palavras, que se percebem como nortenhas por alguns autores.

Existe também algum intento de considerar a desagregação da língua Portuguesa nos PALOP, o que consideramos errado, enquanto não se ensine adequadamente no sistema educativo, a par de outras línguas nacionais africanas, o que evitaria os problemas que citam alguns dialectólogos e gramáticos (GONÇALVES)[xxx]; o mesmo acontecendo com os crioulos (PEREIRA)[xxxi] que hão-de ensinar-se com o Português Europeu.

No caso do Brasil já Celso Cunha havia alertado para o problema (CUNHA)[xxxii] assim como outros autores (LUCCHESI, LOBO)[xxxiii] mais recentemente; enfim, a mudança linguística existe no PE e no PB e existem variações linguísticas nascidas das derivas naturais da Língua Portuguesa, com maior unidade estrutural do que outras línguas novilatinas e não só, mas a gramática, a fonologia e o léxico mantêm-se substancialmente nos espaços tão vastos onde se fala a nossa língua.

Tenho para mim que há alicerces básicos como a Gramática do Português Contemporâneo de Cintra e Cunha de 1984[xxxiv], que recolhem os dialectos Galegos, Portugueses e Brasileiros do nosso diassistema; o Acordo Ortográfico de 1990 que unificou a escrita, tanto quanto possível, da nossa língua comum, e que deve ser implementado o mais cedo possível com o VOCT — Vocabulário Ortográfico Comum e de Terminologia — e o DACL, Dicionário da Academia das Ciências de Lisboa, 2001[xxxv], ao que se deve seguir um Grande Dicionário da Língua da Lusofonia, a partir do Dicionário Aurélio Buarque de Holanda, António Houaiss, etc., com suporte informático, de papel, e outros, de maneira a servir todos os utentes da língua Portuguesa no mundo, nos cinco continentes.

Defender a unidade na diversidade, a unificação terminológica (HERCULANO DE CARVALHO)[xxxvi], uma política de língua comum (language planning) parece o mais correcto nesta altura histórica, em que a lusofonia serve 4% da população mundial, com mais de 240 milhões de falantes (UNESCO)[xxxvii].

Em defesa da unidade da Língua Portuguesa, Língua Histórica, Língua da Lusofonia

É lamentável, havendo um continuum galego-português, como diz COSERIU[xxxviii], que haja pessoas que envidam esforços no sentido de provocar a desagregação da língua Portuguesa, tentando separar o que o mesmo povo e etnia sempre manteve unido e que forças políticas tencionaram dividir, procurando espanholizar a Galiza e privá-la da sua Língua Portuguesa, a mesma de Portugal, Brasil, PALOP, Timor, etc. (HUBER)[xxxix], quando é que o Português e a língua castelhana podem conviver na Galiza, o Português como língua própria e o castelhano como segunda língua instrumental, além de outras línguas europeias de cultura que devem ser introduzidas no ensino, em benefício dos cidadãos da Galiza que cada vez mais hão-de ser multilingues na Europa das línguas e das culturas díspares e diversas (FONTENLA)[xl].

É óbvio que o portunhol 1 do ILG-RAG e o portunhol 2 da AGAL estão num beco sem saída e pressupõem um notório intento de desagregação da língua nos aspectos ortográfico, morfológico, sintáctico, fonético, fonológico, semântico, lexical, etc., por razões extra-linguísticas no primeiro caso, de subordinação ao poder e ao castelhano; de tentativa de construir uma terceira via, anti-portuguesa também, no segundo caso, voltando as costas à História, para formular por língua igualmente de elaboração (ausbau) uma alternativa ao PE — Português Europeu — e PB — Português do Brasil, plagiando até o Português para o deturpar e alterar, desnaturalizando-o. Quem assim age está a agredir a língua do povo e o povo-povo, que a fala a norte e sul do Minho e raia seca, no continente europeu e nas ilhas, no Brasil, nos PALOP e em Timor, que aceitaram a nossa língua como oficial. Em ambos os casos trata-se de imperialistas fracassados como diria Castelão, porque a Língua Portuguesa continua, malgrado todas as normas impostas contra ela, sob a forma do portunhol 1 do ILG-RAG e portunhol 2 da AGAL, na boca do povo-povo, Zé-Ninguém da História, mas que soube conservar a língua nacional e pessoal através dos tempos.

O que é grave é que no ensino, na administração, na tv, etc., cada vez mais, em consequência da filosofia (?) linguística (preconceitos) dos defensores do portunhol 1 e 2, que querem elaborar uma norma e uma língua ausbau, por elaboração a partir de moldes do espanhol, se esteja a eliminar os aspectos ortográfico, morfológico, sintáctico, fonético, fonológico, lexical, etc., para confirmar como língua predominante e de cultura a espanhola, e como língua subordinada e de patois ou mistura de Português e Espanhol (portunhol), em maior ou menor grau, o Português. Tal extremo chega também ao que chamam o “Galego científico” (GARRIDO, RIERA)[xli] em que plagiam o PE e o PB mas impondo a ortografia da AGAL, que tem presumivelmente traços medievais, mas que não fizeram em muitos casos parte da história da língua, antes correspondendo a processos de língua de laboratório (por elaboração, ausbau), dificilmente justificáveis em quem devia saber linguística, sociolinguística, romanística, etc.

E toda esta elaboração de portunhol 1 e 2, como que respeitando o Português como língua histórica e língua da lusofonia (ESTUDO CRÍTICO, MONTEAGUDO, SALGADO)[xlii], dizendo que se recorre ao Português para a terminologia, como a língua mais adequada, etc., enquanto se atenta contra a sua unidade estrutural e se defende a sua desagregação, a todos os níveis, até com perseguição de professores, alunos, escritores, intelectuais, cidadãos que não aceitam a burla de se inventar uma língua diferente do Português do povo e da Nacionalidade Galega, que é a mesma do PE — Português Europeu, do PB — Português do Brasil, PALOP, Timor, etc.

Não há dúvidas de que a um Estado Espanhol democrático, de carácter confederal-federal (VILAR TRILHO)[xliii] e à República Portuguesa democrática lhes convém que o Estado Espanhol tenha duas línguas oficiais na Galiza, o Português como língua própria a o Castelhano ou Espanhol como 2ª língua instrumental; o caso do Estado espanhol é similar, pois com o Português pode entrar no vasto mundo da lusofonia dos três AA (América, África, Ásia), além da UE e da Galiza-Portugal, e com o espanhol pode entrar no imenso mundo da Hispanofonia. Pense-se no Mercosul e em outras perspectivas da África lusófona e não só. Parece, pois, do maior interesse para Galiza-Portugal e para o Estado Espanhol que o Português se mantenha na Galiza, com o espanhol como 2ª língua instrumental, e outras europeias de cultura como 3ª e 4ª línguas: Inglês, Francês, Alemão, etc.

Os traços isófonos e isoglóssicos fazem pensar que o Português abrange Galiza-Portugal e zonas das Astúrias, Castela-Leão e da Extremadura espanhola, além do caso claro de Olivença (LUNA, MATIAS)[xliv].

Enfim, mantém-se o que afirmava HUBER[xlv] na sua Gramática do Português Antigo em 1933: “O Português — que fora da República Portuguesa ainda hoje se fala na província Espanhola da Galiza, situada ao norte de Portugal (…) proveio, como as restantes línguas românicas, da língua romana corrente”; também as IRMANDADES DA FALA em 1933[xlvi] afirmavam: “chegamos ao pleno conhecimento, verificável por quem quiser, de que não há termo nitidamente Português que não seja Galego, e vice-versa, coisa que convém sublinhar para que não seja desconhecida por ninguém” (Pena Mosteiro, Salvador foi o editor e prefaciador do Vocabulário das Irmandades da Fala de 1933).

O levantamento linguístico do Português Europeu desde a Galiza-Portugal às ilhas regista os dialectos Galegos, Portugueses, das ilhas, como recolheram Cintra e Cunha na sua Gramática do Português Contemporâneo, de 1984, juntando aí os dialectos Brasileiros, como é natural. A unidade estrutural da língua tanto num sentido diacrónico como sincrónico, desde a aparição dos primeiros textos em Português até hoje é superior à do Espanhol, Francês, Italiano, Catalão, etc., só para citar algumas línguas novilatinas, e também à do Alemão, do Neerlandês, etc., não cabendo aqui falar de línguas diferentes mas de diferentes variedades dialectais próprias de toda a língua.

Assim, pense-se na diferença de pronúnica, sotaque, linguajar, etc., a norte do Minho e Trás-Os-Montes, Minho Português, de j, g, ch; confusão de v-b; persistência do ditongo ei face ao sul, onde é subsumido (ribero em lugar de ribeiro, etc.) ou no ditongo ou na mudança para oi (ouro/oiro), o /s/ Beirão, os dialectos de Castelo Branco e Portalegre ou do Barlavento algarvio, para além das variedades dos Açores, Madeira e fronteiriças, etc., diversidade e interferência em Olivença, Galiza, zonas lusófonas das Astúrias, Castela-Leão, Extremadura… as variáveis em vocalismo e consoantes, etc., que Fernão de Oliveira informa na sua Gramática de lingoagem Portuguesa, em que verifica o fenómeno de engolir as vogais cada vez mais para o sul em Portugal mantendo-se ainda no Português da Galiza e do Brasil (MARQUILHAS)[xlvii].

Há divergências em Portugal entre os falares de norte a sul e do interior e litoral, como também na Galiza, nas ilhas de Madeira e Açores, etc., em que se realizam plurais à Galega, etc., e isso só demonstra a unidade estrutural da língua no domínio linguístico da faixa atlântica da Galiza-Portugal e ilhas; no que chamamos PE — Português Europeu, mas que também está relacionado com o Português do Brasil como Português estagnado, o que aliás acontece com o espanhol da América Latina ou formas não-castelhanas das falas espanholas das Canárias, Extremadura, Andaluzia, etc.

No Português do Brasil a pronúncia do E átono principalmente em posição final em I (tardi por tarde, ponti por ponte) e também pirigo, ricibo, etc., ou minino, milhor — que também se dêem estes últimos no Português da Galiza não implica grande diferença do PE; assim também optaram os Brasileiros[xlviii] pela terminação diminutiva em –inho em vez de –ito como os Galegos.

Em todo o caso, a variedade dialectal não faz a norma padrão que neste momento representa o DACL para o Português Europeu, que acolhe todas as variedades do diassistema através de focos ortoépicos standard ou padrão, sem alterar a estrutura natural da língua e seu génio ou identidade entre outras línguas ou realizações díspares da mesma língua. Todos os autores entendem que a questão da língua Portuguesa da Galiza (MARTINHO)[xlix] é questão de linguística e não de política pelo que se deve cingir à linguística (AZEVEDO MAIA, MIRA MATEUS, AZEVEDO FERREIRA, FERREIRA, CARRILHO, LOBO, SARAMAGO, DA CRUZ)[l] e que faz parte do PE, Português Europeu, e do PB, Português do Brasil, nalguns traços arcaicos e outras características, que citamos supra, motivo pelo qual nós, os Galegos, participamos na elaboração dos dois Acordos Ortográficos da Língua Portuguesa de 1986 e 1990, ajudando a elaborar uma Ortografia comum para a nossa língua (FONTENLA)[li], tendo presente, como põe em relevo DURÃO[lii], que “a ortografia do Português baseia-se na que evoluiu do seu berço original, conservando a configuração histórico-etimológica do romanço ocidental e representa a superação das diferentes variedades da fala num só padrão ortográfico supra-dialectal, reconciliando a economia gráfica com a fidelidade à etimologia e ao génio histórico da Língua” (in “Prontuário Ortográfico das Irmandades da Fala”, 1984; o porquê da edição deste Prontuário e a Didáctica, com sistema de acentos, normas gráficas, etc., são de minha autoria, e o Prontuário de Durão; há edição revista de 2000, em disquete).

E Durão ainda esclarece, relativamente à ortografia, “a oficialização da língua nos estados Português, Brasileiro, etc., determinou a fixação de mais de uma norma ortográfica dentro do mesmo padrão linguístico… mas estas divergências normativas menores não impedem a consciência e o reconhecimento expresso de pertença a uma língua comum.”

Mas nós, os Galegos, não pedimos só uma ortografia unificada como também uma ortofonia comum mínima ou ortologia, ortoépia[liii]; e uma dicionarística comum, terminologia uniforme, etc., pelo que nasceu o VOCT, Vocabulário Ortográfico Comum e de Terminologia, para toda a Lusofonia, na negociação do primeiro Acordo Ortográfico de 1986, o que se continuou no Acordo de 1990, mas que infelizmente não se implementou ainda por causas políticas, ao travarem o processo Presidentes de Estado, Primeiros Ministros e Ministros, na Cidade da Praia, a 17 de Julho de 1998(!) através de um Protocolo Modificativo do Acordo Ortográfico da Língua Portuguesa, paralisando assim toda a reforma ortográfica necessária à lusofonia.

Em definitivo, mantemos um discurso de unidade da Língua Portuguesa, como é natural, face à desagregação, com base no Acordo Ortográfico Comum, Ortofonia ou Ortologia comuns, Gramática Comum e Dicionarística e Terminologia Comum, assim como presença activa nas NTI — Novas Tecnologias da Informação, IU — Indústrias da Língua, SE — Sistemas Educativos, etc., além do início do andamento do IILP — Instituto Internacional da Língua Portuguesa, com outra sede mais na Europa para receber subsídios e ajudas da UE, assim como no Brasil, além de em Cabo Verde. Queremos um IILP operacional, dando impulso à língua na Europa nascida, e hoje língua dos cinco continentes.

O Português da Galiza faz parte do Português possível (FONTENLA)[liv] do século XXI e do III milénio, não do galego (im)possível (FAGIM)[lv], que está num beco sem saída em todos os aspectos: ortográficos, morfológicos, sintácticos, fonéticos, fonológicos, lexicais, etc., constituindo um portunhol (mistura de Português substrato com espanhol imposto por ausbau ou elaboração) que morrerá neste século, através de um processo de substituição linguística e assimilação aculturadora (BREA, BRANCO)[lvi].

Nem o portunhol 1 do ILG-RAG, apesar das propostas de reforma do ano de 2001[lvii], nem o portunhol 2 da AGAL, malgrado as intenções de o impor em Portugal em revistas, ou na Galiza (AGALIA)[lviii], poderão resistir sem se integrar no Português de que fazem parte, como queria RODRIGUES LAPA[lix], ou propunha COSERIU[lx], ou GREGORIO SALVADOR[lxi], nada suspeito neste tema, eliminando toda a ortografia, morfologia, sintaxe, fonética, fonologia, léxico, etc., espanhóis voltando à fons et origo da língua comum Galego-Portuguesa em origem e depois Portuguesa, por acção dos Portugueses na descoberta de dois terços da humanidade.

Nas Gramáticas decimónicas Portuguesas, e não só, a Língua da Galiza aparece como co-dialecto do Português, naturalmente; e assim o recolhem diferentes autores da romanística, tão degradante situação sofreu a nossa língua comum, a norte do rio Minho, na Galiza; Krüger, Schneider, Diez, Huber, etc., recolhem este Português arcaico, estagnado, rebaixado a língua de lavradores e marinheiros, e quase nunca usado pela burguesia, e menos pelo poder, que se efectivava em castelhano, língua companheira do império, no dizer de Nebrixa, já em 1492, aquando da sua primeira Gramatica de la Lengua Castellana.

Assim, os iluminados Feijo e Sarmiento esclarecem que a Língua Portuguesa nasce da Galega, ou Oliveira Martins ou Leite de Vasconcelos, ou Mattoso Câmara Jr., sendo que já Nunes de Leão ou o Marquês de Santillana falavam da Língua Portuguesa ou Galega; e ainda Teófilo Braga reconhece que Portugal nasce de um retalho da Galiza.

Há toda uma tradição romanística que mantém que a língua é a mesma, se bem que da parte de Portugal, ao não ficar sob as patas do leão de Castela, “se aventajou por em Portugal haver reis e corte que é a oficina onde os vocábulos se forjam”[lxii]. Azevedo Maia[lxiii] tem analisado o fenómeno linguístico de maneira séria e acaba por reconhecer que o mesmo diassistema sofreu interferências políticas, como Helena Mira Mateus[lxiv], etc.

Eis o que faz que o portunhol enfrente actualmente o Português e provoque a sua desagregação, o que devemos impedir através de todos os recursos de que dispomos e de quantas políticas da língua sejam precisas.

A nossa Língua Portuguesa tem uma unidade estrutural através do tempo, que se realiza em elementos lógico-semânticos do conteúdo e em elementos comunicativo-pragmáticos; uns da imagem cognitiva; os outros da situação comunicativa. Os sememas (significados), fonemas (significantes), lexemas (portadores de significado lexical) e morfemas (portadores de sentido gramatical) constituem essa estrutura e o relacionamento entre estruturas de conteúdo e estruturas de expressão permitem avaliar a unidade estrutural da língua histórica, nos termos de Coseriu; Gärtner[lxv] explicita como os verbos em Português são capazes de constituir quatro tipos sintácticos de predicado: verbal, nominal, verbo-nominal e de verbo funcional (p. ex., dar permissão, fazer uma pergunta, pôr em dúvida, ter em conta, etc.), tipo não considerado geralmente nas gramáticas de Português, acrescenta.

Para este autor a relação entre as estruturas de contudo e as estruturas de expressão não são idênticas, são assimétricas, cabendo a sinonímia sintáctica e a homonímia sintáctica. A estrutura semântica do Português mantém-na este autor através de enunciados simples, complexos, e transformações de enunciados simples e complexos, descrevendo as palavras segundo a sua morfologia, incluindo as realizações fonéticas europeia e brasileira. Gärtner trata da ordem dos elementos oracionais da perspectiva funcional, das construções clivadas conforme o predicado, das orações de voz passiva, das interrogativas, das exortativas, das orações de resposta tão típicas dos lusófonos, em que se responde com o verbo; as orações optativas e exclamativas (globais, parciais, etc.), dentro de uma concepção funcional, que nos diz respeito à unidade da língua e sua defesa.

Em todo o caso, a língua é algo histórico, evolui; é companheira do ser humano; e a variação é o modo de ser língua; fala-se, segundo Coseriu[lxvi], em variação diacrónica ou histórica; e em variação sincrónica, em período de transição entre formas concorrentes; e ainda de variação diatópica ou geolinguística ou dialectal; de variação diastrática ou social; de variação diafásica de “registo” ou idiolecto; mas há ainda entre linguistas algumas vezes diferenças entre dialectos e variedades, reservando-se as falas como locolectos, quando ocupam apenas uma localidade; mas em todo o caso, conforme há um continuum na língua histórica, há um continuum dialectal, de tal forma que é dificílimo não encontrar fenómenos similares nas falas no mesmo domínio linguístico, p. ex., do Português possível (FONTENLA)[lxvii] ou do Português in toto, da Galiza, Portugal, Brasil, PALOP, Timor, etc., do que constitui um diassistema ou uma língua histórica no sentido de Coseriu.

Assim alguns autores consideraram que as falas da Galiza ou dialectos Galegos, como os setentrionais, centro-meridionais, insulares, etc., Portugueses e Brasileiros, fazem parte da mesma língua histórica e, portanto, devem assumir o Português padrão para a realização culta, por acolher o padrão todas as formas de realização oral enquanto tal padrão, com o que concordamos.

Os dialectos transmontanos e alto-minhotos, os baixo-minhotos, durienses e beirões, do centro-litoral e do centro-interior, e insulares dos Açores e Madeira têm realizações orais similares, tal como acontece no Brasil, ou na Galiza, de maneira que traços isófonos e issoglóssicos permitem confirmar que a língua é una e a mesma, em todo o domínio linguístico do Português, da Galiza, Portugal, Brasil, PALOP, Timor, etc. (em etc. incluímos zonas transfronteiriças do Português actual, das Astúrias, a parte de Castela-Leão que foi tirada à Galiza em 1833 pelo ministro espanhol Javier de Burgos, da Extremadura, Olivença, etc., que até autores como Gregorio Salvador e outros consideram naturalmente fazer parte do Português continental).

Os defensores do portunhol 1 e 2 procuram a desagregação da língua comum, e como no Crátilo de Platão “vão modificando as palavras originais até que nenhum ser humano consiga entender o que a palavra significa”, colonizando espanholamente o povo-povo lusófono da Galiza e esmagando a Pátria Galega, Mater da lusofonia, onde a língua Portuguesa nasceu em território da Galiza Magna (PIEL)[lxviii], que chegava até ao Mondego (LAPA)[lxix].

Contra a desagregação da Língua Portuguesa: A/Integracionismo de Rodrigues Lapa e Língua Histórica de Coseriu

É o integracionismo de LAPA[lxx] em “Estudos Galego-Portugueses: Por uma Galiza Renovada” de 1979 que vai proclamando a necessidade de assumir-se pelos Galegos o Português padrão como língua de cultura e para evitar a dialectalização e castelhanização do Português da Galiza (MARTINHO)[lxxi]; também em dois trabalhos que me enviou e que não puderam ser publicados imediatamente na altura, “A reintegração linguística galego-portuguesa — um drama que afecta a nós todos”[lxxii], já publicado naquele livro e na Nova Renascença, e o que considero inédito, “O problema linguístico da Galiza: sobre cultura e idioma na Galiza”[lxxiii], até ser publicado por nós em 1985 (discurso proferido na Exposição do Livro Galego na Universidade de Aveiro a 16 de Julho de 1982).

O saudoso amigo Lapa remetia textos que já estavam nos “Estudos” e que optam pela integração da língua da Galiza no sistema Luso-Brasileiro; afirma LAPA[lxxiv] que “em meados do século XIII, já de há muito, estavam politicamente definidos os limites da Galiza e de Portugal; … para uma justa compreensão do fenómeno trovadoresco teremos de admitir uma perfeita unidade cultural entre as duas regiões…” acrescentando que “o povo Galego tem sabido conservar, através de tudo, com uma teimosia passiva, que é a nota dominante do seu carácter actual, o indigenato da sua cultura, que, sendo Galega, é também portuguesíssima.”[lxxv]

Para afirmar ainda “o único remédio eficaz para a salvação do idioma (da Galiza), gravemente ameaçado, deverá ser uma decisiva aproximação com o Português, que poderá considerar-se a expressão literária do Galego”[lxxvi], citando Lopez-Aydillo, Portela Valladares, Correa Calderon ou Herculano, “Virando-nos para o mar, em qualquer ponto que estejamos, o Galego rebenta-nos direita”, o que equivale a dizer que, para o insigne historiador, todo o Portugal é Galego, “muitas vezes sem saber que o é.”[lxxvii]

Lapa ainda diz: “Esse idioma Galego, que nos parece hoje um pouco diferente do nosso, tem uma história melancólica como a do indivíduo que o fala. Degradou-se por falta de cultivo literário, e conservou-se no seio do povo.”[lxxviii]

E que a “construção da língua literária comum é hoje, mercê de circunstâncias diversas, a tarefa urgentíssima do Galego. Esta koine tem de surgir acima dos particularismos locais e terá de se apoiar, obviamente, não no castelhano, mas sim no Português.”

“Há pois que restaurar o Galego e obrigá-lo a ser o que já foi: um instrumento artístico, que as devastações do tempo, a maldade e a incúria dos homens foram deteriorando e desfigurando, até ficar no estado em que o vemos. Totalmente identificado, nos séculos XII e XIII, com o Português, separou-se deste por razões conhecidas, mas nem por isso deixou de ser radicalmente a mesma língua”… “Nada mais resta senão admitir que, sendo o Português literário actual a forma que teria o Galego se o não tivessem desviado do caminho próprio, este aceite uma língua que lhe é brindada numa salva de prata”… “Daqui a vinte e cinco anos, essa língua renascida para a civilização, incorporada já de plenos direito no idioma de Portugueses e Brasileiros, seria lida por mais de 200 milhões de indivíduos.”

“De qualquer forma, e para conforto dos que o amam, o Galego não morrerá, por uma simples razão: é que ele está bem vivo e razoavelmente puro no Português de hoje”[lxxix].

Lapa cita ainda Biqueira, Castelão, Tettamancy, e afirma “A língua não é apenas um meio simples, imediato, de comunicação; é também, e talvez acima de tudo, em sua forma literária, uma admirável criação artística, de que nem o homem nem a sociedade, qualquer que seja, poderão jamais prescindir. É este último ponto que hoje está na em causa do problema do Galego: não se trata do idioma vulgar, que continuará a existir, mas da criação ou apropriação de uma forma literária de alto nível que, por sua vez, irá melhorando e salvando a fala corrente. E dizemos apropriação porque o caso do Galego é uma excepção felicíssima: essa língua literária de que ele carece está feita desde há oito séculos e chama-se hoje Português”[lxxx].

Lapa ainda dirá “… parece-me que a reforma do Galego deveria começar pela reforma ortográfica e do seu léxico, banindo dele as formas espúrias que o abastardam… são ainda pouco numerosos os estudos de geografia linguística a alto nível e recobrindo todo o território Galego; mas o que há feito demonstra até que ponto calamitoso os falares locais estão sendo invadidos e desfigurados pelo castelhano. À mixórdia que daí resulta dá-se o nome de castrapo”… “pois desde uma perspectiva Portuguesa que cumpre encarar a recuperação literária do idioma de além Minho e sua promoção a língua de cultura”[lxxxi].

Ainda disse Lapa[lxxxii]: “Um caso muito curioso convém aqui assinalar: quando se faz o cômputo de lusofalantes, nuca se considera para o efeito o nome da Galiza, nossa vizinha. Além de revelar a mais supina ignorância do facto em si, dado que o Galego não é mais do que uma forma arcaizante do Português, ou do Galego-Português, como quisermos, faz ainda com que as contas nos saiam erradas. Com efeito, rouba ao resultado final cerca de 5 milhões indivíduos: os Galegos sediados na Galiza e outros tantos em países de emigração”…

“Aos Galegos temo-los aqui desde há séculos, incorporados na nossa população, nos nossos costumes e língua, que é a mesma” e “o Português literário, sem garantia de propriedade, é privilégio de três países, Galiza, Portugal, Brasil, a que se juntaram agora mais cinco nações africanas emancipadas.”

