dilluns, 24 de novembre de 2008

Joan-Lluís Lluís - L'autoodi de Bielorússia

Article publicat en el número 1914 de la revista PRESÈNCIA (pàgina 19) (del 31 d'octubre al 6 de novembre del 2008)

A cremallengües

L'autoodi de Bielorússia

Joan-Lluís Lluís


Bielorússia és aquell país sense accés a la mar situat entre Rússia, Ucraïna, Polònia, Lituània i Letònia. Un dels països econòmicament més endarrerits d’Europa i que, per poder desenvolupar-se, espera que l’efecte Unió Europea provoqui un augment de salaris als nous països membres. Així algunes indústries aniran a raure a Bielorússia, atrets per un cost de la mà d’obra comparable a un país mitjà del tercer món. Bielorússia podria atreure turistes, si no tingués una part del territori delmada per les radiacions nuclears, turistes que visitarien el darrer país d’Europa a practicar l’estalinisme, si més no en les pràctiques de la censura, de la vigilància policíaca i del culte a la personalitat del líder estimat i gairebé immortal : Aleksandr Grigórievitx Lukaixenko. Aquest president que lidera l'última dictadura d'Europa (posant a part, és clar, el cas de Rússia) sembla tenir com a ambició de fer desaparèixer tot rastre distintiu de Bielorússia, de manera que es confongui per sempre més amb Rússia. Uns tractats entre els dos països han posat en marxa acords (moneda comuna, col·laboració policíaca...) que podrien ser l'inici d'un procés d'assimilació de l’un per l’altre, curiosament delejat més per l'assimilat que per l'assimilador.

En aquest paisatge devastat, la llengua pròpia, el bielorús, sembla ser un dels símbols més inacceptables d'una identitat menystinguda. Rus i bielorús, i també l’ucraïnès, són llengües bastant properes. I el bielorús —que també és parlat a l’interior de les fronteres dels seus veïns i que havia estat llengua oficial del Ducat de Lituània dels segles XIV a XVII— va ser llengua de cultura, amb una literatura pròpia, escrita indistintament amb alfabet llatí i alfabet ciríl•lic. La sovietització del país va provocar l’adopció del rus com a llengua cooficial i va excloure l’ús de l’alfabet llatí. Al llarg del segle XX la llengua bielorussa va anar empobrint-se a mesura que mots propis eren substituïts per calcs del rus i, de mica en mica, va començar a ser desconsiderada pels seus propis parlants, que ja començaven a tenir-ne prou parlant rus. Amb la independència, el 1991, el bielorús va tornar a ser l’única llengua oficial, per la qual cosa semblava que podia tornar a emergir com a llengua útil, de prestigi i de creació. Però l’arribada al poder de Lukaixenko el 1994 va estroncar brutalment aquest procés. Una de les seves primeres decisions, aprovada en un dels referèndums guinyolescos que organitza de tant en tant, va ser de declarar que el rus tornava a ser llengua cooficial, fet que va provocar la marginació de l'ensenyament del bielorús. La dèria de ser rus dels dirigents actuals de Bielorússia els empeny doncs a un veritable autolinguicidi, que no és sinó la cara més visible d’un autogenocidi cultural i identitari. Per ells, ser bielorús només pot ser una manera particular de ser rus, però una manera vergonyosa i bruta. L’únic argument que els impedeix de debò de sol•licitar l'absorció immediata és l'evidència que aquesta absorció tindria com a conseqüència la pèrdua del poder absolut. Somien de ser russos per sempre i promouen la carrera dels acadèmics capaços de demostrar «científicament» que el bielorús és només una forma dialectal del gran rus, exactament com alguns nacionalistes espanyols van volar demostrar que la llengua que es parla a Catalunya i, potser encara més, al País Valencià, era un simple dialecte del castellà.

Imatges - El Sol en temps real

PALESTINA LLIURE! BOICOT A ISRAEL!

PALESTINA LLIURE! BOICOT A ISRAEL!
Vosaltres, sionistes, sou els terroristes!

PALESTINA.CAT

Camins de l'Esperit

Karbalā’ / كربلاء

La Terra d'Enlloc

Parlar i escriure

Šarqu-l-Alandalus = شرق الاندلس