«El dret de parlar la llengua pròpia és poc comprès pels monolingües»

Font: Món Divers

Darrera actualització: 11 d'agost de 2008

(Cet article est aussi disponible en langue française.)

Aquest mes, Mikael Bodlore-Penlaez reflexiona sobre el manifiesto dels autoproclamats intel·lectuals espanyols, critica que Geòrgia ha deixat poca elecció a Ossètia i a Abkhàzia i recorda que, en el reconeixement de les llengües minoritzades de França, queda molt de camí per recórrer.

-Els partits flamencs parlen cada vegada més obertament de confederalisme, si no d’independència. És possible que els partits francòfons acceptin transformar Bèlgica en una confederació?

La situació a Bèlgica és interessant. Es tracta d’un laboratori del futur europeu. Quan es llegeix la premsa sobre el que passa actualment, s’enfoca el debat sobre la crisi governamental i la possible escissió del país. Però hom s’interessa veritablement per la vida dels habitants de les dues principals comunitats, els flamencs i els valons? S’oblida també molt sovint com una altra comunitat és integrada en aquest Estat. Es tracta dels germanòfons. L’opinió flamenca i valona té, segons el meu parer, tres categories: les persones favorables a la independència, els annexionistes (a França) i les persones favorables a l’statu quo. Les primeres són més del costat flamenc, però existeixen també valons favorables a la creació d’un Estat való. Els annexionistes es troben per la seva part entre els valons. És difícil considerar el seu nombre. En efecte, els partits annexionistes, sovint parents de l’extrema dreta sobiranista francesa, obtenen resultats molt febles, però sondejos recents (Ipsos del 29 de juliol, l’últim) revela que representarien prop de la meitat dels valons. És un sondeig, però és torbador. Com a való, que disposa de drets específics i d’un model social i cultural particular, pot imaginar de ser englobat en un Estat que no reconeix oficialment cap particularisme? És la via cap a la pèrdua de la identitat valona. Pel que fa a la tercera categoria, favorable a l’statu quo, és difícil de percebre. És certament el cas de nombrosos valons que podrien veure en el confederalisme una via de sortida i la salvaguarda de Bèlgica. En tot cas, si Flandes es fes independent, no es tractaria d’un traumatisme com l’anuncien certs observadors o mitjans de comunicació. Al contrari, es tracta de la vida natural de les nacions. Ahir, Letònia, Eslovàquia o Eslovènia obtenien la seva independència. Per què no Flandes demà?

-Les llengües minoritzades (anomenades regionals) han entrat finalment a la Constitució francesa. Quins progressos pot suposar per al català, el bretó, el basc o l’occità a la pràctica?

Les llengües regionals són avui reconegudes en el text que fonamenta els valors de la República francesa. Els pitjors opositors a l’expressió de particularismes locals certament han hagut d’empassar saliva. És una molt bona cosa després d’anys de menyspreu i d’incomprensió de part dels representants polítics. Però, s’ha de cridar victòria? Certament, no. En efecte, d’aparèixer a l’article 1 de la Constitució, ha estat relegat al lloc 75è, a la part consagrada a les col·lectivitats territorials. A més, molts han denunciat el fet que les llengües regionals no siguin considerades de manera única com un patrimoni mentre que es tracta d’un element constitutiu d’un poble, més enllà de les pedres boniques i de la gastronomia. Els representants polítics posen avui molta esperança en aquest reconeixement, tant els de la dreta (UMP) com els de l’esquerra (PS). Són ambiciosos, i imaginen ja la continuació: desenvolupament de l’ensenyament, generalització de la senyalització bilingüe a les carreteres nacionals, major presència en els mitjans de comunicació i fins i tot la creació d’un consell nacional per a les llengües regionals. Però els independentistes polinesis consideren per la seva part que l’Estat francès acapara les seves llengües per colonitzar-los més.

-Més concretament, el Govern francès ha promès una llei de llengües per ser discutit l’any 2009. Una llei ambiciosa i de drets serà, potser, el veritable punt d’inflexió, i no pas una simple menció a la Constitució?