Lapa cita Saussure e Bally para diferenciar língua oral de língua escrita, língua falada e língua literária e advoga sempre um padrão português que acolha todos os lusófonos. O contributo de Lapa nos anos 70 teve repercussões positivas e assim foi que uma delegação da Galiza, que me honrei em presidir, esteve presente na negociação dos dois acordos ortográficos de 1986 (ortografia simplificada) e 1990 (ortografia unificada) da Língua Portuguesa, sabendo que o saudoso prof. R. Lapa concordaria com a nossa posição de defender uma ortografia tão uniforme quanto possível e uma ortofonia comum mínima, além de um VOCT — Vocabulário Ortográfico Comum e de Terminologia — e uma dicionarística comum, de suporte informático, de papel, etc. R. Lapa foi apoiado por Coromines, Martinho, Chaves de Melo, Sílvio Elia, Azevedo Filho, etc., a fim de conseguir a unificação do Português o mais possível, já no século XX.

Infelizmente, ao não existir uma clara política de língua (language planning) de toda a lusofonia ainda a Galiza, Portugal, Brasil, PALOP, Timor, etc., têm que sofrer o alto preço de terem duas ortografias para a mesma língua, o PE, Português Europeu e o PB, Português do Brasil, pelo qual ainda há que reagir a fim de termos uma política comum a toda a lusofonia: Galiza, Portugal, Brasil, PALOP, Timor, etc., em termos de ortografia, ortofonia, terminologia, terminótica, indústrias da língua, novas tecnologias, etc. (FONTENLA)[lxxxiii].

Trazemos ainda à ribalta o pensamento de outro grande amigo da Galiza, o saudoso prof. COSERIU, que defendeu o Português como língua histórica e esclareceu a situação actual do Galego, face à desagregação que se quer impor a este Português da Galiza (MARTINHO)[lxxxiv], por razões políticas e de assimilação cultural e substituição linguística (BREA, BRANCO, GIL HERNANDEZ, RABUNHAL CORGO, CRISTÓVÃO)[lxxxv], através do portunhol 1 do ILG-RAG e do portunhol 2 da AGAL, afectando a estrutura da língua Portuguesa no aspecto ortográfico, ortológico ou ortofónico, gramatical, sintáctico, fonético, fonológico, lexical, etc., id est, destruindo a unidade estrutural do Português como língua europeia de cultura de dimensão internacional-intercontinental, língua da Galiza, Portugal, Brasil, PALOP, Timor, etc., e dos organismos internacionais como a EU, OEA, OUA, ICO da ONU, UNESCO, OMS, OIT, AIJ, etc., que a têm como oficial ou de trabalho (SEABRA)[lxxxvi].

Vamos acrescentar, contra a desagregação da língua Portuguesa, a opinião de COSERIU que já em 1987 afirmava[lxxxvii]: “O Galego e o Português continuam pertencendo ao mesmo conjunto, ao mesmo continuum linguístico… historicamente, o Português é o Galego da Reconquista e é até hoje, em todas as suas formas, a continuação desse galego. Isto vale também para o Português literário e comum em sua relação com o Galego literário medieval, pois a tradição desse Galego foi adoptada e continuada pela língua literária Portuguesa. Trata-se, portanto, do caso, bastante raro na história das línguas, de uma língua que precisamente na forma em que se difunde e se constitui em língua comum e grande língua de cultura, se chama com outro nome: já não Galego, mas Português. É um caso análogo ao do Holandês literário e comum, que, em suas origens, é uma forma de baixo-alemão; só que a base comum do Galego e do Português era um idioma muito mais unitário do que o conjunto de dialectos baixo-alemães e que, devido também a diferenças quantitativas, ninguém considera o baixo-alemão como forma do Holandês.”

Quando nomeado Doutor Honoris Causa pela Universidade de Vigo em 25 de Março de 1995 Coseriu afirmou[lxxxviii] “que uma língua não se impõe por decreto” referindo-se à imposição por decreto das normas ortográficas e morfológicas do espanhol ao Português da Galiza por Decreto de 17 de Novembro de 1982 posto em vigor a 20 de Abril de 1983; o ilustre linguista afirmava nessa data do ano de 1995: “O Galego, depois da Idade Média, deixou de subsistir na Galiza como norma idiomática supraregional, enquanto que o centro da língua literária, a língua comum, se deslocava para o sul, para o condado de Portugal. O problema do Galego na actualidade é o do estabelecimento de uma nova norma por cima da variedade. E, na minha opinião, felizmente dão-se boas condições tanto objectivas como históricas para estabelecer essa norma. Porque se a variedade do Galego é enorme, trata-se de uma variedade superficial. Um galego camponês monolingue de uma zona entende-se perfeitamente com outro de outra zona, apesar da variedade… além do mais, aqui na Galiza também se dá outro factor que facilita a constituição da norma, como é o facto de que desde o ponto de vista histórico existe já uma forma comum que se estabeleceu a sul, naquilo a que eu chamo a Nova Galiza. Porém, são os Galegos os que devem decidir se lhes é mais útil ou mais prático recorrer a essa forma de Galego a que se chama Português ou Galego da Reconquista, ou criar uma norma sobre a base do Galego actual… a ninguém se pode impor por Decreto uma Língua. A língua é sempre um saber e o verbo saber não se conjuga no imperativo.”[lxxxix]

Coseriu sustentava que o Português é Galego, como os iluminados galegos Feijo e Sarmiento, etc., o Galego da Reconquista, aperfeiçoado e evoluído, por haver reis e corte, como dizia Nunes de Leão, que é a oficina onde os vocábulos se forjam; aspecto sociolinguístico, de poder, que o gramático Português põe em destaque já no seu tempo.

Nas escolas de Romanística sempre se consideraram o Português da Galiza e de Portugal uma mesma língua, com traços isófonos e isoglóssicos comuns, atendendo às diferentes variedades dialectais do PE — Português Europeu.

Ainda se consideram os traços do PB — Português do Brasil — que não são tão diferenciadores e que conformam substancialmente a mesma língua (ELIA, CUNHA)[xc].

Se o integracionismo de Lapa e a língua histórica de Coseriu permitem confirmar a unidade estrutural da língua Portuguesa, ainda outro autor, espanhol, GREGORIO SALVADOR[xci], permite trazer à ribalta uma posição de reafirmação da unidade estrutural da nossa língua. Diz: “Pelo que respeita ao Galego há que lembrar que não é outra coisa que um dialecto arcaico e mais ou menos castelhanizado do Português e que precisamente a sua normalização actual, como língua oficial decretada pelo Estatuto (de autonomia), enfrenta os chamados isolacionistas, partidários de respeitar nela o seu estado actual, de baseá-la nas suas actuais variedades dialectais, de regaleguizar, ao mais, a partir delas, a castelhanização geral, com os chamados integracionistas, que reivindicam a vinculação Portuguesa e que pensam que o Galego normalizado não pode ser outra coisa do que o Português escrito e que, além do mais, deve identificar-se com essa língua, da que o Galego é simples variedade, o que equivale a converterem-se em utentes da sétima língua do mundo por número de falantes, o que na sua natural situação de bilinguismo com o espanhol outorga aos galegos o privilégio de um universalismo linguístico dificilmente comparável.”

“Em todo o caso, esta identidade linguística entre Português e Galego, indiscutível para qualquer romanista, eximiu-me de conceder-lhes identidade própria nesta análise aos núcleos fronteiriços de fala Portuguesa, que se localizam na província de Salamanca (La Almedilla), na de Cáceres (Valverde del Fresno, Eljas e S. Martin de Trevejo; e mais ao sul, nas margens do Tejo, Cedillo y Herrera de Alcantara) e na de Badaxoz (a zona de Olivença)”.

Vamos ficar por aqui, embora existam mais linguistas e estudiosos que defendem a unidade da língua Portuguesa da Galiza, Portugal, Brasil, PALOP, Timor, etc., e aceitem a doutrina clássica da Romanística de que a Língua Portuguesa mantém uma unidade estrutural profunda, malgrado ser falada em alargados espaços nos cinco continentes do planeta, com uma envolvente sólida que a faz a língua mais homogénea das românicas, 2ª a nível mundial e 3ª europeia de cultura.

Contra a desagregação da língua Portuguesa: B/ortografia comum, ortofonia, dicionarística, terminologia

Vimos como os falares ou variedades da língua Portuguesa no mundo se integram na língua histórica que nasceu na velha Gallaecia romana que chegava até ao Mondego; e que a ortografia, morfologia, sintaxe, fonética, fonologia, léxico mantinham uma grande unidade, uma enorme homegeneidade, mas que existiam intentos de desagregação da nossa língua através do portunhol 1 do ILG-RAG e do portunhol 2 da AGAL, já num beco sem saída, na era das NTI, IL, terminótica, etc., quando decorre uma luta glotopolítica entre as línguas europeias de cultura e não só, não só na Europa mas também no espaço mundial, por efeito da globalização (FONTENLA)[xcii].

Para travar as derivas da língua (drifts) e manter uma política comum de toda a lusofonia em prol da língua Portuguesa devem ter-se em consideração alguns aspectos importantes de planeamento linguístico, que abranja todo o domínio da lusofonia europeia (Galiza-Portugal), americana (Brasil), africana (PALOP), asiática (Timor); temos à partida a ortografia comum fixada nos Acordos Ortográficos de 1986 e 1990, devendo pôr-se em vigor quanto antes este último a bem da língua Portuguesa, pois uniformiza tanto quanto possível a ortografia da nossa língua (FONTENLA)[xciii].

Ainda é precisa uma ortofonia, ortologia ou ortoépia comum mínima, ministradas nos SE e nos MCS, etc., de maneira a conseguir a maior unidade fonética e fonológica possível. Ainda bem que o DACL — Dicionário da Academia de Ciências de Lisboa — de 2001 veio cobrir esse vazio para o Português Europeu que seguem a Galiza, Portugal, PALOP, Timor, etc., além de organismos internacionais. Tudo deve fazer-se para ultrapassar o diferendo luso-brasileiro que supõe alto preço para a nossa língua ao manter duas escritas e duas maneiras diferentes de falar o Português, e que devem ser recolhidas adequadamente em dicionários de carácter informático e em suporte de papel.

Por isso a dicionarística é hoje fundamental e com as NTI permitem até considerar a Língua Portuguesa como um recurso económico, e preparar programas de terminótica, terminologia, etc., além de introduzir a língua nas IL com força (FONTENLA)[xciv].

Um Grande Dicionário da Lusofonia é de facílima realização na actualidade com base nos já existentes, o DACL, Aurélio, Houaiss, etc., de maneira a juntar os esforços de todos os países lusófonos nessa matéria.

Ainda a terminologia é importantíssima (FONTENLA, HERCULANO DE CARVALHO)[xcv] para fixarem os terminólogos as devidas correspondências, evitando diferenças terminológicas, que atentariam contra a unidade estrutural da língua Portuguesa.

Somos optimistas e achamos que já no séc. XXI e no III milénio, todos os países lusófonos (Galiza, Portugal, Brasil, PALOP, Timor, etc.) e os organismos internacionais que têm a nossa língua como oficial ou de trabalho estão disponíveis para uma política de língua nesse sentido, da mesma maneira que acontece com outras línguas de dimensão internacional-intercontinental como a nossa.

Não é coisa de somenos importância, quando a nossa língua serve 4% da população mundial nos 5 continentes e tem à sua frente um futuro esplendoroso.

Desde a Pátria da Língua fazemos votos para que todas as Pátrias da Língua Portuguesa possam neste século e neste milénio avançar por caminhos de progresso e de humanismo, a partir do uso da 2ª língua românica do mundo, na velha Gallaecia romana nascida. Que assim seja.

Cabedelo, Viana do Castelo, Portugal

REFERÊNCIAS BIBLIOGRÁFICAS

[i] FONTENLA, J.L. “Ortografia, ortologia, ortofonia. Terminologia no futuro do Português”, pp. 202-223, Actas do Congresso “Lusofonia a Haver”, Sociedade da Língua Portuguesa, revista “Língua e Cultura”, 2000, Lisboa; o mesmo texto com o título “Lusofonia/Lusografia face ao III milénio” saiu na revista da Universidade Lusófona de Lisboa, 2000, Lisboa; ainda: “Problemas da Língua Portuguesa” pp. 39-54, in Cadernos Vianenses, tomo 30, Câmara Municipal de Viana do Castelo, 2001 e “Sobre o Acordo Ortográfico da Língua Portuguesa”, pp. 147-152, Actas do II Congresso Internacional O Espaço Lusófono de 1998, Universidade Estatal de S. Petersburgo, Faculdade de Letras, Centro de Estudos Luso-Brasileiros, Universidade de S. Petersburgo, 2001; “O Português Possível”, revista IBIS, da Ass. De Jornalistas e Homens de Letras do Alto Minho, Viana do Castelo, 2002

[ii] ESTRELA, E. “A Língua Portuguesa na Diáspora”, Mealibra, Viana do Castelo, 1999, pp. 9-13

[iii] Nova Gramática do Português Contemporâneo, Sá da Costa, Lisboa, 1984

[iv] FONTENLA, J.L. “Sobre o acordo ortográfico…” citado supra

[v] Dicionário da Língua Portuguesa Contemporânea da Academia das Ciências de Lisboa, ed. Verbo, Lisboa, 2001

[vi] SEABRA, J.A. “Situação da Língua Portuguesa nos organismos do sistema das Nações Unidas” revista ICALP, n.º 11, p.73, Lisboa, 1988

[vii] MONTERO SANTALHA, J. MARTINHO “A Lusofonia e a Língua Portuguesa da Galiza: Dificuldades do Presente e Tarefas para o futuro”, Actas do Congresso Internacional de Língua, Cultura e Literaturas Lusófonas de 1994, Temas do Ensino de Linguística, Sociolinguística e Literatura, Ponte Vedra-Braga, 1990.

[viii] FONTENLA, J.L. “Língua da Lusofonia, o Português da Galiza” O Mundo da Língua Portuguesa (Galiza, Portugal, Brasil, PALOP), Actas do III congresso Internacional de Literatura Lusófona: revista NÓS, Ponte Vedra — Braga, 1995, pp. 25-32 e “Ressurgimento Galego, Essa Lusofonia”, Temas do Ensino de Linguística, Sociolinguística e Literatura, VV.AA., Ponte Vedra — Braga, 1990.

[ix] FONTENLA, J.L. “Presente e futuro do Galego: análise sócio-jurídica do decreto de normativização e das leis de normalização autonómicas” in Temas do Ensino, Ponte Vedra — Braga, pp. 157-174, 1985

[x] COSERIU, E. “El Gallego en la historia y en la actualidad”, Actas do II Congresso da Lengua Galego-Portuguesa na Galiza 1987, pp. 793-800

HUBER, J. “Gramática do Português Antigo” Fundação Calouste Gulbenkian, Lisboa, 1986; DIEZ, ibid.; CINTRA, CUNHA “Nova Gramática do Português Contemporâneo” Sá da Costa, Lisboa, 1984; AZEVEDO FERREIRA, J. “Estudos de História da Língua Portuguesa” Universidade do Minho, Centro de Estudos Humanísticos, 2001; MIRA MATEUS, H. “Língua, variedade, dialectos: memória colectiva e memória fraccionada”, INALP, 1989, Lisboa, p. 29, nota 4; AZEVEDO MAIA, C. “História do Galego-Português”, INIC, Coimbra, 1986; HERCULANO DE CARVALHO, J.G. “Apresentação” in “Ressurgimento Galego”, op. cit.

[xi] FERGUSON, Diglossia, Word, 15:325-340, 1959; GIL HERNANDEZ e RABUNHAL CORGO “O conceito de diglóssia segundo Ch, A. Ferguson e a sua pertinência para a comunidade Lusófona da Galiza. Um caso de diglóssia por deslocação” Nós, Ponte Vedra — Braga, 1989

BREA, A. “A normalização linguística — o caso Galiza da lusofonia Europeia” in “Ressurgimento Galego”, op. cit.

[xii] RESENDE, MATIAS F. “Português e Espanhol em contacto em Olivença”, Nós, Ponte Vedra — Braga, 1986

[xiii] FONTENLA, J.L. op. cit. nota 9

[xiv] ibid., vide supra nota 13

[xv] AGAL, 1983, Corunha

[xvi] AGAL, 1989, Corunha

[xvii] AGAL, 1985, Corunha

[xviii] AGAL, 1988, Corunha

[xix] FONTENLA, J.L., “O acordo ortográfico de 1990 — crónica de uma semana de cinco dias”, Ponte Vedra — Braga, 1994, Actas do II Congresso Internacional de Literaturas Lusófonas

[xx] Associação de Amizade Galiza-Portugal “Comunicações suprimidas pela Associação Galega da Língua (AGAL) das Actas do III Congresso Internacional da Língua Galego-Portuguesa: «Considerações sobre o uso do til no Português da Galiza»” de Cupeiro, M.F.; “Medição de variáveis: competência e uso Linguístico” de Cristóvão; “A substituição linguística” de Brea; “Do Galaico-Português à Lusofonia” de Fontenla; “As literaturas lusófonas” de Aldrei

[xxi] BREA HERNANDEZ, GIL HERNANDEZ, RODRIGUEZ ALDREI “A Catástrofe, relato breve de Eça de Queirós” Agália, Corunha, 1990; o texto não foi autorizado inicialmente por ir em Português do Acordo, pelo que me retirei da AGAL, por não admitir censura nem inquisição da Presidente do Conselho da AGAL, Maria do Carmo Henriques, e colaboradores, contra textos de galegos lusófonos/lusógrafos, e, ao pedir a readmissão, após a publicação do texto citado, essa Presidente negou o lícito direito de retorno, aplicando mais uma vez censura e discriminação, o que favoreceu o andamento para a frente das Irmandades da Fala da Galiza e Portugal, e a sua legalização nos dois estados ibéricos.

[xxii] MULJACIC, Z. «L’enseignement de Heinz Kloss (modifications, implications, perspectives)» in Langages, 21, 1986. O conceito ausbau foi usado para tentar fazer um portunhol anti-português, quer pela AGAL como pelo ILG, levando a um beco sem saída as suas formulações por ausbau, que atentam contra a unidade estrutural da Língua Portuguesa, além da morfologia, da ortografia, da sintaxe, etc.

[xxiii] VILAR TRILHO, X. “A remodelação federal-confederal do Reino da Espanha”, Laiovento, Santiago, 2001.

[xxiv] ESTRAVIZ, I. “Dicionário da Língua Galega”, Alhena, 1986; Ed. Sotelo Blanco, 1995

[xxv] op. Cit. na nota 24

[xxvi] op. Cit. na nota 24

[xxvii] op. Cit. na nota 5

[xxviii] Dicionário Houaiss, Editora Objetiva, Rio de Janeiro, 2001

[xxix] VILELA, M. et alii “Dicionário Português Básico”, Ed. Asa, 1991

[xxx] GONÇALVES, P. “Aspectos da sintaxe do Português de Moçambique” in “Introdução à Linguística Geral e Portuguesa”, Caminho, 1996

[xxxi] PEREIRA, D. “O Crioulo de Cabo Verde” ibid. Cf. Nota 30

[xxxii] CUNHA, C. “Língua Portuguesa e realidade Brasileira” Rio de Janeiro, 1968; Público, 1999

[xxxiii] LUCCHESI, D. e LOBO, T. “Aspectos da sintaxe do Português Brasileiro” cf. Nota 30 ibid. “Introdução à Linguística…”

[xxxiv] op. Cit. vide nota 10

[xxxv] op.cit.

[xxxvi] HERCULANO DE CARVALHO, J.G. “A unificação na lusofonia das terminologias científicas e técnicas”, Nós, Ponte Vedra — Braga, 1994

[xxxvii] op. Cit. vide nota 2

[xxxviii] COSERIU, E. op. Cit.

[xxxix] HUBER, J. op. Cit.

[xl] FONTENLA, J.L., “Lusofonia a ser: Galiza, Portugal, Brasil, PALOP. Planificação linguística e acordo ortográfico”, Nova Renascença, pp. 205-221, vol. XIX, Porto, 1999

[xli] GARRIDO e RIERA “Manual do Galego científico”, AGAL, Corunha, 2000

[xlii] ESTUDO CRITICO DAS NORMAS ORTOGRAFICAS E MORFOLOXICAS DA LINGUA GALEGA, op. Cit. da AGAL; SALGADO E MONTEAGUDO “Do Galego literário ao Galego comum. O processo de estandardização na época contemporânea” in Estudos de Sociolinguística Galega Vigo, Galáxia, 1995

[xliii] VILAR TRILHO, op. Cit.

[xliv] LUNA, C. “Nos caminhos de Olivença”, Estremoz, 1996; MATIAS, F.R., op. Cit. em nota 12

[xlv] op. Cit.

[xlvi] Vocabulário Castellano-Gallego, impta. Moret, Corunha, 1933

[xlvii] MARQUILHAS, R. “Mudança Linguística” in op. Cit. “Introdução à Linguística…”; “Constituição e elaboração da línguas Portuguesa” in “Atlas da Língua Portuguesa…”

[xlviii] FERREIRA, M.B., “Dialectologia da área galego-portuguesa” in “Atlas da Língua Portuguesa Na História e no Mundo”, INCM, 1992

[xlix] MARTINHO, J., op. Cit.

[l] op. Cit. e CARRILHO, LOBO, SARAMAGO, DA CRUZ “Variação linguística: perspectiva dialectológica” in “Introdução à Linguística…”, op. Cit.

[li] FONTENLA, J.L., op. Cit. nota 19

[lii] PRONTUÁRIO ORTOGRÁFICO DAS IRMANDADES DA FALA, Temas do Ensino, Braga, 1984, “Introdução”

[liii] op. Cit. Actas do Congresso A Lusofonia a Haver, da SLP — Sociedade da Língua Portuguesa; com diferente título, “Lusofonia/Lusografia face ao III milénio”, publicado pela Universidade Lusófona, op. Cit. supra

[liv] Cf. “O Português Possível”, revista IBIS, Viana do Castelo, 2001

[lv] FAGIM, V.R., “O Galego (im)possível” Laiovento, Santiago, 2001, que mantém que “a ortografia Portuguesa adapta-se melhor à nossa realidade (da Galiza) do que à do próprio Português Lisboeta”, pp. 110-111, pelo que não se entende por que escreve o citado autor em portunhol da AGAL, se assim pensa. Sobre variedades do Português cf.: D’Silvas Filho (pseudónimo do membro da SLP Sr. Eng. Mata da Nazaré) “Prontuário Universal de erros corrigidos de Português” com ortografia, sintaxe e fonética, recolhendo as variedades do PE, PB e do novo Acordo Ortográfico; ADRAGAO, ESTRELA GRAÇA MOURA “Novo Acordo Ortográfico, afinal o que vai mudar?” Texto Editora, 1999 e 1995 respectivamente.

[lvi] BREA, A. “Sobre a situação de assimilação cultural e linguística na Galiza: achegas para um debate necessário” Temas do Ensino, Ponte Vedra — Braga, 1989; BRANCO, P.P. “O ensino do Português padrão na Galiza numa situação de conflito e substituição linguística”, Actas do III Congresso de Literaturas Lusófonas, Nós, Ponte Vedra — Braga

[lvii] As tentativas de reforma ortográfica do portunhol oficial ou portunhol 1 fracassaram com os votos contra da Real Academia Galega, o que levantou importante celeuma entre os defensores do portunhol 1; mais tarde, a UNESCO, a 21 de Fevereiro de 2002, apresenta em Paris a segunda edição do Atlas Mundial das Línguas em Perigo no mundo em que afirma que o “galego”, ou portunhol 1, morrerá; o portunhol 2 da AGAL também morrerá, mas o Português não, e o Português da Galiza incorporado através do Acordo Ortográfico de 1986 e 1990 no Português padrão subsistirá como segunda língua românica e terceira europeia de cultura, como o apoio de Portugal, Brasil, PALOP, Timor, etc. O Dicionário da Língua Portuguesa Contemporânea da Academia das Ciências de Lisboa reforça ainda mais o padrão comum, através da transcrição fonética, que abrange todos os dialectos do PE, PALOP, Timor, etc., incluída a Galiza.

[lviii] Os Cadernos Vianenses têm publicado alguns textos em portunhol 2 da AGAL, e também o jornal O Transmontano da autoria de S. Capom; a revista AGALIA continua a manter o portunhol 2 em beco sem saída, enquanto não aceitar o Português padrão, e mantém atitudes anti-portuguesas.

[lix] LAPA, M.R. “Estudos galego-portugueses”, “Por uma Galiza renovada”, Sá da Costa, Lisboa, 1979, mantém que o Português padrão é a saída natural do Português da Galiza, submetido a assimilação cultural há mais de 5 séculos.No mesmo sentido CHAVES DE MELO, G. “A reintegraçao galego-portuguesa” Carta Mensal, Rio de Janeiro, 1980.

[lx] COSERIU, E., op. Cit., propõe que seja a norma da língua histórica o Português padrão, de maneira a manter a unidade estrutural da língua, que foi inicialmente galega e depois portuguesa.

[lxi] SALVADOR, G. “Lengua española y lenguas de España” Barcelona, 1987, afirma que “pelo que respeita ao Galego há que lembrar que não é outra coisa que um dialecto arcaico e mais ou menos castelhanizado do Português”

[lxii] NUNES DE LEÃO “Gramática da Lingoagem Portuguesa”, 2ª edição

[lxiii] op. Cit.

[lxiv] op. Cit.

[lxv] Gärtner, E. “Grammatik der portugeisehen Sprache”, Tübingen, Niemeyer, 1998. Cf. Uma nova Gramática do Português para Alemães.

[lxvi] op. Cit.

[lxvii] op. Cit. revista IBIS. Viana do Castelo, 2002

[lxviii] PIEL, J. “Estudos de linguística histórica galego-portuguesa” INCM, 1989

[lxix] op. Cit.

[lxx] LAPA, op. Cit.

[lxxi] MARTINHO, op. Cit.

[lxxii] LAPA, op. Cit.

[lxxiii] LAPA, op. Cit.

[lxxiv] LAPA, op. Cit.

[lxxv] LAPA, op. Cit.

[lxxvi] LAPA, op. Cit.

[lxxvii] LAPA, op. Cit.

[lxxviii] LAPA, op. Cit.

[lxxix] LAPA, op. Cit.

[lxxx] LAPA, op. Cit.

[lxxxi] LAPA, op. Cit.

[lxxxii] LAPA, op. Cit.

[lxxxiii] FONTENLA, J.L. “Alguns apontamentos sobre terminótica e indústrias da língua”, Nós, Ponte Vedra — Braga, 1998

[lxxxiv] MARTINHO, op. Cit.

[lxxxv] BREA, BRANCO, GIL HERNANDEZ, RABUNHAL CORGO op. Cit.; CRISTÓVÃO “Medição de variáveis: competência e uso linguístico” Ass. De Amizade Galiza-Portugal, 1994, Corunha, Série Comunicações Suprimidas das Actas do III Congresso Internacional da Língua Portuguesa na Galiza, da AGAL, por estarem escritas em Português.

[lxxxvi] SEABRA, op. Cit.

[lxxxvii] COSERIU, E. “El Gallego en la historia y en la actualidad”, Actas do II Congresso da Língua Galego-Portuguesa na Galiza, AGAL, 1987 pp. 793-800

[lxxxviii] Suplemento de La Voz de Galicia, 28 Março 1995, Aula Magna num. 13 “Una Lengua No Se Impone Por Decreto”

[lxxxix] ibid.

[xc] ELIA, S. “O Brasil e a língua Portuguesa”, Actas do Congresso sobre a situação actual da língua Portuguesa no mundo, ICALP, Lisboa, 1983, pp. 253-263; CUNHA, C., op. Cit.

[xci] SALVADOR, G., “Lengua Española y lenguas de España”, Barcelona, 1987

[xcii] FONTENLA, J.L. “Globalização e língua Portuguesa”, Actas do IV Congresso Língua, Cultura, Literaturas Lusófonas (no prelo)

[xciii] FONTENLA, J.L., op. Cit.

[xciv] FONTENLA, J.L., op. Cit.

[xcv] FONTENLA, J.L., op. Cit., HERCULANO DE CARVALHO, op. cit.

Ensenyament - Els alumnes extremenys podran estudiar portuguès a partir de l'any que ve

2009-07-17T13:27:00.000+02:00

do Nationalia - Últimes notícies

Un acord entre els Governs espanyol i portuguès permetrà que la llengua de Portugal pugui estudiar-se com a matèria optativa a sis escoles d'Extremadura l'any que ve, i a tota la comunitat autònoma d'aquí a quatre anys. L'acord, que és bidireccional, preveu l'enviament, per part del ministeri d'educació portuguès, del professorat necessari per a complir els terminis. Es calcula que hi ha uns 10.000 parlants nadius de portuguès a Extremadura, a la regió d'Olivença.

La ministra d'educació portuguesa, Maria de Lurdes Rodrigues, ha dit que el seu ministeri està duent a terme converses per arribar a un acord similar tant amb Castella i Lleó com amb Galícia, els altres dos territoris fronterers amb Portugal. En el cas de Galícia, a més, hi ha el fet que la llengua pròpia del país és de la mateixa família que el portuguès, la qual cosa suposaria una gran facilitat als alumnes gallecs a l'hora d'adquirir la nova llengua.

Més informació:

Vieiros: Todos os alumnos de Estremadura poderán estudar portugués en 2013
Jornal de Notícias: Ensinar Português em seis escolas espanholas
La Voz de Galicia: Feijoo estudia que el portugués sea una asignatura opcional en Galicia

Vídeo - L'escalfament del planeta

2009-07-17T11:28:00.001+02:00

WebIslam

L'èuscar perd la condició de llengua vehicular a l'ensenyament

2009-06-05T19:56:00.002+02:00

Nationalia

05/06/2009

El Tribunal Superior de Justícia del País Basc suspèn cautelarment els decrets que feien del basc la llengua principal de comunicació a l'educació primària i al batxillerat · El tribunal ha admès a tràmit els recursos presentans per la Plataforma por la Libertad de Elección Lingüística.

Comença el retrocés de la llengua basca a Euskadi. El Tribunal Superior de Justícia del País Basc (STJPV) ha suspès cautelarment dos decrets aprovats pel Govern anterior que garantien a l'èuscar la condició de llengua vehicular a l'educació primària i al batxillerat. Només presentar-se aquests decrets, una associació de pares anomenada Plataforma por la Libertad de Elección Lingüística, els va recórrer als tribunals en considerar que se suprimia el dret d'elegir la llengua castellana.

El tribunal ha acceptat els recursos a tràmit, i per això ha procedit a suspendre els decrets de manera cautelar. Segons informa diariovasco.com , el nou lehendakari socialista, Patxi López, ja va dir durant la seva sessió d'investidura que es comprometia a derogar "immediatament" els articles dels decrets que estableixen l'èuscar com a llengua vehicular. Segons el diari, els decrets han pogut ser suspesos sense més dificultats perquè "l'Administració no s'hi oposa".

Davant d'aquesta notícia, l'organització interessada s'ha mostrat satisfeta i desafiant: "els centres d'ensenyament no es podran emparar en l'existència d'uns decrets per fer canvis en els models d'ensenyament de dubtosa legalitat", segons publica El Correo. Segons aquest mateix mitjà, la secció del Partit Popular al país no ha trigat a felicitar-se per una decisió que, diuen, "confirma la il·legalitat de les polítiques d'imposició de l'èuscar desenvolupades per l'anterior departament d'educació".

Més informació:

País Basc/Euskal Herria

Dades generals
Població: 2.900.000 h.
Superfície: 20.500 km²
Institucions: vegeu Navarra, Euskadi i Iparralde
Ciutats importants: Iruñea/Pamplona, Bilbo/Bilbao, Donosti/San Sebastià, Gasteiz/Vitòria, Baiona
Administració estatal: Espanya i França
Llengua territorial: èuscar
Llengua oficial: èuscar, espanyol i francès
Cultura religiosa: 1-cristians catòlics
Data de la festa nacional: Aberri Eguna. És variable, correspon al diumenge de Pasqua

Més informació a la fitxa del País Basc i al dossier Pobles i nacions d'avui: País Basc.

Canàries amazigues berbers

2009-03-09T15:38:00.001+01:00

Comença la manifestació a Brussel·les

2009-03-07T12:39:00.002+01:00

Enviado para você por xarq através do Google Reader:

Comença la manifestació a Brussel·les

via Vilaweb - Notícies em 07/03/09

Ja ha començat, a Brussel·les, la manifestació dels deumil.cat. Amb trenta minuts de retard sobre l'hora prevista (les 11), milers de persones han començat a recórrer una de les avingudes més importants de la capital de la Unió Europea. Hi voleien estelades i senyeres i s'hi podem veure diferents pancartes. 'Catalonia, the next state in Europe', n'és un dels lemes. La manifestació vol reivindicar un referèndum per l'autodeterminació.Els primers autobusos, cotxes i motos van marxar anit i aquest matí 116 passatgers han omplert el vol xàrter reservat per l'organització (àudio). En efecte, aquesta la matinada han marxat des de l'Aeroport del Prat cap a Brussel·les els darrers assistents a la manifestació prevista per aquest mateix dissabte a les 11 del matí que reivindicarà pels carrers de la capital belga el dret de Catalunya a decidir el seu futur com a nació. Als 116 passatgers que han omplert el vol xàrter reservat per l'organització dels impulsors de la iniciativa 10Mil a Brussel·les, cal sumar les places reservades en vols regulars així com els 12 autocars que van sortir aquest divendres des de Barcelona i Girona. Unes 700 persones en total, a les quals cal sumar tota la gent que viatja per lliure. Els grups de manifestants han partit de diverses ciutats del Principat i el País Valencià però també d'altres països com ara d'Occitània, des d'un grup s'hi desplaça en avió des de Carcassona. A Brussel·les esperen reunir-se amb catalans que hi resideixen i amb altres de ciutats pròximes com ara París que han anunciat també la seva presència. Diverses caravanes de cotxes s'han anat concentrant en les ciutats del nord del país per a fer part del recorregut junts. Els primers grups de manifestants que han arribat a la capital flamenca han passejat a la nit pel centre amb banderes i pancartes. Els manifestants també comptaran amb el suport de diversos grups flamencs i valons que ja han anunciat que participaran en la manifestació. Els organitzadors compten que en vehicles registrats per ells s'hi desplacen un mínim de cinc mil persones. Hillary Clinton, preguntada sobre la independència de Catalunya L'assistent de l'eurodiputada gal·lesa Jill Evans va preguntar ahir a la secretària d'Estat nord-americana, Hillary Clinton, si els Estats Units donarien suport a nacions sense estat, 'com Catalunya, Gal·les i Escòcia', que volguessin declarar la independència. Clinton, que participava en una trobada amb estudiants i amb joves europeus a Brussel·les, ha dit que els EUA evitarien qualsevol ingerència en els assumptes internes d'altres estats. Sara Medi, l'assistent de l'eurodiputada, ha fet aquesta pregunta a Clinton 'perquè volia saber si és conscient dels desigs d'independència d'unes quantes nacions d'Europa', segons que ha dit a VilaWeb. També en declaracions a VilaWeb, l'eurodiputada Evans, del Plaid Cymru, ha dit que no la sorprenia que Hillary Clinton hagués refusat de posicionar-se sobre la voluntat d'independència d'alguns pobles europeus. 'Tot amb tot, al Plaid Cymru volem aprofitar qualsevol oportunitat per parlar de la independència de Gal·les en escenaris internacionals'. Evans també ha parlat de la manifestació Deu Mil a Brussel·les de demà: 'Dono tot el suport a les manifestacions i als esforços del poble català per aconseguir la independència'.

Coisas que você pode fazer a partir daqui:

Inscrever-se no Vilaweb - Notícies usando o Google Reader
Comece a usar o Google Reader para manter-se facilmente atualizado com todos os seus sites favoritos

La UNESCO publica un atles electrònic amb les llengües amenaçades del món

2009-02-21T09:12:00.002+01:00

Nationalia

20/02/2009

BREUS. Unes 2.500 parles es debaten entre els estatus 'insegures' i 'en perill crític'.

En motiu del dia internacional de la llengua materna, demà 21 de febrer, la UNESCO ha fet pública la versió interactiva de l'Atles de les llengües amenaçades del món, un estudi que situa geogràficament i amb dades l'estat de les més de 2.500 llengües que actualment corren el perill de desaparèixer si no es fa res per invertir-ne la tendència negativa.

Mitjans de diversos països, sobretot europeus, on es parlen llengües amenaçades, s'han fer ressò d'aquesta notícia: ElDebat.cat: El català és la llengua minoritària més forta d'Europa, segons l'UNESCO, Radio Alta Frequenza: La langue corse en danger, selon l'Unesco, A Nosa Terra Diario: A Unesco saca o galego da lista de linguas en perigo, AstekariDigitala: UNESCOk bere "Munduan arriskuan dauden hizkuntzen Atlas" barruan sartu du euskara eta "ahul" dagoela dio, EiTB: La Unesco mantiene al euskera como una de las lenguas del mundo en peligro, Glayu.net: La llingua asturiana en peligru segun la UNESCO, Daily Post North Wales: Welsh language "is still endangered", UPI: UNESCO lists Gaelic as threatened language, Heraldo.es: El aragonés, en peligro de extinción, entre d'altres.

Més informació:

La nostra casa: el planeta Terra

2009-01-24T16:24:00.006+01:00

Pel respecte a la nostra casa, el nostre planeta Terra, i a tots els éssers que hi viuen.
Per un canvi en la consciència dels éssers racionals, responsables de tot el que els envolta.

Bon any 2959!, desitja el poble amazic

2009-01-15T11:35:00.001+01:00

Nationalia

14/01/2009

Els amazics celebren el seu any nou, el Yennayer · Els membres del poble nord-africà reivindiquen des de fa anys que la data sigui declarada festa oficial o Patrimoni de la Humanitat · El MAK es manifesta per reivindicar l'autonomia de la Cabília.

Els amazics d'arreu del món celebren aquesta setmana el Yennayer, l'any nou del seu calendari tradicional. Depenent de l'indret, entre els dies 12 i 14 de gener es fan les festes que marquen l'inici de l'any 2959 d'aquest calendari, que no coincideix pas amb l'islàmic, també molt estès al nord de l'Àfrica. I com cada any, torna a aparèixer la qüestió de la declaració del Yennayer com a dia festiu als estats de la ribera sud de la Mediterrània, una vella reclamació de les entitats amazigues.

Al diari digital Kabyle.com es pot llegir un complet article sobre la petició del moviment amazic per tal que el Yennayer sigui reconegut oficialment als estats on se celebra tradicionalment (el Marroc i Algèria sobretot). Malgrat les gestions en aquest sentit, el Yennayer encara no hi és dia festiu, contràriament al que passa amb l'any nou islàmic. Els amazics, però, també s'han mogut (de moment, sense èxit) perquè la UNESCO inclogui el Yennayer a la seva llista de Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Argumenten que, avui dia, la festa no sols se celebra al Magrib sinó també a d'altres indrets del món on els amazics emigrats són nombrosos (els Països Catalans o Occitània en són bons exemples).

Els autonomistes cabilencs hi fan coincidir una manifestació

La reivindicació al voltant del Yennayer és cultural, però també política. A la Cabília, territori de majoria amaziga del nord d'Algèria, el Moviment per l'Autonomia de la Cabília (MAK) va aprofitar la celebració de l'any nou amazic per manifestar-se dilluns. Els partidaris del MAK van reclamar l'autonomia de la Cabília, van reivindicar l'ensenyament en amazic (que és reconegut com a llengua nacional, però no pas oficial, a la Constitució algeriana) i van retreure al Govern d'Algèria el que ells entenen que és una política deliberada d'empobriment del seu país.

Un calendari amb flaire llatina i cronologia egípcia

El mot yennayer deriva, com el mot “gener”, del llatí januarius. Això és perquè el calendari tradicional amazic és, de fet, el mateix que es va emprar a Europa fins a la reforma del papa Gregori XIII: el calendari julià. Tots els noms del calendari amazic són directament derivats dels llatins, un testimoni de la influència romana a l'Àfrica del Nord: yennayer, furar, meghres, yebrir, maggu, yunyu, yulyu, ghusht, shtember, tuber, nunember i dujember (formes en dialecte cabilenc; en d'altres variants amazigues varien lleugerament).

Aquesta setmana s'entra a l'any 2959, una data que té a veure amb l'antic Egipte. El calendari amazic utilitza convencionalment la data aproximada de l'ascensió al tron del faraó Shoshenq I (el 950 abans de Crist) com a any zero (i això, perquè Shoshenq era originari d'una tribu amaziga de la Cirenaica, a l'actual Líbia). Sumant el 2009 del calendari gregorià a aquest 950 anys extra s'obté la xifra de l'any actual segons la cronologia amaziga.

Més informació:

Tamazgha.fr: Dossier amb informació sobre la celebració i la història del Yennayer
El Khabar: Le Haut Commissariat à l'Amazighité œuvre à en faire une fête nationale
Magharebia: Kabylia celebrates Yennayer
Kabyle.com: Marche du MAK à Tizi-Ouzou : 1 millier de sympathisants dans la rue

Europa estira les orelles a Espanya pel poc ús del català, basc i gallec

2008-12-14T12:00:00.002+01:00

Un comitè d’experts reclama millores a l’administració de Justícia i alaba el sistema d’immersió lingüística escolar

Món Divers

El Consell d’Europa considera que l’Estat espanyol empra poc el català, el basc i el gallec, alhora que li reclama protecció per a llengües com l’asturià, l’aragonès, el portuguès, l’àrab i l’amazic. Són alguns dels aspectes destacats de les recomanacions del Consell de Ministres del Consell sobre l’aplicació a Espanya de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, que es va fer públic ahir.

Pel que fa a l’administració estatal, l’informe europeu critica que l’Estat no hagi resolt encara les deficiències de coneixement i ús de les llengües catalana, basca i gallega a l’àmbit judicial o a empreses com Correus o Renfe. Així, el text reclama a Espanya que garanteixi que un "percentatge adequat" del seu personal als territoris amb una llengua pròpia diferent al castellà conegui aquests idiomes. "Les autoritats espanyoles no han pres mesures significatives per superar els problemes identificats", lamenta l’informe.

D’altra banda, el Comitè d’Experts europeu que ha elaborat recomanacions per a l’Estat espanyol alaba la política lingüística que es duu a terme a Catalunya, Euskadi i Galícia. El comitè entén que les mesures adoptades pels tres governs han permès de "reactivar" l’ús de les respectives llengües pròpies. Encara més, l’informe assenyala que el sistema de "plena immersió" educativa, aplicat a Catalunya des dels anys 80, ha de ser assolit arreu, "sumat al model bilingüe".

Territori per territori

En relació als països de llengua catalana, l’informe europeu preveu que l’ús del català augmentarà a Catalunya gràcies a l’Estatut de 2006. A les Balears, els experts critiquen que encara no s’ofereixi "una part important" de l’ensenyament en català. A la Franja, el comitè admet que s’estan fent "esforços" en l’àmbit educatiu, però critica que encara no existeixi un instrument jurídic de promoció del català (cosa que també val per a la llengua aragonesa de les valls pirinenques). Al País Valencià, l’informe continua trobant a faltar "un model educatiu essencialment en valencià a tots els nivells de l’ensenyament".

A Euskadi, els experts europeus consideren que s’han fet evidents avanços, però que cal implementar millores en àmbits com l’ensenyament tècnic i professional. A Navarra, el comitè aplaudeix la creació de l’Oficina de la Llengua Basca però critica deficiències en l’àmbit de l’ensenyament i dels mitjans de comunicació.

En relació a Galícia, l’informe lamenta que el nombre d’alumnes que reben la seva educació escolar en gallec "és molt baix".

A Astúries, els experts recorden que l’asturià encara no és llengua oficial, i citen "obstacles per a la promoció" de la llengua pròpia del principat "en particular a l’àmbit de l’ensenyament".

Per acabar, l’informe torna a criticar les autoritats espanyoles per no haver aportat informació a Europa sobre la resta de llengües que es parlen dins de les fronteres de l’Estat. Són el portuguès a Olivença (Extremadura), l’àrab a Ceuta, l’amazic a Melilla, i les dues llengües dels gitanos, el romaní i el caló.

Vegeu també:

+ VilaWeb: El Consell d’Europa avala la ’immersió total’ en català

+ Avui: El Consell d’Europa avala la immersió en català, basc i gallec

Sico Fons - Genocidis culturals

2008-11-26T10:05:00.003+01:00

Publicat en el número 511 del setmanari EL PUNT (edició del País Valencià) (pàgina 7) diumenge 16 de novembre del 2008

GENOCIDIS CULTURALS

Qui haja estat mai a França i senta certes inquietuds lingüístiques i culturals, hi haurà comprovat com el fet diguem-ne diferencial de certes regions ha assolit, amb el pas del temps, un caire molt sovint anecdòtic i folklòric. Això es pot percebre fàcilment observant la poca vitalitat que han acabat tenint llengües minoritàries com la catalana al Rosselló (tot i que cal dir que sovint ens hi sorprén un cert reviscolament no sabem si temporal), el basc a Iparralde, l’alemany a Alsàcia, el bretó a Bretanya, el cors a Còrcega i, sobretot, l’occità al Llenguadoc, Provença i Gascunya. Ací, prop de Tolosa, es pot sentir comentar –no sense un cert desassossec– que l’occità o llengua d’Oc és un parlar de vells sense prestigi ni utilitat. Conclusió: l’estat francés, model i exemple des de fa molt de temps de país centralitzat i uniformador, ha assolit allò que sembla estar en l’essència i objectius de qualsevol estat modern, a saber, uniformar un territori i destruir qualsevol fet diferenciador de les diverses regions com ara la llengua, la cultura, les lleis i, fins i tot, la religió o la raça. En definitiva, probablement del que es tracta és d’anorrear qualsevol pensament no dictat per les directrius estatals. La diferència sempre és perillosa i dificulta la governabilitat d’una nació.

França, com ja hem dit, ha estat sempre, com a bon estat jacobí que és, un mestre en tot açò, i de fet es podria considerar com l’estat precursor i modèlic del centralisme. Espanya, des de fa temps –sobretot des del regnat d’Isabel II i els seus liberals– ha intentat imitar el seu veí septentrional, però sortosament per a molts, els dirigents espanyols han palesat sempre una negligència i una ineficàcia que, paradoxalment han salvat moltes llengües i cultures minoritàries. Els francesos, però, sí que saben fer les coses bé –o millor– i a l’hora d’uniformar (o si sou poc amics dels eufemismes, de practicar el genocidi cultural) no hi han deixat ni una pedra sana. Si observem atentament la història de l’anomenada Catalunya francesa o Catalunya Nord (annexionada a França des del segle XVII), ens farem una idea ràpida i ben versemblant de la política que s’hi ha seguit per mètode des de sempre. Primer que res es tracta de fer creure als habitants de la regió que es vol englotir o eliminar que la seua cultura és rural, anacrònica i pròpia de gent analfabeta i el seu idioma un patués dialectal sense literatura ni prestigi, mentre que la del poble dominador és una llengua culta i digna d’una nació civilitzada, poderosa i admirada per tot el món. Abandoneu les vostres obsoletes arrels, és el missatge subliminal que se’n desprén, abraceu la nostra causa i formareu part també d’aquest club de privilegiats. Vosaltres sou quatre gats mal comptats i nosaltres, en canvi, un imperi. Els francesos han practicat aquesta política genocida d’una forma tan hàbil i subtil, que avui en dia es pot dir que no queda ni un habitant de l’antiga Gàl·lia que parle habitualment la llengua dels seus avantpassats (occità, bretó, alemany, català, etc.) o que no conega el francés, propi i original del nord de França. En el cas del Rosselló, hi trobarem tantes senyeres catalanes o adhesius de burrets com vulgueu, però a l’hora de la veritat, el fet català és una mostra curiosa i folklòrica d’una petita regió fins a cert punt simpàtica i acollidora del sud de França. En definitiva, allò és tan irrenunciablement francés com ho puga ser Normandia, l’Orleanès o Borgonya. I potser tan políticament nacionalista com la "Feria de Abril" de Sevilla a Espanya –des d’un punt de vista andalusista, volem dir...

Espanya, com ja s’ha dit, ha intentat seguir aquesta política de centralització massiva. Folkloritzar les velles característiques identitàries de vells regnes medievals i castellanitzar (com els francesos han afrancesat) les seues institucions, cultures i llengües. En el cas català, tenim un altre tret que l’estat espanyol ha practicat amb especial virulència. Coneixent aquella vella màxima de "divideix el teu enemic i el venceràs", s’hi ha parat un gran esment en potenciar les diferències internes dels antics territoris de la Corona d’Aragó –no debades, el territori per extensió i economia més poderós, i per tant més inquietant, dins d’Espanya. Es tractava –es tracta!– de fer creure que ni catalans ni valencians ni balears tenen res en comú –ni història ni literatura ni llengua– i que més aviat són enemics naturals. Una vegada aconseguit açò, l’amenaça d’una hipotètica nació dins de les fronteres espanyoles quedarà definitivament neutralitzada o eliminada. Us imagineu com de perillós seria per a Madrid el sorgiment d’una veritable consciència d’unitat nacional als territoris de parla catalana?

Això no obstant, fins ara ens ha salvat d’una total extinció –als catalanoparlant, volem dir– la tradicional ineptitud de les autoritats espanyoles, però tot observant el panorama actual i els enemics exteriors i interiors que ens surten amb tanta freqüència, hem de reconèixer que la nostra situació és ben preocupant i fins i tot alarmant. Com diria la nostrada Maria del Mar Bonet: "Què volen aquesta gent, que truquen de matinada". Sabem massa bé què volen; esperem, però, que ens conscienciem d’una vegada del que som i volem ser, i que l’estat espanyol no seguesca agafant com a model la política centralista dels francesos. Clar que encara seria pitjor que agafara exemple dels turcs, els russos o els nord-americans. Eixos sí que són vertaders mestres en això de posar en pràctica exterminis massius de nacions senceres. Toquem ferro, doncs.

Sico Fons

Aprendre xinès a partir del català

2008-11-25T10:18:00.001+01:00

De Wiccac

Xina.cat
http://www.xina.cat/cursos/mandari

# Curs de xinès
# Diccionari xinès català
# Nom xinès
# Cultura xinesa
# Fòrum

加泰罗尼亚 Jiātàiluóníyà Catalunya

--
Carles Montoto
+ ||||
|||| +

Joan-Lluís Lluís - L'autoodi de Bielorússia

2008-11-24T10:04:00.001+01:00

Article publicat en el número 1914 de la revista PRESÈNCIA (pàgina 19) (del 31 d'octubre al 6 de novembre del 2008)

A cremallengües

L'autoodi de Bielorússia

Joan-Lluís Lluís

Bielorússia és aquell país sense accés a la mar situat entre Rússia, Ucraïna, Polònia, Lituània i Letònia. Un dels països econòmicament més endarrerits d’Europa i que, per poder desenvolupar-se, espera que l’efecte Unió Europea provoqui un augment de salaris als nous països membres. Així algunes indústries aniran a raure a Bielorússia, atrets per un cost de la mà d’obra comparable a un país mitjà del tercer món. Bielorússia podria atreure turistes, si no tingués una part del territori delmada per les radiacions nuclears, turistes que visitarien el darrer país d’Europa a practicar l’estalinisme, si més no en les pràctiques de la censura, de la vigilància policíaca i del culte a la personalitat del líder estimat i gairebé immortal : Aleksandr Grigórievitx Lukaixenko. Aquest president que lidera l'última dictadura d'Europa (posant a part, és clar, el cas de Rússia) sembla tenir com a ambició de fer desaparèixer tot rastre distintiu de Bielorússia, de manera que es confongui per sempre més amb Rússia. Uns tractats entre els dos països han posat en marxa acords (moneda comuna, col·laboració policíaca...) que podrien ser l'inici d'un procés d'assimilació de l’un per l’altre, curiosament delejat més per l'assimilat que per l'assimilador.

En aquest paisatge devastat, la llengua pròpia, el bielorús, sembla ser un dels símbols més inacceptables d'una identitat menystinguda. Rus i bielorús, i també l’ucraïnès, són llengües bastant properes. I el bielorús —que també és parlat a l’interior de les fronteres dels seus veïns i que havia estat llengua oficial del Ducat de Lituània dels segles XIV a XVII— va ser llengua de cultura, amb una literatura pròpia, escrita indistintament amb alfabet llatí i alfabet ciríl•lic. La sovietització del país va provocar l’adopció del rus com a llengua cooficial i va excloure l’ús de l’alfabet llatí. Al llarg del segle XX la llengua bielorussa va anar empobrint-se a mesura que mots propis eren substituïts per calcs del rus i, de mica en mica, va començar a ser desconsiderada pels seus propis parlants, que ja començaven a tenir-ne prou parlant rus. Amb la independència, el 1991, el bielorús va tornar a ser l’única llengua oficial, per la qual cosa semblava que podia tornar a emergir com a llengua útil, de prestigi i de creació. Però l’arribada al poder de Lukaixenko el 1994 va estroncar brutalment aquest procés. Una de les seves primeres decisions, aprovada en un dels referèndums guinyolescos que organitza de tant en tant, va ser de declarar que el rus tornava a ser llengua cooficial, fet que va provocar la marginació de l'ensenyament del bielorús. La dèria de ser rus dels dirigents actuals de Bielorússia els empeny doncs a un veritable autolinguicidi, que no és sinó la cara més visible d’un autogenocidi cultural i identitari. Per ells, ser bielorús només pot ser una manera particular de ser rus, però una manera vergonyosa i bruta. L’únic argument que els impedeix de debò de sol•licitar l'absorció immediata és l'evidència que aquesta absorció tindria com a conseqüència la pèrdua del poder absolut. Somien de ser russos per sempre i promouen la carrera dels acadèmics capaços de demostrar «científicament» que el bielorús és només una forma dialectal del gran rus, exactament com alguns nacionalistes espanyols van volar demostrar que la llengua que es parla a Catalunya i, potser encara més, al País Valencià, era un simple dialecte del castellà.

«‘Diolch madam llywydd’»: el gal·lès debuta al Consell de la UE

2008-11-22T11:05:00.002+01:00

Món Divers

La llengua cèltica, una de les més antigues d’Europa, es parla per primer cop a una reunió ministerial

Darrera actualització: 21 de novembre de 2008

Fita assolida per a la llengua gal·lesa, que ahir va ser parlada per primera vegada davant del Consell de la Unió Europea. Va ser el ministre de Cultura de Gal·les, Alun Ffred Jones, qui amb les paraules «Diolch madam llywydd» («Gràcies, senyora presidenta»), va poder-se adreçar als membres del consell comunitari, en el marc d’un debat sobre el multilingüisme.

L’entrada de l’antiga llengua cèltica a la institució europea arriba després que l’eurodiputada independentista Jill Evans, del Plaid Cymru, hagi dut a terme una llarga campanya per aconseguir-ne la cooficialitat. L’acord perquè el gal·lès es p0gués emprar al Consell de la UE ha arribat aquest mateix 2008, i ha estat possible a canvi que fossin les institucions autònomes gal·leses les que es fessin càrrec de tots els costos de traducció.

Evans va explicar ahir que continua treballant perquè la cooficialitat del gal·lès no es limiti al Consell, sinó que s’estengui al Parlament Europeu, on el Plaid Cymru té representació des de 1999. El partit forma part de l’Aliança Lliure Europea, de la qual també formen part ERC i el PSM.

Vegeu també:

+ Wales Online: Breakthrough as minister uses Welsh at EU council

+ Eurolang: Landmark use of Welsh in the European Union

+ BBC: ’Historic’ use of Welsh in EU

'Vivim en un bilingüisme fals que anorrea i margina la nostra llengua'

2008-11-20T08:58:00.002+01:00

Publicat en el diari digital directe.cat dimecres 12 de novembre del 2008

http://tinyurl.com/63y72w

Elisabet Molina és responsable territorial i portaveu nacional de la Coordinadora d’Associacions en Defensa de la Llengua Catalana (CAL). La CAL va néixer amb la necessitat de canalitzar les inquietuds d'un seguit d’associacions, persones i col·lectius d'arreu dels Països Catalans. La CAL va nèixer el 23 d’abril de 1996, la diada de Sant Jordi, impulsada per la societat civil, amb la ferma voluntat d’articular una organització autocentrada i arrelada al territori, amb un objectiu clar: el treball per l’assoliment de la plena normalització lingüística, cultural i nacional.

La CAL ja porta més de deu anys treballant per l’assoliment de la plena normalització lingüística, cultural i nacional, quina ha estat l’evolució de l'entitat amb tots els canvis socials i polítics que hi ha hagut?

Malgrat que portem 12 anys treballant perquè el català sigui considerada l'única llengua oficial als Països Catalans i, tot i haver observat un creixement en la defensa de la nostra llengua i cultura, l’evolució a la plena normalització lingüística ha estat lenta i no plena, ja que l’objectiu encara no s’ha assolit. Si visquéssim en un país normalitzat i amb normalitat, organitzacions com la CAL no tindrien raó d’ésser. Però tampoc podem confiar que aquesta normalitat ens la duguin els partits polítics, perquè ja hem vist quin paper hi juguen i ho podem exemplificar amb l'aplicació del decret per la tercera hora de castellà, la LEC o el paper mullat que representa la llei de política lingüística. Fins que no hi hagin lleis a favor de la llengua catalana, haurem de continuar treballant des de la societat civil i el teixit social i cultural per exigir-ho.

Quin creixement ha tingut la CAL? Com s’ha notat en el treball diari?

La CAL ha crescut sobretot a nivell territorial. S’han creat nous nuclis locals a l’àrea metropolitana de Barcelona, a les comarques de Tarragona i hem començat a tenir contactes amb persones de Lleida per a constituir-hi nuclis locals. Seguim tenint, però, dificultats per tenir nuclis estables a la Franja de Ponent, al País Valencià, a la Catalunya Nord i a les Illes, tot i que en aquests territoris treballem amb les entitats de defensa de la llengua i disposem de socis i sòcies que col·laboren amb les campanyes que potenciem des la CAL nacional.

A nivell diari, ha crescut el nombre de denúncies rebudes a través del nostre web, on s'han rebut queixes d'agressions que han patit persones vers la llengua. En aquest sentit, s’està habilitant un gabinet jurídic que doni respostes a aquestes agressions, més enllà de la denúncia. També ha crescut el nombre de persones i entitats que han mostrat interès en organitzar el Correllengua o altres campanyes a les seves viles, pobles i comarques.

Quines expectatives de futur té la CAL? Fins on es vol arribar?

L’objectiu segueix sent el mateix que el primer dia: acabar amb la menysvaloració de la nostra cultura i, per tant, presentar-la arreu del món com el que és: una cultura innovadora, integradora i desacomplexada; garantir un futur digne per la nostra llengua, tot assegurant polítiques actives per proporcionar-ne el seu ús social i reclamar el reconeixement de la unitat i l’oficialitat de la llengua catalana en tot el seu territori, a tots els Països Catalans.

Com a nou objectiu, recollim la resolució de l’última assemblea en qual la CAL aposta per treballar conjuntament amb les diferents entitats nacionals en defensa de la llengua, com són la Federació d’Organitzacions per la Llengua Catalana (FOLC), la Plataforma per la Llengua, Òmnium Cultural, com també la Plataforma pel Dret de Decidir.

Quin treball conjunt feu amb aquest conjunt d'entitats de la societat civil catalanista? Us complementeu?

La intenció de la CAL és mantenir una col·laboració estreta amb les entitats que abans esmentava i, en la mesura que ens sigui possible, elaborar una estratègia unitària que ens permeti avançar en la defensa de la nostra llengua.

Com valoreu el Correllengua 2008?

Enguany s’ha celebrat el Correllengua a 450 municipis, cinquanta més que l’any passat, i hi han participat més de 300.000 persones. Malgrat aquest creixement i que enguany vam iniciar el Correllengua la vigília de Sant Joan, la participació ha minvat en els actes nacionals, com el d’inici a Sant Miquel de Cuixà i el de cloenda a Perpinyà.

Per què creieu que ha arrelat aquesta iniciativa?

El Correllengua ha arrelat amb força arreu dels Països Catalans. Tot i tenir uns eixos que venen donats per la CAL, s’adapta a la realitat dels territoris i els nuclis locals (persones i/o entitats) i aquests marquen les seves pròpies activitats. A més, partim de la idea que el Correllengua pertany a la societat i al teixit cultural d’arreu dels Països Catalans.

Després de més de 10 anys del Correllengua, creieu que aquest és un model vigent? Es reinventarà en properes edicions? O bé són els nuclis locals els qui cada any innoven per la seva banda?

De fet, el Correllengua ha estat i és la marca de la CAL amb més resposta i és del tot vigent en tant que no hem assolit la plena normalització de la llengua catalana. Això no vol dir que en properes edicions preveiem novetats en la seva organització, com per exemple, crear mitjans que facilitin la coordinació territorial, amb més presència de tots els territoris als actes d’arreu del territori.

Quin impacte ha tingut el Correllengua en els nouvinguts?

Mitjançant el Correllengua, hem pogut arribar a les diferents comunitats nouvingudes i, sobretot, amb els projectes ‘Tallers’ i ‘Xerrem’ que els donen a conèixer la nostres llengua i la nostra cultura. La resposta és variada, hi ha poblacions i barris on el treball amb els i les nouvingudes és constant i s’ha aconseguit arrelar diferents parelles i grups de conversa en llengua catalana, així com la implicació de comerços i altres entitats i agents que es comprometen a atendre’ls en català.

Com veieu la salut de la llengua catalana?

Tot i que cada cop més nombre de persones coneixen la llengua catalana, el seu ús minva, sobretot entre els joves. Això passa perquè el català no compta amb eines suficients per promocionar-la i protegir-la. Vivim en un bilingüisme fals que anorrea i margina la nostra llengua, donat que aquest bilingüisme només protegeix les llengües castellana i francesa. Només cal sortir al carrer, a qualsevol territori dels Països Catalans, per comprovar que no podem viure plenament en català. Decrets com el de la tercera hora en castellà no ajuden a millorar aquesta situació, ans al contrari. Des de la CAL creiem fermament que fins que el català no sigui la única llengua oficial als Països Catalans aquesta situació de desmillora no variarà.

Quines accions està duent a terme la CAL en relació a la possible resolució del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut català, si aquesta inclou importants retallades en el finançament i la llengua?

Des de la CAL ja vam iniciar la campanya demanant el ‘No a l’estatut’ perquè pensem que la via estatutària està esgotada i ha quedat demostrat que no ens ajudarà a normalitzar la situació del català. En relació a la tercera hora, conjuntament amb la campanya ‘Pel català a l’escola’ vam elaborar un manifest on fèiem una crida a la comunitat educativa a practicar la insubmissió a aquest decret.

Valencians pel Canvi denuncia l’atac al valencià en la policia de Dénia (Marina Alta)

2008-11-20T08:55:00.000+01:00

La plataforma Valencians pel Canvi rebutja enèrgicament l’actitud dels policies de la comissaria de Dénia, que en la matinada de diumenge van humiliar un professor pel fet de parlar en valencià, segons ha denunciat l’afectat. Ferran Giménez, professor de l’Institut de Secundària Xebic, va presenciar com un grup de joves estava insultant i agredint un travestit a la porta d’un local de copes. Giménez va encarar-se amb els agressors, que aleshores varen atacar-lo a ell, causant-li diferents lesions. El professor va acudir a la comissaria de la Policia Nacional de Dénia, on va saludar amb un “Hola, bona nit”. Parlar en valencià li va costar un seguit d’insults, segons va denunciar posteriorment Ferran Giménez en el Jutjat. Entre altres frases, va escoltar: “Usted es un chulo”, o “¿es tonto o que le pasa?”

Ferran Giménez és simpatitzant de Valencians pel Canvi, i la plataforma li ha oferit tot el seu suport. Així mateix, l’organització es dirigirà al Delegat del Govern, per exigir-li que prenga mesures eficaces i immediates per tal d’acabar amb aquesta pràctica de menyspreu als valencianoparlants en les comissaries de policia.

Valencians pel Canvi va difondre recentment un article on criticava el creixent clima d’impunitat respecte a les agressions físiques, insults i atacs a seus que pateixen les persones i els col·lectius valencianistes de nord a sud del País Valencià, sense que, en cap cas, se’n deriven conseqüències per als agressors.

El reconeixement de l'autonomia indígena i les 36 llengües natives, al nou projecte de Constitució bolivià

2008-11-14T11:20:00.001+01:00

Nationalia

21/10/2008

El Govern i la oposició acorden celebrar un referèndum sobre la proposta de carta magna el proper gener de 2009 · És la primera vegada que el poble bolivià vota una Constitució · Desenes de milers de seguidors del president Morales s'havien manifestat a La Paz per mostrar el seu suport al projecte i pressionar sobre l'acord.

"Bolívia es constitueix en un Estat Unitari Social de Dret Plurinacional Comunitari, lliure, independent, sobirà, democràtic, intercultural, descentralitzat i amb autonomies. Bolívia es funda en la pluralitat i el pluralisme polític, econòmic, jurídic, cultural i lingüístic, dins del procés integrador del país". Així és com la proposta de nova Constitució defineix l'Estat bolivià, una proposta que, gràcies a l'històric acord de dimarts 21, serà duta a referèndum popular el gener de l'any 2009.

Govern i oposició han discutit durant les darreres setmanes sobre la proposta de Constitució que ha de substituir l'actual, vigent des de l'any 1967, i que ha d'acabar amb una de les etapes més convulses de la història recent de Bolívia. El nou document inclou millores substancioses per als pobles indígenes del país, marginades històricament, i per a la diversitat lingüística i cultural en general.

El projecte preveu la oficialitat de les 36 llengües indígenes del país, al costat del castellà, així com la obligatorietat que tant el Govern central com els autonòmics utilitzin dues llengües com a mínim. A més, qualsevol treballador funcionari haurà de dominar el castellà i al menys una llengua nativa.

També es proposen canvis pel que fa a la descentralització i l'autonomia, una de les qüestions que es troben al nucli del conflicte entre el Govern indigenista i els prefectes dels quatre departaments de l'est del país. El projecte inclou tres nivells diferents amb plenes competències -legislativa, reglamentària, fiscalitzadora i executiva-. Són els nivells departamental, municipal i indígena. Pel que fa a l'autonomia departamental, l'Estat es reserva la política general sobre terres, territori, i la seva titularitat. Respecte a l'autonomia indígena, la carta estableix que estarà basada en "territoris ancestrals", i que el Govern dels quals s'exercirà a través de les seves pròpies normes i formes d'organització, "establertes en els seus estatuts i subjectes a la Constitució".

També hi ha un nivell regional amb competències més reduïdes: capacitat deliberativa, normativa-administrativa i fiscalitzadora.

Un llarg camí
Aquest acord és una modificació d'un projecte de Constitució anterior, que el novembre de l'any 2007 va ser aprovat per l'Assemblea però boicotat per l'oposició, la qual cosa va iniciar una etapa de tensions i violència entre partidaris del Govern i opositors, concentrats sobretot al voltant dels quatre prefectes de "la mitja lluna", els departaments orientals del país més rics en hidrocarburs i contraris a la política d'Evo Morales.

Al cap d'uns mesos, els quatre departaments van votar a favor d'un nou Estatut d'autonomia, redactat al marge de la Constitució, i l'agost del 2008 els bolivians van votar un referèndum revocatori en virtut del qual sortiren reforçats tant el president com els prefectes opositors. Una ronda de conversacions, fallides, va ser el següent pas, i finalment el Congrés va reprendre el diàleg sobre el projecte de la Constitució.

Més informació:

Resum del projecte a La Razón: Conozca el proyecto de CPE que irá a votación
ABI: El pueblo esperó 18 años para decidir en las urnas una nueva Constitución
El Diario: Presidente promulga hoy leyes para dar nueva CPE a Bolivia
Nationalia: El Congrés de Bolívia comença a debatre el projecte de Constitució

La Plataforma per la Llengua publica 'Salam al català' per acostar la llengua als musulmans

2008-11-06T10:30:00.001+01:00

Publicat en el diari digital directe.cat dissabte 1 de novembre del 2008
http://www.directe.cat/acn/la-plataforma-per-la-llengua-publica-salam-al-catala-per-acostar-la-llengua-als-musulmans

Trobareu SALAM AL CATALÀ en format pdf en l'enllaç
http://www.plataforma-llengua.cat/doc/salamalcatala.pdf

La Plataforma per la Llengua publica 'Salam al català' per acostar la llengua als musulmans

Una col·laboració de la Plataforma per la Llengua amb el Consell Islàmic i Cultural de Catalunya ha culminat en l'edició 3.000 exemplars de 'Salam al català'. Aquesta publicació persegueix 'mostrar els vincles comuns' de les realitats catalana i musulmana i apropar la llengua a la població araboparlant resident a Catalunya. Es tracta, segons el responsable d'acollida de la Plataforma, Pere Campí, 'del primer fruit' d'aquest treball conjunt. El portaveu del Consell, Mohammad Halhoul, ha subratllat la importància de donar a conèixer als nouvinguts que el català és la llengua 'principal' a Catalunya.

Orson Welles - The Land Of The Basques

2008-11-02T09:32:00.001+01:00

La Foia de Salem

2008-10-28T20:37:00.002+01:00

Vilaweb

DIMARTS, 28/10/2008 - 00:13h

La Foia de Salem podria incorporar-se al paratge natural protegit de l'Ombria del Benicadell

L’ajuntament de Salem debatrà en el ple ordinari de dijous 30 d’octubre, la moció presentada pel regidor del BNV en què es proposa que es demane a la Conselleria de Medi Ambient la inclusió de la Foia de Salem en el paratge natural protegit de l’Ombria del Benicadell. La moció inclou també la petició de clausura de les pedreres i d’Hormigones Monduber ‘que estan destrossant el paisatge’, i demana als ajuntaments de Castelló de Rugat i del Ràfol de Salem (que tenen part de la foia en els seus termes) ‘que respecten el nostre paratge’.

Per al Bloc, que la Foia de Salem quedara fora del paratge natural protegit és un contrasentit causat per l’equip de govern municipal anterior, que tenia interessos urbanístics, tres PAI amb un total de 250 casetes.

La genòmica històrica i els berbers

2008-10-17T09:26:00.003+02:00

Webislam: Pensament > Contemporani - 29/12/1999 0:00 - Autor: Antonio Arnaiz Villena - Font: El País

Les noves tècniques de genètica molecular aplicada a l'estudi dels gens en les diferents poblacions estan sent molt utilitzades i una nova branca de la ciència emergeix amb força: la genòmica històrica. La comparació dels perfils genètics de grups ètnics permet posar a prova els postulats històrics moltes vegades basats en deduccions poc objectivables: sens dubte, la genòmica complementa la història clàssica. Així es va establir que la moderna espècie humana va sortir fa uns quants cents de milers d'anys de l'Àfrica i va poblar el planeta. En l'àmbit mediterrani s'ha vist, amb l'estudi dels gens HLA, com el substrat genètic antic mediterrani no estava integrat pels grecs, però sí pels anatòlics (turcs), iranians, jueus, libanesos, cretencs, egipcis, algerians, marroquins, ibèrics (portuguesos, bascos i espanyols) i italians.

La història ens diu que els grecs micènics van entrar (o es van fer notar) a la península balcànica uns 2.000 anys abans de Crist. Van destruir l'imperi cretenc i van assimilar la seva cultura (i escriptura). Però de qui era el patrimoni cultural cretenc? La genòmica històrica ens diu que, en part, de tots els mediterranis, que portaven ja milers d'anys mantenint un flux cultural i genètic important. Grècia va ser un gresol que va absorbir també altres cultures antigues mediterrànies a més de la cretenca. En aquest context, el poble berber (els imazighen), amb característiques lingüístiques i genètiques pròpies, ha estat injustament deixat en un costat de la història. La lingüística, que és una arma d'estudi paral·lela a la genòmica per al reestudi de la història, demostra que el berber es parlava des de les Illes Canàries (guanxe) fins a Egipte (oasi de Siwa), i des de la costa sud mediterrània fins a l'àrea subsahariana. Una extensió similar a la dels Estats Units.

Col·laborant amb Jorge Alonso García hem conclòs que els pobles berbers es van veure forçats probablement a una emigració massiva, en establir-se fa 6.000 anys abans de Crist les condicions hiperàrides del Sàhara. Es van dirigir cap a les Canàries, cap a l'Orient Mitjà i cap a Ibèria i les illes mediterrànies. Part del patrimoni genètic i cultural d'Ibèria es deu als berbers. La llengua ibèrica antiga, la basca (com l'etrusca i la minoica) està molt emparentada amb la berber. Van contribuir els berbers al desenvolupament cultural dels mediterranis pregrecs? És molt probable que així fos: els resultats de la genòmica històrica i la lingüística no deixen lloc a dubtes. Els actuals nord-africans del Magreb, parlin àrab o àrab i bereber, són majoritàriament berbers, entenent per tals els pobladors autòctons prefenicis del nord de l'Àfrica.

Les invasions àrabs del segle VII-VIII tant a Ibèria com al nord de l'Àfrica van ser genèticament poc importants: uns relativament pocs militars i aristòcrates anaven "conquerint" i reclutant tropa local per al següent pas d'annexió territorial veïna. La imparable força de l'islam ha esborrat caràcters culturals, però els gens segueixen allà, mostrant la seva aclaparadora veritat. Aquest cas és paral·lel al turc: la genòmica demostra que relativament pocs turcs centreasiàtics van imposar la seva llengua a anatòlics del substrat genètic mediterrani antic. L'islam i la interpretació interessada de la història per països no mediterranis ens han fet veure els turcs també com a estranys. Ho són en menor grau que els grecs.

* Antonio Arnaiz Villena és catedràtic de la Universitat Complutense de Madrid.

L'Homo sapiens va poder sortir de l'Àfrica a través del Sàhara

2008-10-17T08:55:00.003+02:00

L'expansió de les primeres onades dels nostres avantpassats va poder fer-se a través del Sàhara

Autor: Emili J. Blasco - Font: ABC

Homo sapiens.

El Sàhara no sempre ha estat tan àrid com avui el coneixem. Imatges de radar i anàlisis geoquímiques de sediments en diverses localitzacions del desert han permès la troballa de rastres d'antics rius que el travessaven i arribaven fins a la Mediterrània en la zona de l'actual Líbia. Aquest corredor verd va ser utilitzat per les primeres migracions d'homo sapiens, l'aparició del qual es calcula que va ocórrer fa entre 150.000 i 200.000 anys a l'Àfrica subsahariana, d'acord amb una investigació realitzada per científics britànics.

Fins ara es creia que la dispersió de l'home modern des del centre de l'Àfrica s'havia produït seguint la ruta de la vall del Nil. La teoria es mantenia per considerar que l'aridesa del desert del Sàhara impedia haver-lo creuat a peu, malgrat que la datació de troballes arqueològiques a la vall del Nil i el Pròxim Orient no avalaven del tot la via egípcia.

La nova investigació, dirigida per Anne H. Osborne, de la Universitat de Bristol, aporta per primera vegada proves que l'expansió de les primeres onades dels nostres avantpassats va poder fer-se a través del Sàhara, la qual cosa s'ajusta més a l'antiguitat de les restes fòssils trobades a la costa sud mediterrània. L'estudi defensa que «el Nil no hauria de ser ni l'única ni, potser, la ruta potencial més probable de dispersió».

Un corredor d'aigua dolça

Les proves realitzades amb radar detecten llits fòssils de rius ara enterrats que creuen el desert i desemboquen a la costa mediterrània. L'existència d'aquests canals explicaria la dispersa troballa en alguns oasis de certes artesanies datades a mitjan l'Edat de Pedra relacionades amb altres de trobades a prop del mar.

L'estudi presenta dades geoquímiques que demostren que l'aigua en aquests sistemes fòssils derivava del sud. «Això prova l'existència d'un ininterromput corredor d'aigua dolça a través de l'actualment hiperàrida regió del Sàhara en el moment de les primerenques migracions de l'home modern cap al nord de l'Àfrica i fora d'ella», assevera l'equip investigador.

Corredors verds

De fa aproximadament 130.000 anys daten les restes d'homo sapiens més antigues trobades a la zona més occidental d'Orient Mitjà. Fins ara se suposava que l'espècie havia arribat allà a través de la vall del Nil. Tanmateix, nous fòssils i troballes arqueològiques han revelat una àmplia distribució d'homo sapiens al llarg de la costa del nord de l'Àfrica i el nord del Sàhara durant aquell mateix període, la qual cosa recolzaria la tesi de l'ús dels corredors verds del Sàhara.

«Utilitzant anàlisis geoquímiques hem demostrat que aquests canals eren actius durant l'últim període interglacial. Això ofereix un important curs d'aigua en aquesta regió que d'una altra manera seria àrid», segons Anne H. Osborne.

Per a Derek Vance, un altre dels autors de l'estudi, en el qual també han participat geòlegs libis, es demostra per primera vegada que «les pluges monsòniques van alimentar els rius que s'estenen des del Sàhara fins a la Mediterrània». De fet, afegeix, «aquests corredors van rivalitzar amb la vall del Nil com a rutes potencials per a les migracions humanes fins a la Mediterrània».

Centenars de persones es manifesten a Barcelona contra el Dia de la Hispanitat

2008-10-12T20:58:00.001+02:00

Vilaweb

Hi ha hagut aldarulls i alguns ferits al final de la manifestació ·També hi ha hagut una marxa a Tarragona · Els mossos detenen nou dels activistes anti-feixistes que ahir es van encadenar a Montjuïc

Centenars de persones s'han manifestat aquest matí a Barcelona contra el Dia de la Hispanitat. Sota el lema '12 d'octubre, res a celebrar' els manifestants han sortit a mig matí de la plaça de Sants en direcció a la plaça d'Espanya amb la presència d'un fort dispositiu dels mossos d'esquadra. Entre els integrants de la manifestació, grups independentistes i del jovent d'esquerra del país.

Al final de la marxa hi ha hagut un enfrontament entre alguns manifestants i els mossos, que han carregat amb força contra alguns joves, causant-los ferides lleus. També han acabat amb contusions tres dels mossos. Els fets han passat al voltant de les 12 del migdia a l'alçada del carrer Moianès quan els manifestants han intentat saltar-se el cordó policial i dirigir-se cap a Montjuïc on hi ha convocada la concentració per celebrar el 12 d'octubre. Els Mossos han impedit el pas dels manifestants que han intentat obrir-se pas a cops amb els pals de les banderes i han carregat amb força contra els manifestants.

A Tarragona (foto) s'hi han manifestat unes dues-centes persones, que han coincidit amb una cinquantena de manifestants del grup feixista Alianza Nacional, que celebraven el Dia de la Hispanitat.

D'altra banda, aquest matí els mossos han desencadenat i desallotjat de la plaça Sant Jordi de Montjuïc la vintena d'activistes de l'esquerra independentista de Barcelona que ahir van ocupar aquest espai, on avui és previst que grups pro-nazis hi celebrin el Dia de la Hispanitat. Nou dels activistes els han detingut per haver-se negat a identificar-se, tot i que cap dels encadenats ha ofert resistència. Una seixantena de persones han donat suport als activistes detinguts i els han acompanyat fins a la plaça Espanya.

L'acció s'ha iniciat a un quart de vuit del matí, després que diferents patrulles dels Mossos d'Esquadra que estaven desplaçats a la Plaça Sant Jordi de Barcelona des de primera hora de la tarda de dissabte han iniciat els treballs per desencadenar els joves, catorze en total. Per fer-ho han hagut d'utilitzar un camió de Bombers ja que alguns dels activistes estaven encadenats a dalt dels arbres.

Un cop deslligats els Mossos han reclamat als activistes que s'identifiquessin, cosa que s'han negat a fer nou d'ells i se'ls han emportat cap a dependències policials. Els altres cinc joves han pogut marxar cap a casa, segons han explicat alguns testimonis.

D'aquesta manera, s'ha posat a fi a més de catorze hores d'una acció de protesta que ha estat convocada per la Coordinadora Esquerra Independentista del Barcelonès per mostrar el seu rebuig a la concentració que s'ha de produir aquest diumenge al migdia en aquest indret de la capital catalana. Es tracte del tradicional acte en homenatge a la bandera espanyola amb motiu del dia de la Hispanitat i que els activistes consideren que és de caire feixista.

La coordinadora critica que tant l'Ajuntament de Barcelona com la delegació del govern de l'Estat a Catalunya, encara autoritzin la celebració d'aquest tipus d'actes 'que l'únic que aconsegueixen és donar cobertura als feixistes'.

Manifestacions arreu

Diferents grups anti-feixistes han convocat per avui manifestacions a ciutats del país per protestar contra el Dia de la Hispanitat. A Barcelona, la convocatòria és a la plaça de Sants a les onze del matí, i a Tarragona, a dos quarts de dotze davant de l'estàtua dels despullats. A la web d'Indymedia podeu veure convocatòries de manifestacions d'altres ciutats.

La intenció és d'evitar que s'hi celebrin els actes que els grups pro-nazis hi han organitzat per avui. Els activistes es van encadenar cap a quarts de sis de la tarda a alguns punts de la plaça i pretenien ocupar-la tot fins avui per impedir els actes del 12 d’octubre.

Una setantena de persones s'han desplaçat fins a la Plaça de Sant Jordi per mostrar el seu suport als joves encadenats i han exhibit pancartes amb lemes com 'Combatem el feixisme' i 'Stop Racisme', i amb recordatoris de les víctimes mortals arran d'agressions de grups feixistes. Per exemple, recorden Guillem Agulló, assassinat l'any 1993 a Montalejos (Castelló) per un grup d'ultres; Roger Albert, qui va morir després d'una agressió a les festes de Gràcia l'any 2004 i Josep Maria Isanta, apunyalat mortalment durant les festes de la Patum de Berga l'any 2005.

L'autor de la versió catalana de la web de l'Europarlament tradueix també la seva televisió en línia

2008-10-10T09:18:00.003+02:00

Notícia publicada al web de Wiccac:
http://wiccac.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=570&Itemid=2

L'autor de la versió catalana de la web de l'Europarlament tradueix també la seva televisió en línia

Escrit per Jordi Pons Corbella
dimarts, 07 octubre de 2008
Miquel Català, l'informàtic del Segrià que va traduir fa alguns mesos la web del Parlament Europeu a la llengua catalana, ha afegit a la web traduïda Europarl.cat, la traducció de la nova televisió en línia que ha estrenat l'Europarlament fa poques setmanes, EuroparlTV. En el seu dia l'estrena de la traducció de la pàgina web del Parlament Europeu va significar pel jove del Segrià les 'amenaces' de diversos responsables de l'Europarlament de denunciar-lo per haver infringit els drets d'autor, i el van instar a tancar la pàgina web,cosa que el jove no va fer. http://www.europarl.cat/tv-EN_PROVES/signa_ca.php http://www.europarltv.europa.eu/ La seva acció, feta en denúncia de la manca de reconeixement de la llengua catalana a les institucions europees, va tenir el suport de molts ciutadans catalanoparlants, així com d'alguns europarlamentaris catalans. Aquest suport va fer que el Parlament Europeu es decidís a obrir una plana web en llengua catalana, que s'estrenarà properament. Ara Miquel Català, amb l'obertura de la versió catalana de la televisió del Parlament Europeu, pretén continuar les pressions per aconseguir l'oficialitat de la llengua catalana a la Unió Europea. Per aquest motiu vol recollir signatures per reclamar-la, i ho farà aprofitant la web de la traducció, així com la secció de televisió on-line també traduïda. http://www.racocatala.cat/noticia/lautor-versio-catalana-web-leuroparlament-tradueix-tambe-seva-televisio-on-line

El lema 'Pels nostres drets, pel nostre país' marcarà la manifestació del Nou d'Octubre

2008-10-09T13:43:00.002+02:00

Vilaweb

Una cavalcada d'homenatge a Jaume I, preparada per la Generalitat, la desplaça dels carrers del centre

'Pels nostres drets, pel nostre país' és el lema que presidirà enguany la manifestació del Nou d'Octubre a València. Les entitats aplegades dins la Comissió 9 d'Octubre volen denunciar la política del PP contrària a la llengua i als drets socials dels valencians. Però la manifestació, que començarà a les sis de la vesprada, no podrà discórrer pel centre de la ciutat, perquè el govern hi farà passar una cavalcada (pdf) d'homenatge a Jaume I.

La cavalcada, que es fa pel vuit-centè aniversari del naixement del rei, serà a les 17.30, i la manifestació, que ha de canviar el recorregut habitual, eixirà del carrer de l'Hospital i acabarà a la plaça dels Furs. El coordinador d'Acció Cultural del País Valencià (ACPV), Toni Gisbert, comenta: 'Ens fan fora del centre; cada dia volen que siguem menys visibles. Ens veurà menys gent, aquesta és la intenció. La manifestació no és únicament per a la gent que hi va, sinó sobretot per a la gent que la veu.' La Comissió 9 d'Octubre volia fer la manifestació pels carrers habituals, 'perquè la gent s'adone que aquest sector social existeix.' El gerent d'Escola Valenciana, Àngel Martí, explica que la cavalcada de la Generalitat preval legalment sobre la manifestació com a acte d'interès públic. Però s'hauria pogut fer al matí o ben entrada la vesprada, si hi haguera hagut voluntat d'entesa. 'La Generalitat ocuparà el centre de València amb la intencionalitat que les entitats socials i polítiques no es puguen manifestar, com han fet durant més de quaranta anys', conclou. 'La greu situació de l'ensenyament valencià' A la manifestació s'expressaran queixes sobre les conseqüències de la gestió del govern del PP en el benestar social i econòmic dels valencians, amb l'exemple més recent de l'ensenyament. Martí no descarta que, durant la manifestació, també se sentin veus contra l'obligatorietat de fer l'assignatura de ciutadania en anglès, per bé que ells són partidaris de deixar les protestes contra la Conselleria d'Educació per al 16 d'octubre. La Comissió 9 d'Octubre és formada per ACPV, la societat coral el Micalet, Federació Escola Valenciana, Revolta, CC OO, Intersindical Valenciana, el sindicat CAT, l'Espai Alternatiu, EUPV, Bloc, ERPV, els Verds i Iniciativa pel Poble Valencià. Com és habitual, el PSPV no s'hi ha sumat, tot i el canvi de direcció.

+ Acció Cultural del País Valencià: La Comissió 9 d’Octubre acusa el govern valencià d’intentar dificultar la manifestació del dia 9.
+ Generalitat Valenciana: Programa d'actes de la cavalcada.+ Més informació: VilaWeb El Campello VilaWeb Gandia VilaWeb Ontinyent.
+ CC OO: Cartell de la manifestació.

Iraq aprova una nova llei electoral que ignora els pobles minoritzats

2008-10-02T21:28:00.002+02:00

Nationalia

S'ha eliminat l'article que garantia una representació mínima al Parlament per a les diverses minories del país, entre les quals hi destaquen kurds, cristians i turcmans · L'enviat de les Nacions Unides a Bagdad i el primer ministre iraquià han reclamat el restabliment de les quotes.

El Parlament iraquià va aprovar el passat 24 de setembre una nova llei electoral que eliminava el sistema de quotes vigent, segons el qual les minories tenien garantit un nombre proporcional d'escons a la cambra legislativa. Sota aquesta llei se celebraran les properes eleccions a catorze províncies del país -totes excepte les del territori kurd i la ciutat de Kirkuk-, uns comicis previstos per al gener del 2009.

La decisió ha provocat el rebuig unànime d'actors polítics interns i externs, organitzacions no governamentals i, evidentment, representants de les minories afectades per la mesura. El representant especial de les Nacions Unides a l'Iraq, Staffan de Mistura, ha criticat la supressió de l'article en qüestió, i n'ha demanat la reinserció per a la sessió del proper 15 d'octubre. També el primer ministre iraquià, Nuri al-Maliki, ha protestat contra la mesura, i ha demanat als legisladors que es replantegin la decisió.

Entre els representants de les diverses comunitats afectats per la mesura, els cristians són els que més s'han fet sentir, amb protestes públiques durant aquest diumenge, a la ciutat de Mosul. Altres pobles minoritzats de l'Iraq són el kurd (representen entre un 15 i un 20% de la població), i el turcman (en una proporció semblant a la dels cristians, un 3%). Segons dades de Minority Rights Group, també hi trobem caldeans (uns 750.000), yezidis (600.000), assiris (225.000; han publicat un comunicat [pdf]), i xabaks, entre d'altres.

Més informació:

AFP: UN criticises Iraq's failure to include minorities in vote law
Comunicat de l'Associazione per i Popoli Minacciati: Iraq: la nuova legge elettorale penalizza le minoranze
Parlament de l'Iraq

Els equatorians voten avui la constitució que oficialitza el quítxua i el shuar

2008-09-28T13:42:00.001+02:00

De Vilaweb

El Parlament no les oficialitzava però les protestes de les comunitats indígenes ho han aconseguit

Els habitants de l'Equador voten avui en referèndum si ratifiquen la constitució aprovada a mitjan juliol per l'Assemblea Nacional Constituent (ANC) amb els vots de 90 dels 130 representants que hi ha a la Cambra. Per primera vegada, la constitució inclou el quítxua i el shuar com a llengües oficials del país al costat de l'espanyol, una fita aconseguida gràcies a la lluita de les associacions d'indígenes.

En un primer moment, l'Assemblea va votar la inclusió d'aquestes dues llengües a la constitució, però no com a oficials, sinó que afirmava que eren patrimoni cultural del país.

Això va motivar les queixes de les organitzacions indígenes, entre les quals Ecuarunari i de la plataforma Educación Intercultural Bilingüe, que van acusar l'estat de racista i de desconèixer la realitat pluricultural.

La pressió de les organitzacions va propiciar, finalment, que se les hagi igualat a l'espanyol

El traductor de Google inclou el català

2008-09-27T11:59:00.002+02:00

De Vilaweb

S'hi poden fer traduccions bi-direccionals en una trentena de llengües

Google Translate, el traductor de Google, ha incorporat el català entre les trenta-dues llengües disponibles actualment. Es tracta d'un traductor bi-direccional amb què es poden traduir paraules i textos sencers i mitjançant el qual també es poden traduir webs al moment. Així doncs, les webs en català es poden traduir a una trentena de llengües diferents, com l'àrab, l'anglès, el japonès o el rus, i viceversa: webs de trenta llengües diferents poden ser traduïdes al català.

Marc Belzunces ho explica al seu bloc, De l'holocè estant, on també hi diu com fer-ho per integrar el traductor a una web: només cal generar un codi des de la pàgina d'eines del traductor i inserir-lo després a la web o bloc personal.

Drets lingüístics: un inici de camí per ser «moderadament optimistes»

2008-09-27T06:19:00.003+02:00

De MónDivers

El CIEMEN continuarà fent ‘lobby’ a l’ONU el 2009 perquè l’ús del propi idioma sigui considerat un dret humà

Darrera actualització: 26 de setembre de 2008

Aconseguir que l’ONU aprovi una declaració universal de drets lingüístics i que aquests siguin considerats com a part dels drets humans es una vella aspiració del CIEMEN que, enguany, ha agafat un nou impuls amb una intervenció davant del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides en què l’entitat catalana reclamava als estats que encarreguessin al comitè assessor de la institució un estudi sobre el tema.

El responsable de parlar davant dels delegats estatals, a través de l’Agència Europea per a les Llengües Minoritàries, va ser el president de l’entitat, Aureli Argemí, qui aquest divendres s’ha mostrat satisfet per les «passes endavant» que s’han fet. «Podem ser moderadament optimistes», ha dit Argemí en el balanç de les accions en què el CIEMEN ha participat enguany a favor del reconeixement dels drets lingüístics.

La intervenció davant el Consell de Drets Humans va permetre posar sobre la taula «la necessitat d’incloure els drets lingüístics dins dels drets humans», és a dir, «que tothom pugui usar la seva pròpia llengua, perquè és un dret inherent a tota persona», ha explicat Argemí.

La intenció de l’entitat és «continuar fent lobby» l’any vinent, per a la qual cosa el CIEMEN es proposa diverses línies d’actuació. Una, «tornar a parlar amb aquells estats que són sensibles a les nostres reivindicacions» amb l’objectiu que es formi un grup de països que liderin la iniciativa, ja en el terreny de la diplomàcia entre governs. Una altra, celebrar una jornada sobre drets lingüístics a la mateixa ONU amb el suport d’aquests estats. I encara una tercera, buscar suports d’entitats afins. En aquest sentit, l’acció del CIEMEN aquest 2008 ha estat, en part, coordinada amb entitats com el PEN Club o Linguamón.

Vegeu també:

+ Notícia anterior: Entitats catalanes a l’ONU pel reconeixement dels drets lingüístics

El Govern del Piemont demana que l'occità sigui declarat patrimoni mundial

2008-09-11T09:18:00.000+02:00

Nationalia

09/09/2008

S'ha adherit a la campanya iniciada per la Chambra d'Òc, que demana a la UNESCO que situï la llengua a la llista de patrimoni mundial · Fa deu dies que va començar 'Occitania a pè', una caminada de 1.300 quilòmetres que fins al 7 de novembre recorrerà les contrades occitanes.

El Govern del Piemont donarà suport a la campanya perquè la UNESCO declari la llengua occitana patrimoni mundial immaterial. Així ho ha dit la Junta Regional, que el passat 26 d'agost va fer seva la "Proposta per reclamar la inclusió de la llengua d'òc a la llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO". Aquest document va ser impulsat per la Chambra d'Òc, una de les principals entitats occitanistes, que està situada a les Valadas Occitanas (Valls Occitanes), a la regió del Piemont.

Aquesta entitat, Chambra d'Òc, fa vora dues setmanes que va llançar la campanya "Occitania a pè", que consisteix en una caminada a través de tot el domini lingüístic occità durant més de dos mesos, precisament amb l'eslògan "Lenga d'Òc Patrimòni Mondial de l'Umanitat". Davant d'aquest esdeveniment, la Junta Regional va decidir donar-hi suport "a fi de tutelar i valorar la llengua i cultura occitanes", així com de dur a terme una "acció homogènia i sinèrgica a tot el territori".

No només això, sinó que l'executiu s'ha compromès a "realitzar aquelles iniciatives que puguin conduir a la inclusió de la llengua d'òc" a l'esmentada llista de la UNESCO. Amb això, el Govern del Piemont es referma com una de les institucions públiques, juntament amb el Consell General de la Vall d'Aran, que més favorables s'han mostrat a defensar i protegir la llengua occitana.

A banda d'aquests dos indrets, l'occità també es parla en un extens territori de l'Estat francès, de manera que és una de les llengües minoritzades d'Europa amb més parlants potencials -es calcula que en té entre 1.000.000 i 3.700.000 de reals.

Més informació:

Minoranze Linguistiche: Il Piemonte sostiene l'inserimento dell'occitano nel patrimonio mondiale immateriale UNESCO
Chambra d'Òc
Regió del Piemont
Vilaweb: Caminada per l'occità

Occitània/Occitania

Dades generals
Població: 15.500.000 h. (2006)
Superfície: 190.000 km2
Institucions: Consell General d'Aran (vegeu Política)
Ciutats importants: Marsella, Tolosa, Montpeller, Pau i Baiona
Administració estatal: França, Itàlia, Espanya i Mònaco
Llengua territorial: Occità
Llengua oficial: francès, italià, català, castellà i occità
Cultura religiosa: cristians catòlics

Més informació a la fitxa d'Occitània.

«El dret de parlar la llengua pròpia és poc comprès pels monolingües»

2008-08-12T07:42:00.001+02:00

Font: Món Divers

Darrera actualització: 11 d'agost de 2008

(Cet article est aussi disponible en langue française.)

Aquest mes, Mikael Bodlore-Penlaez reflexiona sobre el manifiesto dels autoproclamats intel·lectuals espanyols, critica que Geòrgia ha deixat poca elecció a Ossètia i a Abkhàzia i recorda que, en el reconeixement de les llengües minoritzades de França, queda molt de camí per recórrer.

-Els partits flamencs parlen cada vegada més obertament de confederalisme, si no d’independència. És possible que els partits francòfons acceptin transformar Bèlgica en una confederació?

La situació a Bèlgica és interessant. Es tracta d’un laboratori del futur europeu. Quan es llegeix la premsa sobre el que passa actualment, s’enfoca el debat sobre la crisi governamental i la possible escissió del país. Però hom s’interessa veritablement per la vida dels habitants de les dues principals comunitats, els flamencs i els valons? S’oblida també molt sovint com una altra comunitat és integrada en aquest Estat. Es tracta dels germanòfons. L’opinió flamenca i valona té, segons el meu parer, tres categories: les persones favorables a la independència, els annexionistes (a França) i les persones favorables a l’statu quo. Les primeres són més del costat flamenc, però existeixen també valons favorables a la creació d’un Estat való. Els annexionistes es troben per la seva part entre els valons. És difícil considerar el seu nombre. En efecte, els partits annexionistes, sovint parents de l’extrema dreta sobiranista francesa, obtenen resultats molt febles, però sondejos recents (Ipsos del 29 de juliol, l’últim) revela que representarien prop de la meitat dels valons. És un sondeig, però és torbador. Com a való, que disposa de drets específics i d’un model social i cultural particular, pot imaginar de ser englobat en un Estat que no reconeix oficialment cap particularisme? És la via cap a la pèrdua de la identitat valona. Pel que fa a la tercera categoria, favorable a l’statu quo, és difícil de percebre. És certament el cas de nombrosos valons que podrien veure en el confederalisme una via de sortida i la salvaguarda de Bèlgica. En tot cas, si Flandes es fes independent, no es tractaria d’un traumatisme com l’anuncien certs observadors o mitjans de comunicació. Al contrari, es tracta de la vida natural de les nacions. Ahir, Letònia, Eslovàquia o Eslovènia obtenien la seva independència. Per què no Flandes demà?

-Les llengües minoritzades (anomenades regionals) han entrat finalment a la Constitució francesa. Quins progressos pot suposar per al català, el bretó, el basc o l’occità a la pràctica?

Les llengües regionals són avui reconegudes en el text que fonamenta els valors de la República francesa. Els pitjors opositors a l’expressió de particularismes locals certament han hagut d’empassar saliva. És una molt bona cosa després d’anys de menyspreu i d’incomprensió de part dels representants polítics. Però, s’ha de cridar victòria? Certament, no. En efecte, d’aparèixer a l’article 1 de la Constitució, ha estat relegat al lloc 75è, a la part consagrada a les col·lectivitats territorials. A més, molts han denunciat el fet que les llengües regionals no siguin considerades de manera única com un patrimoni mentre que es tracta d’un element constitutiu d’un poble, més enllà de les pedres boniques i de la gastronomia. Els representants polítics posen avui molta esperança en aquest reconeixement, tant els de la dreta (UMP) com els de l’esquerra (PS). Són ambiciosos, i imaginen ja la continuació: desenvolupament de l’ensenyament, generalització de la senyalització bilingüe a les carreteres nacionals, major presència en els mitjans de comunicació i fins i tot la creació d’un consell nacional per a les llengües regionals. Però els independentistes polinesis consideren per la seva part que l’Estat francès acapara les seves llengües per colonitzar-los més.

-Més concretament, el Govern francès ha promès una llei de llengües per ser discutit l’any 2009. Una llei ambiciosa i de drets serà, potser, el veritable punt d’inflexió, i no pas una simple menció a la Constitució?

Més enllà de la llei, cal formular tres preguntes. Efectivament, quina llei serà llei proposada pel govern el 2009 i quines ambicions impulsarà? L’Estat francès ratificarà finalment la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries del Consell d’Europa, que li permetin de respondre als estàndards democràtics europeus? Gràcies a aquest reconeixement a la Constitució, això és tècnicament possible d’ara endavant. I quina part serà deixada a les col·lectivitats locals i molt particularment les regions per portar a terme el desenvolupament i la redinamització de les llengües regionals? Certs representants polítics, com a presidents de regions, parlen avui d’autonomia. De la paraula als fets, no queda més que dibuixar el futur de les nostres llengües.

-Aparentment, a Xipre, la resolució del problema no serà la forma de l’Estat que sortirà de les negociacions sinó més aviat el paper que ha de tenir Turquia, o el futur dels colons turcs a Xipre del Nord. Què en pensa?

En efecte, grecs i turcs de Xipre han de començar el 3 de setembre les negociacions sobre la reunificació de l’illa dividida des de fa 34 anys i envaïda per Turquia. Aquest Estat és desgraciadament conegut pel tractament antidemocràtic que reserva al poble kurd. Però, acceptarà Turquia que demà els seus súbdits siguin reconeguts com una minoria a Xipre del Nord? Cal recordar que fa quatre anys els turcs de l’illa volien acceptar la reunificació mentre que els grecs la van rebutjar i es van adherir a la Unió Europea. La pilota és doncs al camp grec, fins i tot sabent que Turquia continuarà sent part important en aquest joc d’actors.

-Després de gairebé un any i mig, des de la seva proclamació de la independència, Kosovo ha estat reconegut per només un 20% dels Estats del món. Anem cap a una situació a la taiwanesa?

Kosovo és avui independent. Ningú no ho pot negar. Sèrbia ja no és amo del destí d’aquest nou Estat. El reconeixement per part d’altres Estats és un problema diferent. El que és més preocupant és la configuració del mapa dels Estats que han reconegut o no Kosovo. S’assembla a la situació de la guerra freda. Els Estats Units, el Canadà, una gran part d’Europa i Austràlia n’han reconegut la independència, mentre que Rússia, la Xina i alguns Estats no sempre amb els millors estàndards democràtics o confrontats a situacions de secessió, no ho han fet encara. Hi ha el risc que aquesta situació encara es perllongui.

-Li sembla admissible que Abkhàzia i Ossètia del Sud se subordinin a Rússia per obtenir la separació de Geòrgia? No equival a sotmetre’s a un poder estatal encara més fort?

La pregunta no és saber si Abkhàzia o Ossètia del Sud tenen raó de recolzar-se en Rússia per obtenir la independència, sinó més aviat quina futur els reserva Rússia. Les últimes informacions sobre la situació a Ossètia del Sud són alarmants. És imperatiu que els combats parin per arribar a una solució pacífica, però tampoc és inútil recordar als georgians que un dia eren sota el jou de la Rússia soviètica. Per què no deixen als ossetes i als abkhazos determinar la seva sort? Els deixen altra tria que recolzar-se en Rússia?

-Els nacionalistes espanyols han orquestrat una dura campanya contra el català, el basc i el gallec. Han promogut un «manifest a favor de la llengua comuna» desacreditant les llengües diferents del castellà que en certs aspectes, voreja el racisme lingüístic. Des de Bretanya o des d’altres països europeus, com es percep aquest rearmament de l’essencialisme espanyol?

Aquesta qüestió ha fet la seva aparició en els mitjans de comunicació bretons i francesos en el moment del debat sobre la introducció de les llengües regionals a la Constitució francesa. Els opositors a les llengües regionals i a la diversitat cultural assenyalaven com de greu era el que passava, segons ells, a Catalunya, al País Basc i a Galícia, intentant enganyar l’opinió pública sobre la situació real en aquestes zones. En efecte, han oblidat ràpid que el règim franquista (1939-1975) ho va fer tot per eradicar les llengües minoritzades de l’Estat espanyol. La creació de les autonomies és un dret adquirit després d’un llarg període de dictadura. El dret de parlar la llengua pròpia i de saber-ne diverses és una cosa poc compresa pels monolingües. Tenen dificultats per comprendre que es pugui parlar basc, català o gallec en un Estat del qual la llengua dominant és el castellà i que l’ensenyament pugui ser donat en una llengua regional des de les primeres classes. A més, aquest model demostra que els alumnes dominen tan bé el català com el castellà, i sovint d’altres llengües. Allò que fa més mal en aquest assumpte és l’adhesió d’escriptors o filòsofs com Fernando Savater (Premi Sakhàrov 2000 dels drets humans i de la llibertat d’expressió) o de Mario Vargas Llosa, que es deixen enganyar per la ideologia sectària dels «monolingües frustrats».

Crítiques a les autoritats xineses per la reacció als atacs armats de dilluns al Turquestan Oriental

2008-08-05T14:51:00.002+02:00

Font: Nationalia

05/08/2008

Organitzacions a l'exili consideren que el règim comunista vol aprofitar els atemptats per incrementar la repressió contra els uigurs · La policia xinesa colpeja dos periodistes japonesos que cobrien la notícia · Les autoritats van tallar l'accés a internet a Kashgar

Dues organitzacions de l'exili uigur a Amèrica i a Europa han criticat la resposta xinesa davant de l'atac que, dilluns 5, va acabar amb la vida de 16 policies a Kashgar, al Turquestan Oriental. Les entitats temen que la Xina incrementi encara més la repressió contra el poble uigur i dubten de la versió que estan oferint les autoritats xineses. Les crítiques arriben al temps que les autoritats xineses han impedit l'accés a dos periodistes japonesos als llocs dels fets i que han tallat l'accés a internet a Kasghar.

L'Associació Uigur Americana (Uyghur American Association, UAA), en una nota de premsa, ha criticat que força aspectes de l'atac armat "romanen poc clars" i que no hi ha "fonts independents que hagin confirmat els detalls de l'incident". La UAA ha expressat el seu rebuig a "qualsevol acció violenta" perquè considera que "només servirà per incrementar la repressió contra el poble uigur i exacerbarà les tensions entre els uigurs i els xinesos han". L'entitat ha demanat a la "comunitat internacional" que prengui les informacions xineses amb "precaució" perquè les autoritats "sistemàticament no aporten proves" que donin suport a les seves acusacions.

Al Centre d'Informació del Turquestan Oriental, un grup que manté un lloc web informatiu a Alemanya i sobre el qual pesa l'acusació de "terrorisme" per part de la Xina, han recordat que les autoritats comunistes estan aprofitant els fets de l'11-S, des de 2001, per "justificar les repressions arbitràries contra els uigurs". El grup dubta que els atacs de dilluns siguin obra del Moviment Islàmic del Turquestan Oriental -com ha insinuat la Xina a través de la seva agència estatal de notícies, Xinhua- i més aviat pensa que han estat duts a terme per "uigurs que ja no tenen més paciència davant del dur règim opressor".

L'acció de les forces xineses a Kashgar

Mentre comencen a circular aquestes primeres crítiques, una informació d'Agence France Presse (AFP) revela que la policia xinesa ha ordenat tallar l'accés a internet a tota la ciutat de Kasghar, on es va produir l'atemptat. La informació afegeix que un grup de policies va entrar a l'habitació d'un fotògraf d'AFP i "el van obligar a esborrar fotografies" que havia pres al lloc dels fets. La xarxa de notícies Bloomberg informa, citant l'agència Kyodo News, que la policia xinesa ha colpejat dos periodistes japonesos que estaven cobrint la informació de l'atemptat. Segons aquesta font, els dos homes van ser introduïts a un hotel, els van agredir i no els van deixar marxar fins a dues hores després.

Una minoria turcòfona i musulmana

Els uigurs, segons el darrer cens oficial xinès, formen al voltant del 45% dels habitants del Turquestan Oriental (denominat oficialment Xinjiang Uigur a la Xina). La seva llengua és de la branca lingüística turquesa i la seva religió és l'islam. Des que la Xina és una dictadura comunista, nombrosos xinesos de l'ètnia han s'han assentat al Turquestan Oriental, de la mateixa manera que ho han fet al veí Tibet. Els uigurs temen pel futur de la seva identitat cultural.

Més informació:

Le Monde: Au Xinjiang, témoignages et questions sur l'attentat de Kashgar
BBC: How big is the Xinjiang threat?
EiTB: Independentistas niegan la autoría del atentado
Courrier International: Chine: arrestations au Xinjian au lendemain de l'attentat dans l'ouest musulman

L'estratègia expansiva

2008-07-24T17:50:00.003+02:00

L'estratègia expansiva, invasiva, de l'Estat Espanyol sempre s'ha fet contra el que és diferent: començà amb la croada cristiana contra Al-Andalús, continuà amb l'expulsió dels jueus (1492), la dels andalusins, anomenats moriscos, (1609), la destrucció i la depredació de les cultures indígenes amb la conquista americana, i continua encara amb la darrera expansió colonial en el territori que li és més proper: destrucció d'Euskal Herria, de Galícia, dels Països Catalans, de la mateixa Andalusia actual. El fals mite de la tolerància, aplicat tradicionalment pels historiadors benpensants a la cultura d'Al-Andalús, i ara al que és 'políticament i democràticament correcte', no és sinó la dissimulació de la profunda intolerància que jau amagada en l'inconscient col·lectiu de la majoria dels espanyols, inclosos els 'nous espanyols', i especialment en els 'nacionalistes espanyols'.

Els indígenes del Brasil, pendents d’una decisió judicial clau

2008-07-17T11:59:00.003+02:00

De Món Divers

El Tribunal Suprem Federal podria permetre l’explotació de les terres dels autòctons a sis latifundistes arrossaires

Darrera actualització: 17 de juliol de 2008

El pròxim mes d’agost serà clau no només per als 19.000 indígenes dels pobles macuxi, wapixana, taurepang, patamona i ingarikó que conviuen a Raposa Serra do Sol, sinó també per a la població indígena de tot el Brasil. L’agost serà quan el Tribunal Suprem Federal haurà de pronunciar-se i decidir si deixarà que els colons no indígenes que ocupen les terres de Raposa puguin quedar-se per continuar explotant la terra.

Si la decisió del Suprem és favorable als interessos latifundistes dels colons, es crearà un precedent que podria permetre la revisió de molts altres territoris que, com Raposa Serra do Sol, han estat demarcats com a territoris indígenes. En el cas del territori de Raposa, situat al nord de l’estat de Roraima, el president Lula el va reconèixer com a tal l’any 2005.

En el cas que el Tribunal es pronunciés en contra dels colons, la població indígena s’arrisca a patir la reacció violenta dels arrossaires i dels polítics locals, segons informa l’empresa de comunicació CIPÓ, que també recorda els incidents del passat més de maig, quan pistolers del latifundista Paulo César Quarteiro van incendiar ponts i pobles i van disparar a un grup d’indígenes de la comunitat de Dez Irmaos.

Segons explica l’oenagé Pueblos Hermanos, la pressió dels sectors energètics i agrícoles amenacen de deixar els pobles indígenes sense terra, vulnerant així la Constitució brasilera. Al Brasil hi ha 604 terres indígenes, habitades per 215 pobles diferents que parlen 180 idiomes. En total, hi viuen uns 440.000 indígenes.

Mentrestant, l’oenegé Pueblos Hermanos i CIPÓ han decidit unir els seus esforços per portar a terme una campanya internacional que doni a conèixer la situació de la població indígena de Raposa Serra do Sol.

Vegeu també:

+ UOL: Índios da Raposa Serra do Sol encerram viagem pela Europa para divulgar luta por terra em Roraima

+ Survival: campanya a favor dels indígenes de Raposa

+ Lloc web del Consell Indígena de Roraima

L'assemblea francesa acorda de nou introduir les llengües minoritzades a la Constitució

2008-07-12T10:41:00.001+02:00

De Nationalia - Últimes notícies

En la segona sessió maratoniana de revisió de la Constitució de l'Estat francès, els diputats han votat aquesta matinada a favor de reintroduir una petita referència a les llengües minoritzades amb la frase "les llengües regionals pertanyen al patrimoni de França". Aquesta vegada, i després que la qüestió de les llengües esdevingués un cert debat públic -fenomen poc freqüent, a França-, la referència s'ha situat a l'article 75 de la Constitució, aquell que tracta l'administració territorial.

Per arribar aquí, el procés no ha estat senzill: el mes de maig, el diputat bretó i vicepresident de l'Assemblea va aconseguir que la cambra baixa celebrés un debat extraordinari sobre les llengües minoritzades, on alguns electes van fer una defensa aferrissada de la diversitat lingüística de l'Estat francès, davant d'un Govern que es va mostrar poc receptiu a fer passos per avançar en aquest camp. Per això, la sorpresa va ser majúscula quan, només unes setmanes setmanes després, els mateixos diputats de l'Union pour un Mouvement Populaire (UMP), el partit de Govern, va proposar una esmena a la Constitució que incloïa la menció a les llengües dins l'article 1.

Després, va venir la reacció irada de l'Acadèmia Francesa, que va dir que la inclusió de les llengües a la Constitució "atempta contra la identitat nacional" francesa. Aquella mateixa setmana, el Senat va votar contra l'esmena aprovada per l'Assemblea. Finalment, ahir dimecres Jean-Luc Warsmann, de l'UMP -i que ja havia proposat la primera esmena- va aconseguir fer una proposta de consens, proposant que es mantingués la frase però se situés a l'article 75. L'Acadèmia Francesa s'havia mostrat especialment dolguda pel fet que les llengües "regionals" fossin mencionades abans que la francesa (article 2), encara que fos amb una menció que en cap cas assegura un compromís de cap mena de l'Estat respecte aquestes llengües.

Més informació:

Manifest de la Federació Galeusca arran de la publicació "Manifiesto por una lengua común"

2008-07-11T22:47:00.003+02:00

Font: AELC

Davant el discurs pretesament homogeneïtzador i centralista que subjau en el “Manifiesto por la lengua común”, la Federació d’Associacions d’Escriptors GALEUSCA manifesta que:

1. La realitat plurilingüe que conforma i dóna existència a l’estat espanyol, lluny de ser entesa com una “asimetria” o deficiència per se, reprodueix de manera transparent una diversitat lingüística i cultural comuna a la majoria d’estats que conformen l’Europa plurilingüe.

2. El gallec, l’èuscar i el català no són “invents” d’ara, sinó llengües que van ser normals en els seus territoris i societats respectius durant centenars d’anys. La seva desnormalització, la seva pèrdua d’usos públics, no es van produir de manera “natural”, sinó per invasió de la llengua que fou decretada com oficial de l’estat, sense cap consulta ni acord previs.

3. L’article 3 de la Constitució espanyola garanteix la presència d’aquesta llengua comuna per a tots els habitants de l’estat, mitjançant l’exigència a tots els ciutadans de l’obligació de conèixer el castellà. Tots els ciutadans de Galícia, d’Euskadi i dels Països Catalans assumeixen a la pràctica aquesta exigència, ja que no hi ha cap persona que no tingui una bona competència en castellà, independentment que el tinguin com a primera llengua o com a segona. En canvi, pel que fa al gallec, a l’èuscar i al català, la legislació no preveu l’obligació de ser coneguts en els seus respectius territoris, cosa que estableix una asimetria en els drets lingüístics dels ciutadans que volen exercir el dret, que se’ls reconeix, a usar-los.

4. El gallec, l’èuscar i el català també són llengües oficials en els seus territoris, que és el mateix que dir que són les llengües pròpies d’aproximadament el 40% de la població de l’estat espanyol. Aquests codis lingüístics diferents del castellà, legítims i en els quals es reconeix el recorregut i l’expressivitat d’un poble i d’una cultura, són instruments de comunicació igualment “democràtica”, eines de relació interpersonal útils i necessàries per a la societat que les sustenta.

5. El dret a l’ús públic, en totes les instàncies, de la llengua pròpia està reconegut en totes les legislacions democràtiques del món. En l’àmbit europeu, cal que recordem la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (aprovada i ratificada per l’estat espanyol) o la Declaració Universal de Drets Lingüístics, aprovada per unanimitat pel Congrés dels Diputats.

6. La visió anul·ladora que des de l’enriquidora realitat plurilingüe espanyola es transmet des del Manifiesto ens fa pensar en la similitud de tesis de l’etapa franquista; un estat, una llengua i, conseqüentment, reforçar els plantejaments diferenciadors entre ciutadans de primera i de segona per raons de llengua. La competència plurilingüe, també per als ciutadans espanyols nascuts en comunitats autònomes amb una única llengua oficial, sempre serà una clau que obri el món, que obri les fronteres del respecte per l’altre des de la interpretació d’una relació d’equitat entre els éssers humans, independentment del seu lloc de naixement, de residència i de llengua pròpia. A més, el Manifiesto parteix d’una premissa que no es correspon amb la realitat, ja que en cap cas el castellà no corre cap perill en tot el territori de l’estat.

7. L’aprenentatge de les llengües, a més de la pròpia, ha de ser entès sempre en sentit positiu i com a sinònim d’enriquiment de l’individu, ja que l’aprenentatge plurilingüe estimula l’expressivitat i el coneixement de les persones. En el cas de Galícia, Euskadi i els Països Catalans és imprescindible que la població sigui competent en les dues llengües oficials, a fi que cadascú pugui decidir lliurement quina d’elles farà servir en els diferents àmbits i situacions. És a dir, la doble competència és imprescindible per garantir la llibertat lingüística.

8. Per tal de garantir aquesta utilització lliure de les llengües calen mesures sorgides d’una política lingüística adequada. És a dir, per garantir els drets que tenim també els parlants del català, èuscar i gallec es necessiten polítiques lingüístiques que creïn les condicions per exercir-los, tal i com va dictar el Tribunal Constitucional en la sentència 334/1994 quan “avalava un tracte desigual, que no discriminatori, per a les dues llengües oficials en funció del caràcter propi d’una d’elles que precisa d’una acció normalitzadora que ha d’implicar, necessàriament, accions de suport singularitzat”.

9. Les polítiques lingüístiques aplicades a l’àmbit educatiu en les anomenades comunitats bilingües, tenen com a objectiu aconseguir que l’alumnat assoleixi una bona competència en les dues llengües oficials, independentment de quina sigui la llengua familiar. Per aconseguir aquest objectiu, cal desenvolupar planificacions lingüístiques que en garanteixin la consecució i que passen, necessàriament, per la utilització vehicular majoritària de la llengua més desafavorida socialment. I això, en lloc d’anar contra la llibertat lingüística és, precisament, una actuació imprescindible per garantir aquesta llibertat lingüística.

10. Les escriptores i els escriptors gallecs, bascos i catalans PROCLAMEM la nostra voluntat de continuar escrivint en les nostres llengües i de contribuir al procés, inacabat, de la seva normalització com a dret humà, democràtic i pacífic al qual no renunciarem. Repudiem enèrgicament tots els intents d’EXCLUSIÓ que col·legues escriptors espanyols fan de les nostres llengües i lamentem que, en lloc de preocupar-se per la salut de l’espanyol a Puerto Rico, Costa Rica o els EEUU, es dediquin a combatre el més pròxim i asimètricament dicriminat.

11 de juliol de 2008

Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC)
Asociación de Escritores en Lingua Galega (AELG)
Euskal Idazleen Elkartea (EIE)

L'Estat francès priva les llengües minoritzades de reconeixement legal

2008-06-20T14:04:00.001+02:00

19/06/2008

El Senat tomba l'esmena que incloïa les 'llengües regionals' a la Constitució, després que l'Acadèmia Francesa digués que el reconeixement 'atempta contra la identitat nacional' de la República.

La cambra alta de la República francesa va votar ahir contra la modificació de la Constitució perquè inclogués una referència a les llengües minoritzades. Si bé el passat 22 de maig l'Assemblea Nacional -la cambra baixa- havia donat un ampli suport a favor de la frase "les llengües regionals pertanyen al seu patrimoni" (de França) a l'article 1, ahir els senadors van deixar l'esmena en paper mullat amb una majoria de 216 vots contra l'esmena per 103 a favor.

Entremig, l'Acadèmia Francesa, institució pública per la llengua francesa, va criticar durament l'esmena aprovada per l'Assemblea, tot dient que la inclusió de la menció a les altres llengües és "una negació de la República", "que contradiu l'accés igualitari a la Justícia" i "atempta contra la identitat nacional".

A grans trets, els únics senadors en defensar l'esmena es troben a les files del Partit Socialista i dels Verds. La resta hi han votat majoritàriament en contra, excepte una part del la Unió per un Moviment Popular, actualment al capdavant del Govern.

Les llengües es defensen
Primer les declaracions de l'Acadèmia, i ara la decisió del Senat, han provocat un bon nombre de reaccions, sobretot entre institucions relacionades amb les llengües minoritzades franceses. Una de les primeres a manifestar el seu malestar fou Euskaltzaindia, l'Acadèmia de la Llengua Basca, que va lamentar que la seva homologa francòfona "menyspreï" l'èuscar. A Catalunya, l'Institut d'Estudis Catalans exigeix una rectificació a la institució francesa, tot titllant les seves declaracions d'incomprensibles.

També s'ha manifestat, com era d'esperar, el vicepresident de la cambra baixa francesa, Marc LeFur, bretó i incansable defensor de les llengües minoritzades, que al seu bloc ha definit la votació d'ahir com una reculada "anacrònica", i ha fet una crida als "defensors de les llengües" d'arreu de l'Estat francès a transmetre la seva "decepció" als corresponents senadors.

L'èuscar a Iparralde, a la baixa
I mentre l'Acadèmia Francesa s'alarma per la tímida proposta de l'Assemblea, i el diari Le Monde assegura en una editorial que "Une langue vivante n'a pas besoin d'être constitutionnalisée pour exister" (una llengua viva no necessita ésser constitucionalitzada per a existir), una enquesta sociolingüística del Govern d'Euskadi registra una monumental caiguda del 30% entre els parlants d'èuscar a Iparralde, el País Basc sota administració francesa.

Més informació:

Libération: Langues régionales: «Le Sénat est un frein à la modernité»
Iparralde.eu: Le Sénat supprime les langues régionales de la Constitution
MónDivers: El Senat francès exclou les llengües minoritzades de la Constitució
Déclaration de l'Académie française

Les llengües caucàsiques, 1

2008-06-05T20:16:00.003+02:00

[Dalby 1998] = Andrew Dalby, "Caucasian Languages", Dictionary of Languages. The Definitive Reference to More than 400 Languages, New York, Columbia University Press, 1998, ps.109-10.

Les muntanyes caucàsiques s'alcen entre la Mar Negra i la mar Càspia. En termes geopolítics ajuden a subdividir les tradicionals esferes d'influència de Rússia, al nord, i de Turquia, al sud.

Com altres sistemes muntanyosos (l'Hindu Kush, els Himàlaies, Nova Guinea) el Caucas ha propiciat la supervivència d'un nombre remarcable de llengües, la majoria de les quals són parlades per comunitats reduïdes. Per què? Perquè les estretes valls impedeixen les comunicacions de llarga distància, que ajuden les llengües a expandir-se; i perquè ofereixen unes defenses excel·lents, darrere de les quals les relativament petites comunitats poden sobreviure i prosperar.

Com que els mapes d'aquest llibre són d'escala estàndard, el mapa de les llengües caucàsiques és el més superpoblat de tots. Al Caucas trobem quatre famílies lingüístiques completament diferents [NT: septentrional central, septentrional oriental, septentrional occidental i meridional] – tot i que hi ha evidències cada vegada més clares que el caucàsic septentrional central i el caucàsic septentrional oriental estan relacionats, també hi ha alguns estudiosos que, davant una evidència que encara és més aviat feble, afegeixen el septentrional central i el caucàsic septentrional occidental a aquest grup. Barrejats amb aquests es poden trobar membres d'altres famílies ben conegudes arreu: llengües indoeuropees, que inclouen l'armeni, el rus, el tat (una varietat de persa) i l'osset [NT: llengua indoeuropea del grup irànic], i llengües turqueses, com l'àzeri.

Si és cert, com molts creuen, que les antigues llengües hurrita i urartiana pertanyen a la família del caucàsic septentrional oriental, la història registrada de les llengües caucàsiques es pot remuntar a més de tres mil anys. Si no, els registres comencen amb la invenció de les escriptures armènia i georgiana en el segle IV de la nostra era.

***

[GEC, IV, 766] Família de llengües parlades a la regió del Caucas per uns 4 milions de persones. Entre diversos intents de classificació, Bopp les relacionà amb l'indoeuropeu; N. Marr les agrupà, amb altres llengües, en una família dita "jafètica", i trobà trets comuns entre el caucàsic del sud i el semític; Dumézil, Vogt, Bouda i d'altres hi trobaren semblances amb el basc, però Michelena assenyala que llurs relacions internes encara no són prou clares. Modernament hom ha acceptat la classificació en llengües caucàsiques del nord i llengües caucàsiques del sud.

Les del sud, amb el georgià com a llengua més important, componen el grup de llengües kartvelianes o ibèriques. Són trets característics del grup la manca d'elements de classe i de gènere gramatical, una gran riquesa de prefixos i sufixos, un sistema verbal molt complex i un sistema de numeració vigesimal.

El grup de llengües del nord presenta més dificultats d'agrupament. Hom accepta de subdividir-les en llengües del nord-occidental o abkhazo-adiguès, grup força homogeni amb una unitat primitiva, i en llengües del nord-oriental o txetxeno-lèsguiques, grup més divers i molt mal conegut encara, del qual hom ha convingut d'acceptar el parentiu i que és dividit en dos subgrups: el txetxè i el lèsguic o daguestànic.

En conjunt, tenen pocs trets comuns: quant a la fonètica, pobresa del vocalisme i gran complexitat del consonantisme; quant a la flexió, l'ús del cas ergatiu.

Classificació de la GEC

1. [Caucàsic del Nord: Central i Oriental] abkhazo-adigué: abkhaz, ubikh, adigué (kabardí i txerkès).

2. [Caucàsic del Nord: Occidental] txetxeno-lèsguic: txetxè, ingush, bats, àvar, dargua, lèsguic, lak, artxi, udi.

3. [Caucàsic del Sud] kartvelià: georgià, mingrelià, laz, svaneci.

Viella, seu de l'Acadèmia de la Llengua Occitana

2008-05-23T13:55:00.004+02:00

Viella, seu de l'Acadèmia de la Llengua Occitana

tramès per Vilaweb - Notícies el 23/05/08

Avui es constitueix a Viella l'Acadèmia de la Llengua Occitana, una institució que vol vetllar per l'occità i la seva codificació. D'aquesta manera, el nou organisme pren el relleu al Consell de la Llengua Occitana (CLO), fundat el 1996 i que es considera que va desaparèixer el 2007, quan el seu president va publicar un document valorant l'obra feta i establint normes orals i ortogràfiques. L'Acadèmia, nascuda arran d'una iniciativa de l'Institut d'Estudis Occitans (IEO) i el Consell General d'Aran, treballarà la grafia, la gramàtica, la lexicologia i la toponímia. Ja d'entrada accepta les normes fixades pel CLO, però encara calen, diu el president del CLO, Patric Sauzet, eines de referència i de qualitat (com diccionaris, llibres d'estil o treballs lingüístics rigorosos) i el reconeixement polític.

زهرة المدائن / La flor de les ciutats

2008-05-23T13:22:00.009+02:00

Josep Ramon Gregori Muñoz

Data: 2008/5/23
Assumpte: زهرة المدائن La flor de les ciutats

------

لأجلك يا مدينة الصلاة أصلّي
Per tu, ciutat de l'oració, jo prego!
لأجلك يا بهيّة المساكن ، يا زهرة المدائن
Per tu, la més esplèndida de les llars, la flor de les ciutats!
يا قدس, يا قدس, يا قدس يا مدينة الصلاة أصلّي
Jerusalem, Jerusalem, Jerusalem ciutat de l'oració! Jo prego.
عيوننا إليك ترحل كلّ يوم , ترحل كلّ يوم
Devers teu viatgen els nostres ulls cada dia,
تدور في أروقة المعابد
giren pels portals dels temples,
تعانق الكنائس القديمة
abracen les esglésies antigues
وتمسح الحزن عن المساجد
i eixuguen la tristor de les mesquites.

عيوننا إليك ترحل كلّ يوم
ترحل كلّ يوم
تدور في أروقة المعابد
تعانق الكنائس القديمة
وتمسح الحزن عن المساجد

يا ليلة الإسراء
Nit de l'ascensió!
يا درب من مرّوا إلى السماء
Camí dels qui van anar al cel.
عيوننا إليك ترحل كلّ يوم وإنّني أصلّي

الطفل في المغارة وأمّه مريم وجهان يبكيان
El nen Jesús a la cova i sa mare Maria són dues cares que ploren
الطفل في المغارة وأمّه مريم وجهان يبكيان
يبكيان, لأجل من تشرّدوا
a causa dels que han estat desterrats.
لأجل أطفال بلا منازل
Pels infants sense casa,
لأجل من دافع واستشهد في المداخل
pels defensors que han mort màrtirs en els refugis
واستشهد السلام في وطن السلام
i han mort màrtirs de la pau en la pàtria de la pau.
وسقط العدل على المداخل
La justícia va caure sobre els refugis.
وسقط العدل , وسقط العدل , وسقط العدل على المداخل

حين هوت مدينة القدس
Quan va caure la ciutat de Jerusalem
تراجع الحبّ وفي قلوب الدنيا استوطنت الحرب
va retrocedir l'amor i en els cors del món es va implantar la guerra.
حين هوت مدينة القدس
تراجع الحبّ وفي قلوب الدنيا استوطنت الحرب

الطفل في المغارة وأمّه مريم وجهان يبكيان
وإنّني أصلّي

الغضب الساطع آت
La còlera encegadora arriba,
الغضب الساطع آت
الغضب الساطع آت ، وأنا كلّي إيمان
la còlera encegadora arriba i jo sóc tot fe.
الغضب الساطع آت ، سأمرّ على الأحزان
La còlera encegadora arriba i passaré per damunt de les tristors.
الغضب الساطع آت ، وأنا كلّي إيمان
الغضب الساطع آت ، سأمرّ على الأحزان

من كلّ طريق آت
Arriba per tots els camins,
بجياد الرهبة آت
arriba amb els poltres del terror,
من كلّ طريق آت
بجياد الرهبة آت
وكوجه الله الغامر آت , آت , آت
arriba com el rostre de Déu que tot ho nega
الغضب الساطع آت ، وأنا كلّي إيمان
الغضب الساطع آت ، سأمرّ على الأحزان
الغضب الساطع آت ، وأنا كلّي إيمان
الغضب الساطع آت ، سأمرّ على الأحزان
من كلّ طريق آت
بجياد الرهبة آت
من كلّ طريق آت
بجياد الرهبة آت
وكوجه الله الغامر آت , آت , آت

لن يقفل باب مدينتنا فأنا ذاهبة لأصلّي
No tancaran la porta de la nostra ciutat quan jo hi vagi a pregar.
سأدقّ على الأبواب
Trucaré a les portes
وسأفتح الأبواب
i les obriré,
وستغسل ، يا نهر الأردن ، وجهي بمياه قدسية
i el riu Jordà rentarà la meva cara amb aigües beneïdes,
وسنمحو، يا نهر الأردن ، آثار القدم الهمجيّة
i esborrarem, riu Jordà, les petjades del peu salvatge.

الغضب الساطع آت
بجياد الرهبة آت
الغضب الساطع آت
بجياد الرهبة آت
وسيهزم وجه القوّة
I derrotarà la cara de la força.
سيهزم وجه القوّة
سيهزم وجه القوّة

البيت لنا والقدس لنا
La casa és nostra i Jerusalem és nostra
البيت لنا والقدس لنا
وبأيدينا سنعيد بهاء القدس
amb les nostres mans portarem l'esplendor a Jerusalem,
بأيدينا للقدس سلام
amb les nostres mans, la pau per a Jerusalem,
بأيدينا للقدس سلام
بأيدينا للقدس سلام
للقدس سلام آت
la pau per Jerusalem.
للقدس سلام آت
للقدس سلام آت ,آت ,آت

Es compleixen deu anys de la Carta Europea de les llengües minoritzades

2008-05-21T11:50:00.000+02:00

20/05/2008

La majoria d'Estats l'han signat i ratificat, però encara queden casos d'Estats que es neguen a reconèixer la seva diversitat lingüística, com França, Grècia o Itàlia · El Consell d'Europa ha recordat que les llengües minoritzades 'són una part integral i essencial del mosaic que és Europa'.

El Consell d'Europa celebra aquesta setmana l'aniversari de la Carta Europea de les Llengües Minoritàries o Regionals, quan es compleixen deu anys de l'entrada en vigor del tractat europeu que, per primera vegada, afrontava la qüestió de les llengües minoritzades a Europa. Aquest document ha permès que un bon nombre d'Estats adquireixin compromisos ferms de respecte envers la diversitat lingüística dins les seves fronteres.

Durant aquests deu anys, vint-i-tres Estats europeus han signat i ratificat la Carta, alguns amb més de deu llengües minoritzades en el seu territori, com és el cas de Romania, Sèrbia o Ukraïna. Entre els països de la Unió Europea, Alemanya, Croàcia i Àustria són alguns dels Estats amb més diversitat lingüística.

Fins a deu països no han ratificat la Carta: Itàlia, Grècia, Rússia, Polònia... però cap d'aquests Estats té una política tan contrària a les llengües minoritzades com França, que no ha arribat a ratificar-la mai perquè, segons la seva ministra de Cultura, “és contrària als principis de l'Estat”. Efectivament, l'article 2 de la seva Constitució especifica que “la llengua de la República és el francès”.

En ocasió d'aquest aniversari, el secretari general del Consell d'Europa, Terry Davis, va fer una defensa de les llengües regionals o minoritàries no només com una riquesa cultural sinó com un dret fonamental dels seus parlants a utilitzar-les “en la vida pública i privada”.

Davis va repassar alguns dels tòpics que sovint acompanyen aquestes llengües: “les minories no són un accident de la història, ni un sospitós grup de persones, sinó una part integral i essencial del mosaic que és Europa”. I va afegir encara, “no hem de tolerar una minoria sinó respectar-la. La mesura en què la majoria protegeix i promou els drets de la minoria és una mostra del nivell de desenvolupament democràtic en un país determinat.”

Imatge: Mapa Aproximació a l'Europa de les Llengües, del CIEMEN.

Més informació:

Carta des de Beirut

2008-05-18T23:22:00.004+02:00

السلام عليكم

T'envie una traducció d'un poema molt bonic de Nizar Qabbani, musicat pel gran cantant iraquià, Kàdhem As-Sàher.

A veure si t'agrada. També t'hi adjunte la cançó en mp3.

Josep Ramon Gregori

Carta des de Beirut

اكتب من بيروت يا صديقتي حيث المطر

Escric des de Beirut, amiga meva mentre plou.

محبوبة قديمة تزورنا بعد السفر

Estimada, antiga, et visitem després del viatge.

أكتب من مقهى على البحر

Escric des d’un cafè sobre el mar.

وأيلول الحزين بلل الجريدة

Les nits tristes mullen el diari.

وأنتِ تخرجين كل لحظةٍ

Tu surts a cada instant

من قدح القهوة

de la tassa del cafè

وأسطر الجريدة

i de les línies del diari.

هل أنت يا صديقتي بخير؟

Et trobes bé, amiga meva?

أخبارنا عادية جداً

Les nostres notícies són com sempre.

حبيبتي؟!

Estimada!

حبيبتي كما عرفتها كأكثر النساء

Estimada, com tu saps i la majoria de les dones,

مشغولة بحسناها كأكثر النساء

ocupada en la seva bellesa, com la majoria de les dones.

عاشقة لنفسها كأكثر النساء

Enamorada de tu, com la majoria de les dones.

طيبةٌ .. قاسيةٌ

Bona...esquerpa.

ذاكرةٌ .. ناسيةُ

Amb memòria, oblidadissa,

كأكثر النساء

com moltes dones.

أيتها القريبة البعيدة

Oh, propera i llunyana!

عيوننا مشتاقة اليكِ

Els nostres ulls t’enyoren.

قلوبنا محتاجة اليكِ

Els nostres cors et necessiten.

الله كم احتاج يا صديقتى اليكِ

Déu meu, et necessito amiga meva

حين يجيء موسم الدموع

quan arriba l’estació de les llàgrimes.

كم بحث يدايَ عن يديكِ

Quantes mans envien les teves mans

فى زحمه الشوارع المببلة

pels carrers atrafegats i mullats!

يا وردة الأحباب فى دفاتري

Oh, rosa dels amics als meus quaderns!

يا وجعي الجميل

Oh, dolor meu bonic!

يا هوايتي المفضلة

Oh, ets la meva predilecta!

الله كم احتاج يا صديقتي اليكِ

Déu meu, et necessito

حين يجيء موسم الدموع

quan arriba l’estació de llàgrimes.

كم بحثت يدايَ عن يديكِ

Quantes mans vam enviar a les teves mans

فى زحمة فى الشوارع المبللة

als carrers atrafegats i molls!

أكتب من بيروت يا صديقتي حيث المطر

Escric des de Beirut, amiga meva mentre plou:

محبوبة قديمة تزورنا بعد السفر

Estimada antiga et visitem a cada viatge.

أكتب من مقهى على البحر

Escric des d’un cafè sobre la mar

وأيلول الحزين بلل الجريدة

Les nits de tristor mullen el diari.

و أنتِ تخرجين كل لحظةٍ

tu en surts a cada instant

من قدح القهوة

de la tassa del cafè

وأسطر الجريدة

i de les línies del diari

La llengua amaziga i els amazics

2008-05-04T12:37:00.005+02:00

Els amazighs són la població que habitava el Nord d'Àfrica abans de la invasió àrab del segle VII, en un territori que va des de les Illes Canàries i l'Oceà Atlàntic fins als límits occidentals d'Egipte; i des del Mediterrani, al Nord, fins als rius Senegal i Níger i el massís del Tibesti, al Sud.

Aquesta extensa zona geogràfica –amb l'exepció de les Illes Canàries– avui és habitada fonamentalment per població de llengua amazigha i de llengua àrab (que en bona part pot ser considerada població amazigha arabitzada sobretot lingüísticament). La presència de la llengua amazigha encara és important al Marroc (més d'un 50% de la població) i a Algèria (prop d'un 25% de la població) on habiten zones de poblament lingüístic amazigh compacte.

El nombre total de parlants de l'amazigh és d'uns 20 milions.

Pel que fa a les xifres de parlants cal tenir clar, però, que no hi ha estadístiques segures. El fet que l'amazigh no tingui una existència oficial en la majoria dels estats on és parlat és la causa de la manca d'estadístiques. A més, la situació de minorització a què està sotmesa aquesta llengua ha permés que molt sovint les persones amazighòfones hagin pogut constar com a arabòfones en alguns reculls parcials de dades. Les dades que donem són, doncs, tan sols les que hem extret de les estimacions més fiables a partir de les dades generals de població (Revista Tifinagh, Rabat, núm. 1, desembre de 1993-gener de 1994; Chaker 1990, Imazighen ass-a; Office Fédéral de Statistiques, Rapport sur le Maroc, 1990).

La llengua amazigha, denominada pels amazighs mateixos "tamazight" (el nom genèric dels amazighs és "imazighen", que vol dir "gent lliure"), és una llengua camitosemítica (o afroasiàtica) amb algunes característiques semblants a les llengües semítiques com l'hebreu i l'àrab en els aspectes fonètics i d'estructura morfològica, però força allunyada en el lèxic i en els morfemes utilitzats.

Al llarg dels segles la influència de l'àrab hi ha estat important (desigual segons els parlars, més intensa al nord i menys al sud). També s'hi pot percebre fàcilment la influència de la llengua llatina en el lèxic com a reflex d'un prolongat període de romanització.

Els principals parlars amazighs són: al nord el rifeny (tarifit, amb prop de dos milions de parlants) al nord del Marroc i el kabila o cabilenc (teqbailit) al nord d'Algèria. I més al sud, al Marroc, els dos altres dialectes principals, a més del rifeny, l'anomenat tamazight, parlat al nord de l'Atles marroquí i el tacelhit* (conegut pels noms àrabs i afrancesats "chelha" i "chleuh") del sud del Marroc. I a la zona del Sàhara els tuareg (tamaceq*).

El tamaceq és l'únic parlar que ha conservat fins avui l'antiga escriptura (anomenada "tifinagh" i segurament derivada de l'antiga escriptura líbica). D'altra banda, el tacelhit és el parlar amb més tradició literària: se'n conserven escrits del segle XVI en grafia àrab. El teqbailit és el parlar que ha rebut un impuls modern principal en l'edició de revistes i llibres, reivindicació en l'ús social, etc. Finalment cal esmentar també que el tarifit (que és el parlar que hem treballat en aquest llibre) és principalment la llengua de les muntanyes del Rif i contrades veïnes, una àrea que ha donat una gran part de la població nord-africana emigrada a Europa en els darrers anys. El taqer'act, parlar recollit en el nostre lèxic, es pot considerar com el tamazight de la zona pròxima al Rif estricte, la regió de Nador-Melilla (regió de Kela'ia o del iqer'ayen).

Actualment l'amazigh s'escriu principalment amb alfabet llatí. Existeix també una utilització creixent, per a usos principalment simbòlics, de l'alfabet tifinagh (en la versió actualitzada anomenada neotifinagh, ja que aquest antic alfabet ha estat enriquit amb alguns signes complementaris per a adaptar-lo als usos actuals).

Malgrat la dependència política dels països africans on l'amazigh és parlat, tan sols és oficial als estats del Níger i de Malí (on habiten els tuareg que parlen com sabem el dialecte amazigh anomenat tamaceq). Al Marroc, Algèria, Tunísia, Líbia, Mauritània i el Txad, la llengua amazigh no té cap mena d'estatus polític. Aquesta situació ha anat generant com a resposta un important moviment reivindicatiu especialment viu a Algèria i al Marroc. Recentment a Algèria, després d'un boicot a Cabília que va durar més de set mesos i que va paralitzar totes les escoles i la Universitat del país, en reivindicació del reconeixement de l'amazigh com a llengua nacional i la seva introducció a l'ensenyament, es va crear el 28 de maig de 1995 un "Alt Comissariat de l'Amazighitat" amb l'objectiu de rehabilitar la cultura amazigha com a "component fonamental" de la identitat algeriana i de preparar la introducció de la llengua amazigha a l'escola a partir de la tardor.

El coneixement i l'estudi de la llengua amazigha no és tan sols important per raons de veïnatge geogràfic i de contacte amb la població immigrada al nostre país sinó també per raons històriques, ja que foren justament poblacions amazighes les que poblaren la Catalunya Nova (incloent-hi el País Valencià i les Illes) durant segles.

Esperem que aquest llibre sigui un instrument útil per a desenvolupar uns coneixements i una solidaritat mutus entre uns pobles fins ara massa desconeguts d'una riba a l'altra d'aquest gran espai nostre i que esperem que esdevingui un veritable "pont de mar blava".

* Nota: Cal llegir la "c" amazigha com "x" catalana; així cal llegir, aproximadament: "taixelhit" i "tamaixec".

[1995 Tilmatine i altres] = Timaltine, M; El Molghy, A.; Castellanos, C.; Banhakeia, H., La llengua rifenya (Tulayt tarifit), Bellaterra, Universitat Autònoma, Servei de Publicacions, Departament de Traducció i d'Interpretació, 1995.

Notes del blogaire

1. Amazigh. Sembla que l'opció gràfica proposada en català hauria de ser amazic, -iga.

2. Tuareg. En els diccionaris normatius l'accentuació d'aquest mot és aguda. [GEC] Individu d'un poble nord-africà de raça berber amb fort mestissatge amb negres sudanesos.

Recerca a Google: la llengua rifenya.

La literatura persa

2008-05-03T16:28:00.001+02:00

La literatura persa, que està vehiculitzada per diverses llengües pertanyents al grup iranià, pot ser subdividida en dos períodes: el primer des del segle V aC fins a la conquista àrab, en el 651 dC; el segon des del 651 fins a l'actualitat.

1. Del primer període (s. V aC-651dC) ens han arribat únicament dues categories de documents: les inscripcions monumentals en persa antic referides a la dinastia aquemènida, redactades en caràcters cuneiformes (segles VI-IV aC), i els textos religiosos zoroastrians, sobretot l'Avesta, llibre sagrat del seguidors de Zaratustra, en la llengua denominada precisament avèstic. S'hi recullen oracions, predicacions sagrades, himnes, breus obres litúrgiques, rituals i normes jurídiques. Amb la batalla de Gaugamela (331 aC), Pèrsia entra dins l'òrbita hel·lenitzant d'Alexandre el Macedoni i de les dues dinasties dels selèucides i dels arsàcides. La dinastia següent, els sassànides, promou en canvi el retorn a les tradicions típicament iranianes, i a una copiosa producció d'obres religioses zoroastrianes, que han arribat fins a nosaltres en la difícil llengua literària pahlavi. Però és amb l'entrada en el cercle de la civilització islàmica quan la literatura persa coneix una florida extraordinària, que no té parell, a causa també de les llacunes de la tradició en èpoques passades.

Achaemenid Royal Inscriptions Home Page

2. Els primers segles després de la conquista àrab són de transició. En efecte, s'assisteix a la formació d'una nova llengua, el neopersa, derivat de la fusió de la llengua del poble amb l'àrab i amb la complexa aportació de múltiples tradicions literàries anteriors. A més, l'activitat literària és afavorida per les diverses corts locals, que esdevenen autònomes de fet a conseqüència de l'afebliment del poder central dels califes abbàssides de Bagdad (inicis del segle IX). La producció literària d'aquest període és, com era d'esperar, cortesana i culta: es desenvolupa la lírica laudatòria, amb la qasida i el gazal; la poesia èpico-novel·lesca i místico-didàctica, amb el masnavi, un poema extens, i la ruba´i, quarteta d'un alt valor expressiu, un gènere típicament persa; finalment, la prosa històrica i d'art.

2.1. Sota els samànides (874-1004), el poder dels quals s'estén, en el període de màxima expansió, de l'Índia i del Turquestan fins a Bagdad, el persa modern accedeix a la dignitat de llengua de l'administració i de la cultura. La cort de Bukharà és durant el segle X un gran centre literari: Rûdaqî, el vigorós poeta del vi i de l'amor; Daqîqî, el precursor de Firdûsî; i el desconegut traductor de la Crònica de l'historiògraf àrab at-Tabarî, són alguns dels noms més coneguts.

2.2. Però és a la cort de Mahmûd de Ghazna, el tercer exponent de la dinastia dels Ghaznàvides (962-1186), successora dels Samànides, on es forma una vertadera plèiade de poetes perses, entre ells Firdûsî (devers 940-1020), l'autor de l'immortal Shâhnâmah (El llibre dels reis), que recull la major part de les antigues llegendes heroiques de l'Iran. Entre mitjan segle XI i el final del XII, la literatura persa entra en el seu període clàssic. Una vegada acabada l'hegemonia ghaznàvida, Pèrsia torna a caure sota tres hegemonies estrangeres (els turcs seljúcides, els mongols de Gengis Khan, els turcs timúrides) que aconsegueix tanmateix d'assimilar a la seua llengua i a la seua cultura. És en aquest període quan naix Omar Khayyâm (mort devers el 1126), personatge fascinant i controvertit, considerat ja com un ateu escèptic, ja com un místic esotèric, ja com un filòsof ansiós de conéixer la veritat absoluta. En aquesta època viuen també els tres poetes més grans de Pèrsia: Sa´dî (1184-1291), que confia la seua glòria al gazal i a la prosa d'art; Rûmî (1207-73), el més gran dels místics perses; Hâfiz (devers 1318-90), en la poesia del qual es barregen el terrenal i el sobrehumà, el sensible i el suprasensible; el seu dîwân va inspirar Goethe. Al "poema novel·lesc" pertanyen quatre dels cinc masnavî de Nizâmî de Gangia (devers 1141-1204): especialment coneguts són Cosroes i Shîrîn(història de l'amor del rei sassànida Cosroes per la princesa armènia Shîrîn, estimada alhora pel picapedrer Farhad, que es mata davant la falsa notícia de la mort d'ella) i Leilâ i Majnûn, la llegenda àrab dels dos infortunats beduïns, precursors de Romeo i Julieta. Tanca el segle XV persa Jamî (1414-92), el més prolífic entre els poetes i el més popular, gràcies al seu estil senzill. Els segles que segueixen veuen el país presa de les guerres civils, entre destruccions i massacres; molts poetes emigren a l'Índia, acollits favorablement en la cort del Gran Mongol, i donen vida a aqueix "estil hindú" que, dut posteriorment a Pèrsia, influirà alhora en la literatura de l'època safàvida (1500-1736). Resulta significatiu que el més gran poeta del segle XVII persa, Sâ´ib de Tabriz (1601-77), visqué durant sis anys a l'Índia, en la cort del mogol Shah Jahan; i que Mîrzâ Bêdil, hindú de Patna, siga a tots els efectes un poeta persa, vincle d'enllaç (entre els segles XVII i XVIII) de les àrees culturals Índia-Afganistan-Pèrsia-Turquia.

3. Amb l'adveniment de la dinastia Qâjâr, a final del segle XVIII, Pèrsia entra en l'edat moderna. A la imitació ampulosa dels clàssics i dels preclàssics la reemplaça gradualment una simplificació de l'estil i una actualització dels temes (per exemple, la denúncia de les més clamoroses injustícies socials). La prosa es torna més viva i dóna acollida a les relacions de viatge i a les descripcions d'esdeveniments històrics; naixen la novel·la, el conte, el drama popular. Aquests ferments troben eixida en el moviment constitucionalista de 1905-11, que produeix resultats més duradors en literatura que en política. El centre d'aquest desvetlament és la capital Teheran. Entre els autors de major relleu que escriuen en la primera meitat del nostre segle, cal recordar el contista realista Jamâlzadeh, el poeta Bahâr (1886-1951), defensor del purisme lingüístic basat en l'eliminació del lèxic àrab del persa, la poetessa classicista Parvîn (devers 1906-1941), el comunista ortodox Lâhûd (1887-1957), el prosista Sâdeq Hedâyat (1903-51), conegut també a Occident. Nimâ Yushîj (devers 1900-1959), partidari d'una poètica europeitzant, i Alî Muhammad Afghânî, novel·lista amb interessos socials predominants: tots ells escriptors que, en distinta mesura, innoven respecte al passat, i que sovint fan paleses les contradiccions suscitades per l'encontre amb la cultura occidental. La fase de transició que així va quedar inaugurada apareix actualment aguditzada i oberta en direccions que són impossibles de preveure, a causa dels dramàtics esdeveniments que es relacionen amb la proclamació (1979) de la República Islàmica de l'Iran. [Enciclopedia de la literatura, Garzanti, 1991, ps. 1310-11].

1. Avesta Conjunt de llibres sagrats del zoroastrisme que constitueixen encara les escriptures i el ritual dels parsis. L'obra primitiva devia ésser destruïda en temps d'Alexandre el Gran. A partir dels fragments salvats i d'altres de reconstruïts de memòria, els sacerdots dels segles III-IV recompongueren un cànon de 21 llibres, conservat només en part. L'actual Avesta es divideix en 5 parts.

Yasna (sacrificis), llibre litúrgic, la part més important del qual és constituïda pels Gâthâ (sermons en vers) probablement de Zaratustra, els elements més antics de l'Avesta;
Visprat, invocacions litúrgiques, recitades a les festes;
Yasht, cants de lloança en honor de la divinitat;
Vendidad, sèrie de prescripcions per a mantenir la puresa del ritual;
i Khorda Avesta, breu estracte de l'Avesta, emprat com a llibre de pregària pels fidels.

El llibre era escrit en avèstic (antic irànic), però la llengua havia deixat d'ésser viva des del segle IV aC aproximadament. Els texts començaren a ésser traduïts i comentats en pahlavi (irànic mitjà) a partir del segle III dC. [Jordi Tomàs. GEC, II, 768].

Bibliografia:

[1992 Avesta] = El Avesta. Textos relativos al Mazdeísmo o Zoroastrismo, primera de las grandes religiones. Traducidos por primera vez al español, prologados y anotados por Juan B. Bergua, Madrid, Clásicos Bergua, 2a edición, 1992;
[1927 Gâthâs] = Introduction to the Holy Gâthâs by Poure Davoud. Translated by D. J. Irani. Reprint: Sâzmân-e-Faravahar, Tehran, 1979;
[1980 Taraporewala] = Taraporewala, I. J. S, The Religion of Zarathushtra, Sâzmân-e-Faravahar, Tehran, 1980;
«Irán antiguo y Zoroastro», HR Siglo XXI, 2, ps. 406-89;
«La iglesia sasánida y el mazdeísmo», HR Siglo XXI, 5, ps. 1-36.
Eliade, Creencias, I, ps. 319-349;
[1999 Amiriani] = Zaratustra, Gatha. El primer tratado de ética de la humanidad, edición de Nazanín Amiriani, Barcelona, Ediciones Obelisco, 1999.
Avesta: Zoroastrian Archives
The Zarathushtrian Assembly

2. Cassida. La cassida es la forma estròfica bàsica de la poesia àrab. Nasqué a Aràbia i arribà a l'apogeu en el període de la poesia preislàmica, es conreà a la cort abbàssida, també en les corts provincials, i a l'Iran, on influí en la llengua persa en plena renovació, i en l'Espanya musulmana. D'ací irradià fins a la Provença per inspirar la poesia dels trobadors. A partir d'uns temes estrictament definits per la tradició, nombrosos manuals de prosòdia ensenyaven com "cisellar" la cassida, que consta de 30 a 120 versos d'idèntic metre, acabats tots amb la mateixa rima. El seu nombre de peus es reparteix en dos hemistiquis, iguals o gairebé. En uns "obradors", es preparaven els temes, que primerament eren redactats en prosa i després se'n feia la transposició poètica amb l'estil i el metre apropiats. La cassida, que era inseparable del virtuosisme, derivà ràpidament cap a un formalisme extrem. Era propícia al panegíric, a les condolències i a la sàtira, però també tractava temes que eren moda, com la celebració de les estacions o de la natura, o prenia la forma d'eloqüents composicions destinades a la declamació o al cant. [1996, Thoraval, Diccionario de civilización musulmana, p. 72].

3. Samànida. Membre d'una dinastia musulmana que governà Pèrsia i Transoxiana del 892 al 999. Els seus caps eren membres d'una família iraniana mazdeista, convertida a l'islam, que havia estat al servei del califa al-Ma´mûn de Bagdad. L'imperi samànida s'estengué al Khorasân, Tabaristân, Sistân i Jurjân, bé que, per una banda, els creixents estats veïns buwàyhida i dels il-khans, el vetllaren i, per altra, les lluites familiars internes anaren deixant el govern en mans d'esclaus funcionaris turcs, un dels quals, Alpitgîn, l'anorreà definitivament. Sota els samànides, Bukharà, la capital, i Samarcanda esdevingueren dos importants centres culturals de l'islam, on tingué lloc el gran desenvolupament de la literatura persa, amb noms tan representatius com Rûdaqî, Firdawsî, al-Nazî i Avicenna.

4. Rûdaqî. Abû ´Abd Allâh Ja´far Rûdaqî, poeta persa (?-940). Rûdaqî és el primer gran poeta de la literatura persa renascuda en el segle X. Estigué al servei de Nasr II (m. 943), emir samànida de Bukharà, i en els darrers anys de la seua vida fou condemnat a la ceguesa, sens dubte a causa de les seues conviccions ismaïlites. Només es conserva una part de la immensa obra que se li atribueix. Hedonista, "lliure pensador", Rûdaqî compongué poemes amorosos, narratius i morals, entreverats de descripcions de la natura i escrits en un estil accessible. Destacà especialment en el panegíric i en l'elegia fúnebre. Dugué a terme la versificació en persa de Calila i Dimna, la cèlebre col·lecció de faules d'origen indi, que havia de convertir-se en un clàssic de la llengua àrab. [Thoraval].

[Informació compilada per Salvador Jàfer]

Les llengües iràniques

2008-05-03T16:14:00.000+02:00

1. INTRODUCCIÓ

L'irànic o iranià és un grup lingüístic nascut de l'indoeuropeu i format per les llengües parlades actualment a l'Iran i també en alguns països circumdants (Afganistan, Azerbaidjan, Geòrgia, Iran, Iraq, Israel, Oman, Pakistan, Tadjikistan, Turquia i la Xina).

L'irànic es divideix en tres fases històriques:

+ la de l'antic irànic, que comprèn l'antic persa (SW de l'Iran) [època aquemènida], l'avèstic (zand:), el mede i l'escític;
+ la de l'iranià mitjà, que comprèn els grups
++ occidental (el part arsàcida del NW, el pahlavi sassànida i maniqueu)
++ i oriental (sogdià de l'Àsia central, korasmià [de Coràsmia, Khorezm o Khwarezm] i indoescita [saka]);
+ i la de l'irànic modern (persa). [GEC].

[Junyent, Món, 113-15]: Els indoiranis [indoirànics o indoiranians] van emigrar cap al seu territori actual fa més de tres mil·lennis i allà es van dividir en almenys dues branques, l'índica i la irànica; almenys això creia tothom fins que es va intentar classificar les llengües del grup dàrdic. Aquest grup, anomenat així pel fet d'estar localitzat en una zona muntanyosa («dard» vol dir muntanya en sànscrit), era inclòs tradicionalment en el grup índic, ja que està localitzat a la regió de Kashmir (el caixmir és una llengua dàrdica).

Però Grierson, en la seva obra Linguistic Survey of India (1919), proposa la inclusió del grup dàrdic com a branca coordinada de l'irànic i l'índic.

Indoirànic:

irànic
índic
dàrdic [1 kafir, 2 khowar, 3 dard]

Morgenstierne (1947), en canvi, creu que el kafir conserva algunes característiques del proto-irani i proposa aquesta classificació:

Proto-indo-irànic-kafir:

indoirànic [1 índic (dàrdic?), 2 irànic]
kafir

Finalment, M. Ruhlen (1987) proposa aquests subgrups per a l'indoirànic:

1. Índic;
2. Nuristànic;
3. Irànic.

De la mateixa manera que l'índic és dividit en diversos estadis de la seva evolució (antic, mitjà, modern), en el grup irànic s'han identificat també tres estadis evolutius:

1. Irànic antic (persa antic, mede, avèstic [avestí] (irànic oriental?), escita)
2. Irànic mitjà (persa mitjà [pahlavi], part, sogdià, saka [indoescita], corasmià)
3. Irànic modern (occidental: persa (farsi), tadjik, kurd, balutxi; oriental: paixto, ossètic)

Segons Ethnologue (1996) l'irànic és compost de 82 variants en l'actualitat i es divideix en oriental i occidental.

2. PAÏSOS (11) ON ES PARLEN ACTUALMENT LLENGÜES IRÀNIQUES (84)

01. Afganistan (9) (aimaq, darwazi, farsi oriental, hazaragi, munji, pahlavani, paixto occidental, parachi, tangshewi).

02. Azerbadjan (2) (talysh, tat musulmà).

03. Geòrgia (1) (ossètic).

04. Iran (39) (alviri-vidari, ashtiani, bashkardi, eshtehardi, fars, farsi occidental, gabri, gazi, gilaki, gozarkhani, harzani, kabatei, kajali, karingani, khoini, khunsari, koresh-e-rostam, koroshi, lari, lasgerdi, luri, maraghei, mazanderani, natanzi, nayini, rashti, razajerdi, rudbari, sangisari, semnani, shahmirzadi, shahrudi, sivandi, soi, sorkhei, takestani, taromi superior, vafsi).

05. Iraq (7) (bajelan, behdini, hawrami, herki, kurdi, shikaki, surchi).

06. Israel (3) (bukharic, dzhidi, judeo-tat).

07. Oman (2) (kumzari, luwati).

08. Pakistan (12) (badeshi, balotxi occidental, balotxi meridional, balotxi oriental, dehwari, ormuri, paixto meridional, paixto central, paixto oriental, wakhi, waneci, yidgha).

09. Tadjikistan (5) (iagnobi, sanglechi-ishkashimi, tadjiki, xughni, yazgulyam)

10. Turquia (3) (dimli, kirmanjki, kurmanji).

11. Xina (1) (sarikoli).

3. LA LLENGUA PERSA

[GEC, XI, p. 512]: Llengua irànica, amb nombrosos dialectes, parlada a l'antiga Pèrsia, a l'Iran i a gran part de l'Afganistan. Hom hi distingeix tres fases històriques.

El persa antic, juntament amb l'avèstic, representa la fase antiga de l'irànic i està documentat per les inscripcions cuneïformes dels aquemènides dels segles VII-IV aC. La més important és la de Darios a Behistun. Reflecteix la llengua materna dels aquemènides, que era l'arameu.

El persa mitjà, evolució de l'antic, fou la llengua principal literària, religiosa i oficial dels sassànides del 226 al 651 dC. Hom en conserva nombrosos manuscrits mazdeus i maniqueus. Rival del part, hom troba inscripcions en ambdues llengües i encara en grec. L'escriptura, derivada de l'arameu, és arcaïtzant, i, juntament amb la llengua, hom les anomena sovint pahlavi, incloent-hi el part. Influí l'armeni, el siríac i l'àrab.

El persa modern o fârsî, llengua nacional de l'Iran, de l'Afganistan, [persa oriental o dari] juntament amb el paixto, també és oficial al Tadjikistan [exsoviètic], en la forma tadjik. Enriquit amb manlleus de l'àrab, constitueix la llengua de civilització dels països irànics medievals i moderns, els primers texts de la qual daten del segle IX. Hom l'escriu en caràcters àrabs i representa la llengua principal de cultura dels musulmans de l'Índia i dels turcs de l'Àsia Menor.

[Thoraval, p. 261-62]: Amb la desintegració del califat abàssida, l'aparició de dinasties autònomes en el món iranià a partir del segle IX afavorí el renaixement de la llengua persa. Però l'àrab continuà sent la llengua de la religió i del pensament, fins i tot per a nombrosos iranians, que enriquiren amb llurs aportacions la cultura musulmana clàssica.

El renaixement d'una llengua. Després de la conquista àrab (636-642), la llengua persa indoeuropea, fixada en la forma escrita del pahlavi -el persa mitjà dels sassànides-, coexistí a l'Iran amb una viva parla persa, que s'impregnà d'una manera profunda i permanent de conceptes i d'elements lèxics de l'àrab semític. A partir de llavors, el persa s'escrigué per mitjà de l'alfabet àrab, amb tres caràcters modificats per a possibilitar la representació de certs elements fonètics propis del persa. Així, el persa literari ressorgí ja en el segle IX, en els primers Estats musulmans independents del nord-est de l'Iran (Khorasân) i de l'Àsia central, en particular sota la brillant dinastia dels samànides de Bukharà (819-1005). Un renaixement il·lustrat per Rûdakî i Firdûsî (segle X), els quals revifaren la tradició de les epopeies de l'antic Iran. En quasi tot l'Orient clàssic -inclòs l'abàssida-, en què els turcs arribats recentment s'iranitzaren ràpidament, fou adoptat el model administratiu persa i la llengua s'unificà. Aquesta tendència s'accentuà en quedar separats el món iranià i el món arabòfon com a conseqüència de les invasions dels mongols (segle XIII) i dels timúrides (segle XIV). Una important vulgarització científica -directa o traduïda de l'àrab- prengué cos des del segle XI i, un segle després, l'iranià Nizâm al-Mulk, gran visir dels seljúcides, redactà en persa el més important manual de govern de l'Edat Mitjana musulmana, el Siyasât Nâmeh (Llibre de la política), inspirat en el gènere literari dels "Espills de prínceps". Però fou abans de res en la poesia on s'esdevingué l'extraordinària floració del persa renascut. Després de Rûdakî i Firdûsî, la llengua persa comptà amb les brillants aportacions líriques d'´Umar Khayyâm (segle XII), Rûmî, ´Attâr, Nizâmî, Sa´dî (segle XIII) i, finalment, Hâfiz (segle XIV). El persa fou igualment fins al segle XVII vehicle d'un fèrtil pensament religiós de caràcter xiïta. La moderna novela persa ha estat conreada en el segle XX per Sâdeq Hedâyat, entre altres. En l'Imperi otomà, el persa fou la llengua literària, mentre que l'àrab era la llengua de la religió i el turc, de manera cada vegada més progressiva, la llengua administrativa. A banda d'això, tant el turc com l'àrab conserven un gran nombre de préstecs del persa.

Una llengua musulmana transnacional. El persa, que es difongué juntament amb l'àrab a mesura que avançava la penetració de l'islam en Àsia, fou adoptat com a llengua de la cort i com a llengua administrativa pels sultans de Delhi primerament i després pels emperadors mongols de l'Índia, que la mantingueren fins al segle XIX. Els musulmans hindús, al seu torn, en difongueren l'ús (segles XV-XIX) a Malaca (Malàisia) i Sumatra (Indonèsia). D'altra banda, l'urdú, d'origen sànscrit igual com l'hindi, i llengua dels musulmans del nord i del centre de l'Índia -i, en l'actualitat de Pakistan-, fou impregnat profundament pel lèxic persa i per una sèrie de conceptes i de formes literàries d'origen persa.

Avui dia, el persa és la llengua oficial de 64 milions d'iranians i coexisteix a l'Iran amb altres llengües irànies com el kurd, o turques com l'azerí. El paixto, [llengua irànica oriental], i el dari, dialecte derivat del persa, constitueixen les llengües d'una bona part d'afgans. El tadjik, llengua nacional de Tadjikistan, és també una forma pròxima al persa i actualment s'escriu en caràcters ciríl·lics.

Bibliografia per a aprendre persa

Matèries	Citació	Autor(s)	Títol	Lloc	Editorial
Llengua persa fraseologia	Kashani + Mohebbian 1998	Amir Reza Kashani + Ali Reza Mohebbian	Persian Language phasebook for Diplomats, Tourists, Teachers and Students	Tehran	Anjoman Ghalam Iran (Iranian Pen Association)
Llengua persa gramàtica	Elwell-Sutton 1976	L.P. Elwell-Sutton	Colloquial Persian	London and Henley	Routledge & Kegan Paul
Llengua persa gramàtica	Mace 1971	John Mace	Modern Persian. A complete course for beginners	London	Hodder & Stoughton
Llengua persa gramàtica diccionari fraseològic	Persian 1994	Mandana Navidi + Annie Scarborough	Persian (Farsi). Phrase Dictionary and Study Guide	Washington	Educational Services (Language/30)
Llengua persa lexicografia	Haim 1998	S. Haim	English-Persian Persian-English Dictionary (in one volume)	Tehran	Farhang Moaser Publishers

Notes

1. Aquemènida. Membre de la dinastia que governà l'imperi persa des del segle VII aC fins a la destrucció de l'imperi per Alexandre el Gran. La dinastia començà amb Aquemenes, rei d'un petit districte de l'Elam; i amb Ciros el Gran conquistà Babilònia, derrotà el rei dels medes, Astíages, i anexionà tot l'Iran al nou imperi. Amb Cambises i Darios I la dinastia arribà al seu més alt nivell en art, cultura i organització política. D'aquesta època són conservades nombroses inscripcions en pedra, en les quals els reis commemoraven llurs conquestes o reclamaven la protecció d'Ahura Mazdà. Les derrotes en la lluita contra els grecs, Salamina, Platees i Mícale, començaren a mostrar la feblesa de l'imperi, que s'accentuà amb les lluites dinàstiques entre Ciros el Jove, ajudat pels grecs, i el seu germà Artaxerxes Memnon. La descomposició interna, sota el regnat de Darios III, fou aprofitada per Alexandre el Gran, que el derrotà en les batalles, s'apoderà de tot l'imperi i posà fi a la dinastia (351-352).

2. Avèstic. L'avèstic és el dialecte irànic, molt afí al vèdic, en el qual és escrit l'Avesta.

Alfabet avèstic. L'alfabet avèstic és un alfabet irànic, derivat de l'arameu, en el qual s'escrigué l'Avesta. Data aproximadament del segle III dC i compta amb 48 lletres. El fet que fossin utilitzades en les transcripcions només 20 lletres consonants ha fet més dificultós el coneixement del dialecte avèstic. [GEC, XV, p. 811]

[Zand o zend] Mot persa que indica l'exegesi de l'Avesta, és a dir, el complex de literatura pahlavi que comenta els texts sagrats del mazdeisme, i que el lingüista A. H. Anquetil Duperron introduí per a indicar la llengua de l'Avesta o avèstic.

Avesta: Zoroastrian Archives

3. [GEC, IX, p. 751]: Mede. Natural de Mèdia. Relatiu o pertanyent a la Mèdia o als seus habitants. Individu d'una tribu irànica que poblà una de les regions antigues de l'Àsia i li donà nom. El seu origen és obscur: els annals assiris n'ofereixen només notícies indirectes que esmenten unes expedicions primitves contra llurs veïns orientals. Heròdot dóna ja algunes notícies més concretes i parla de dos monarques: Deioces, fundador de l'imperi, i Fraortes, continuador de la monarquia, que lluità contra els assiris (c. 675-53 aC). En caure l'imperi assiri (612 aC), els medes dirigits per Ciaxares intentaren d'eixamplar llurs territoris en direcció al nord i a l'Àsia Menor. Pactaren amb el rei de la Lídia, i posteriorment, sota el govern d'Astíages (584-555 aC), que havia heretat un gran imperi, caigueren en poder dels perses, comandats per Cir II el Gran. Amb tot, bé que fracassaren en l'intent de forjar una potència política, exerciren una considerable influència ètnica i cultural sobre els vencedors.

4. [GEC, VI, p. 753]: Escita o escític. Grup de llengües parlades pels escites; pertanyen al grup irànic nord-oriental. D'aquest grup lingüístic resta l'osset, que representa un enclavament irànic en territori caucàsic i és parlat a Ossètia i a Geòrgia. Es conserven restes de l'escític antic en certs noms propis, transcrits en assiri i en grec. Els escites eren individus d'un antic poble nòmada de les estepes de l'Àsia central i del SE d'Europa durant el primer mil·lenni. Hom comença a tenir-ne documentació quan, després d'atacar el cimmeris a les estepes pòntiques, feren incursions al Pròxim Orient i arribaren fins a Egipte, on el 611 el faraó Psamnètic I els hagué de pagar tribut per tal que es retiressin. Atacats pels medes, que acabaven d'ocupar Nínive el 612, travessaren el Caucas i s'establiren al sud de Rússia i bona part entraren a la vida sedentària. Establiren relacions amb les colònies gregues del nord de la mar Negra (regne del Bòsfor), a través de les quals es desenvolupà un comerç greco-escita important, controlat primer pels jonis i després del segle V pels atenesos. El rei persa Darios I els atacà (514), però fracassà. S'infiltraren cap als Balcans, i el segle IV aC ocuparen part de l'actual Romania. Aquesta penetració dels escites, però, fou deturada després per Filip II de Macedònia.

5. [GEC, XI, p.321]: Part. Relatiu o pertanyent als parts o a la Pàrtia [Pèrsia]. Individu d'un antic poble escita prredent de zones més enllà de la Bactriana i que conquerí al començament del segle II aC el NE de l'Iran i el sud e la mar Càspia al sobirà selèucida Antíoc II. Arsaces (250-248 aC), el seu capitost, donà nom a la dinastia arsàcida. Mitridates I (171-138 aC) conquerí el NW de l'Iran i Babilònia. Amb tot, no eliminaren els selèucides i hagueren de restar a l'Eufrates. El rei persa Artaban V (213-227) posà fi a la dinastia arsàcida (224). Poble d'un gran valor militar molt temut pels romans, els seus soldats eren destres en l'art de cavalcar amb armadura i a tirar a l'arc. Poble iranitzat des de l'origen, fou també hel·lenòfil i tolerant envers les religions amb què topà: zoroastrisme, judaisme, budisme i cristianisme. Creà dues capitals importants: Hatra i Ctesifont, tocant a Selèucia, que respectaren en l'arquitectura i en la seva població i tradicions. Abans del final de l'imperi arsàcida comença una reacció orientalitzant enfront de l'hel·lenisme que culminà durant l'imperi següent dels sassànides.

6. [GEC, II, p. 513]: Arsàcida. Membre d'una dinastia originària de Pàrtia, que substituí l'imperi dels selèucides en el domini de l'Iran i d'Armènia, on a partir del 54 dC regnà una branca col·lateral i fou destronada per l'acessió dels sassànides. Hom la considera fundada per Àrsaces, vers el 250 aC i assolí l'expulsió dels romans en temps de l'emperador Macrí, vençut per Artàban V (segle III dC).

7. Pahlavi. Llengua del grup indoeuropeu occidental, anomenat també irànic mitjà, que constituí l'idioma oficial, religiós i literari de l'imperi sassànida (segles III-VII). El sistema d'escriptura, derivat de l'alfabet arameu i d'estructura molt complexa, ha estat la causa del retard de la seva lectura i comprensió. Les obres literàries més notable són el Llibre de la Creació, una mena de cosmogonia del mazdeisme, el Memorial de Zair (Ayâtkar-i-Zarêrân), epopeia d'un heroi persa sorgit en una guerra contra Turan, i diversos poemes d'inspiració religiosa.

8. Sassànida. Membre d'una dinastia persa, originària de Fârs, que substituí la dels arsàcides en l'Imperi Persa des del 224 al 651. Els seus fundadors foren Pâbagh i Ardašîr (en grec Artaxerxes), fills d'un sacerdot de Persèpolis, els quals es rebel·laren contra l'arsàcida Artaban IV (224). Ardašîr fou proclamant rei a Ctesifont i el 226 era ja senyor de tot l'imperi, que centralitzà fortament, fonamentà en el mazdeisme i unificà el persa mitjà, que convertí en llengua oficial. L'amenaça dels pobles germànics en el Danubi i en el Rin li permeté de tenir a ratlla els exèrcits romans. El seu fill Sapor I (242-272) estengué el seu poder sobre Armènia i Mesopotàmia i, en la lluita contra els romans, vencé i féu presoner l'emperador Valerià (260). La crisi interna que seguí la seva mort facilità una expedició romana fins a la mateixa Ctesifont i el restabliment de Tiridates en el tron d'Armènia. Sapor II (310-379) reconquerí Ctesifont i restablí el seu poder sobre Armènia i, finalment, vencé Julià l'Apòstata, que morí en la batalla (363). Bahrâm IV (379. 421) hagué de cedir la meitat d'Armènia a Teodosi el Gran (390). Sota Bahrâm IV (421-438) i Peroz (438-484), s'intensificaren les incursions dels huns heftalites, els quals, tot i algunes derrotes, aconseguiren d'imposar-se i fer pagar tribut (484-486). Les lluites de Cosroes I de Pèrssia contra Justinià eixamplaren el domini persa fins a Antioquia de Síria i, un cop signada la pau (532), Cosroes pogué reduir els huns més enllà de l'Oxus, que esdevingué frontera oriental de l'imperi, i estengué el domini fins al Iemen (570). Les conquestes de Síria, Palestina, Àsia Menor i Egipte, sota Cosroes II, portaren l'imperi persa a la màxima expansió, ben efímera, per cert, puix que Heracli el sotmeté aviat a tutela, un cop vençut i assassinat Cosroes (628). El darrer sassànida, Yazdgard III (632-651), veié com queien sota els àrabs Selèucia i Ctesifont (637) i els seus exèrcits eren derrotats a Nehavend (642). Assassinat (651), els seus descendents es refugiraren a la Xina, on conservaren el títol un quant temps. La religió mazdea només es conservà a la regió de Kerman i entre els emigrats a l'Índia (parsis).

9. Sogdià. Relatiu o pertanyent a la Sogdiana, als seus habitants o a la seva llengua. / Llengua de la família irànica oriental, el nivell més antic de la qual correspon a l'irànic mitjà. Llengua pròpia dels sogdians, esdevingué lingua franca de tots els pobles de l'Àsia Central des de la mar Càspia fins a Mongòlia. Escrita en caràcters d'origen arameu, els primers documents daten del segle IV; la major part dels texts, que són dels segles VIII-IX, constitueixen una rica col·lecció de texts búdics i maniqueus. Eliminat pel persa, no fou descobert fins al segle XIX, i en subsisteix un vestigi en el yagnâbi, parlat a l'est de Samarcanda. Sogdiana. Antiga província de l'Imperi Persa, a l'Àsia central, compresa entre el Syr-Darja i l'Amu-Darja, frontera natural amb la Bactriana i la Margiana. A les seves valls orientals, molt fèrtils, creixeren nombroses ciutats, entre les quals sobresortia Maracanda (actual Samarcanda). Hom hi parlava el sogdià. Sotmesa per Cir II de Pèrsia (segle VI aC), fou conquerida per Alexandre el Gran. Després passà successivament a mans dels selèucides, dels reis de Bactriana, dels parts, novament dels perses, dels àrabs (segles VII-VIII) i, finalment, dels turcs.

10. Irànic. La forma de l'adjectiu irani no és recollida pels diccionaris normatius actuals. Fóra millor, per tant, adoptar la forma normativa irànic o iranià.

11. Kafir. Empro "kafir" perquè és el nom que empren aquests autors per designar el grup nuristani i per no embolicar el fil del raonament; però, com a nom pejoratiu que és, crec que hem d'abandonar el seu ús. [Nota de l'autora C. Junyent]

12. Nizâmi. Ilyâs Abû Muhammad (Gandzha, Azerbaidjan, 1141-d, 1204) poeta persa. La seua fama està lligada sobretot al "Quintet" (Khamseh) de poemes novel·lescos en versos apariats (masnavi), anomenats també Els cinc tresors. El primer, El tresor dels secrets, és de tema didascàlico-místic; el segon és la història de l'amor perseguit del rei sassànida Cosroes Parvîz i de la bella princesa armènia Shîrîn; el tercer es remunta a la famosa llegenda àrab de l'amor infeliç entre Laylà i Majnûn [Altaïr, núm. 2 (1999), ps. 51-58); el quart, Les set princeses, és un dels més fantasmagòrics jocs de les literatures asiàtiques i narra els amors del rei sassànida Bahrâm Gûr amb set princeses, que inclou set històries fantàstiques narrades per cadascuna de les joves i dedicades cadascuna a un color, a un tema astrològic i a un dia de la setmana; en el darrer, El llibre d'Alexandre, compost d'un Llibre de l'honor i d'un Llibre de la fortuna, s'evoquen les aventures d'Alexandre el Gran, convertit en un personatge mític, guerrer, filòsof i profeta. L'art de N., on convergeixen la intensitat i el sentiment i un equilibri humanista, representa un dels moments més madurs de la poesia persa. [EL, Garzanti, p. 700].

13. Urdú. L'urdú -paraula que prové d'una veu d'origen turc, ordu ("camp reial")- és una llengua formada a partir de la sintaxi de l'hindi (extreta al seu torn del sànscrit), escrita en caràcters àrabs i amb una gran influència del persa. Des del segle XIV, l'urdú fou la llengua de les corts musulmanes de l'Índia (Gujarât, Decan). Els mongols, tanmateix, conservaren el persa com a llengua cortesana i com a llengua literària i administrativa, fins que fou substituït per l'anglés en el Raj (l'Imperi britànic de les Índies). Mentrestant, l'urdú, sense minvar les prerogatives del persa en els aparats administratiu i judicial, fou progressivament adoptat com alingua franca pels musulmans del nord i del centre de l'Índia i es convertí en llengua d'ús oficial el 1837. Al mateix temps, l'urdú es distancià gradualment de l'hindi a partir dels segles XVII-XVIII fins a transformar-se en una llengua literària. La brillant poesia urdú, la prosòdia de la qual és en bona mesura deutora del gazal persa, estigué representada per dues escoles, la de Delhi i la de Lucknow. El primer gran poeta en urdú fou Walî (m. 1707). En l'edat d'or del gazal, que perdurà fins al segle XIX, destacaren Mîr Dard (m. 1784), Nazir Akbarâbâdî (m. 1830) i, sobretot, el gran Gâlib (m. 1869), mestre indiscutible del gazal. Posteriorment, l'important escriptor modernista Muhammad Iqbâl (m. 1938) i el poeta progressista Faiz Ahmad Faiz (m. 1984) han constituït els grans noms de la literatura urdú, que, d'altra banda, ha assolit també la maduresa en la prosa. Actualment, l'urdú és la llengua nacional de 125 milions de pakistanesos i és parlada també per un nombre important de musulmans de l'Índia. [Thoraval, Dic., p. 302].

14. Paixto. Llengua indoeuropea del grup irànic oriental, escrita en alfabet àrab. Idioma oficial d'Afganistan -amb el persa-, és parlat per un 4 milions d'individus distribuïts entre l'Afganistan i el nord-est del Pakistan. Influït literàriament pel persa i l'urdú, les obres més antigues daten del segle XIII; les més notables són les dels místic panteista Bâyazîd Ansarî (mort el 1585), les del seu detractor Âkhûnd Darweza (segle XVII) i els poemes de Khušhâl Khân (mort el 1689), conegut com el pare del paixto. Actualment abunda la poesia popular cantada per recitadors professionals, anomenats dum. Bibliografia: GEC + A Dictionary of the Puk'hto,. Pus'hto or Language of the Afghâns; remarks on the originality of the language and its affinity to the semitic and other oriental tongues, etc, etc., by Captain H.G. Raverty. Indus Publications. Karachi, 1980. First published 1860: Ahmad Brothers Printers. Karachi. [Raverty 1860].

15. Tadjik. 1. Forma simplificada del persa modern, oficial al Tadjikistan, parlada per uns dos milions de persones i que hom escriu en alfabet ciríl·lic. El tadjik posseeix una important literatura moderna impresa. 2. Individu d'un poble iranià, de raça turànida, que habita a les províncies septentrionals de l'Afganistan, des d'Herât fins al Badakhšan (uns 6 milions d'individus) i a l'actual República [exsoviètica] del Tadjikistan. Representen un estrat ètnic autòcton anterior a la penetració turca, el qual, a diferència dels altres grups irànics nòrdics (bactrians, sogdians, tokharis, etc), no fou turquitzat. Parlen diversos dialectes del persa. Dominats pels turcs mongols (segles XIV-XV), llur territori fou objecte de disputes entre perses i uzbeks (segles XVIII-XIX) entre l'Afganistan i els khanats de Bukharà i Kokand. Amb l'annexió d'aquests khanats al domini rus (1868 i 1876), el territori restà dividit entre Rússia, que dominà la zona septentrional de l'Amu-Darja, i l'Afganistan, que en dominà la zona meridional.

Per a aprendre: Curso de Persa (Universidad de Sevilla)

[Informació compilada i traduïda al català per Salvador Jàfer]