Més enllà de la llei, cal formular tres preguntes. Efectivament, quina llei serà llei proposada pel govern el 2009 i quines ambicions impulsarà? L’Estat francès ratificarà finalment la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries del Consell d’Europa, que li permetin de respondre als estàndards democràtics europeus? Gràcies a aquest reconeixement a la Constitució, això és tècnicament possible d’ara endavant. I quina part serà deixada a les col·lectivitats locals i molt particularment les regions per portar a terme el desenvolupament i la redinamització de les llengües regionals? Certs representants polítics, com a presidents de regions, parlen avui d’autonomia. De la paraula als fets, no queda més que dibuixar el futur de les nostres llengües.

-Aparentment, a Xipre, la resolució del problema no serà la forma de l’Estat que sortirà de les negociacions sinó més aviat el paper que ha de tenir Turquia, o el futur dels colons turcs a Xipre del Nord. Què en pensa?

En efecte, grecs i turcs de Xipre han de començar el 3 de setembre les negociacions sobre la reunificació de l’illa dividida des de fa 34 anys i envaïda per Turquia. Aquest Estat és desgraciadament conegut pel tractament antidemocràtic que reserva al poble kurd. Però, acceptarà Turquia que demà els seus súbdits siguin reconeguts com una minoria a Xipre del Nord? Cal recordar que fa quatre anys els turcs de l’illa volien acceptar la reunificació mentre que els grecs la van rebutjar i es van adherir a la Unió Europea. La pilota és doncs al camp grec, fins i tot sabent que Turquia continuarà sent part important en aquest joc d’actors.

-Després de gairebé un any i mig, des de la seva proclamació de la independència, Kosovo ha estat reconegut per només un 20% dels Estats del món. Anem cap a una situació a la taiwanesa?

Kosovo és avui independent. Ningú no ho pot negar. Sèrbia ja no és amo del destí d’aquest nou Estat. El reconeixement per part d’altres Estats és un problema diferent. El que és més preocupant és la configuració del mapa dels Estats que han reconegut o no Kosovo. S’assembla a la situació de la guerra freda. Els Estats Units, el Canadà, una gran part d’Europa i Austràlia n’han reconegut la independència, mentre que Rússia, la Xina i alguns Estats no sempre amb els millors estàndards democràtics o confrontats a situacions de secessió, no ho han fet encara. Hi ha el risc que aquesta situació encara es perllongui.

-Li sembla admissible que Abkhàzia i Ossètia del Sud se subordinin a Rússia per obtenir la separació de Geòrgia? No equival a sotmetre’s a un poder estatal encara més fort?

La pregunta no és saber si Abkhàzia o Ossètia del Sud tenen raó de recolzar-se en Rússia per obtenir la independència, sinó més aviat quina futur els reserva Rússia. Les últimes informacions sobre la situació a Ossètia del Sud són alarmants. És imperatiu que els combats parin per arribar a una solució pacífica, però tampoc és inútil recordar als georgians que un dia eren sota el jou de la Rússia soviètica. Per què no deixen als ossetes i als abkhazos determinar la seva sort? Els deixen altra tria que recolzar-se en Rússia?

-Els nacionalistes espanyols han orquestrat una dura campanya contra el català, el basc i el gallec. Han promogut un «manifest a favor de la llengua comuna» desacreditant les llengües diferents del castellà que en certs aspectes, voreja el racisme lingüístic. Des de Bretanya o des d’altres països europeus, com es percep aquest rearmament de l’essencialisme espanyol?

Aquesta qüestió ha fet la seva aparició en els mitjans de comunicació bretons i francesos en el moment del debat sobre la introducció de les llengües regionals a la Constitució francesa. Els opositors a les llengües regionals i a la diversitat cultural assenyalaven com de greu era el que passava, segons ells, a Catalunya, al País Basc i a Galícia, intentant enganyar l’opinió pública sobre la situació real en aquestes zones. En efecte, han oblidat ràpid que el règim franquista (1939-1975) ho va fer tot per eradicar les llengües minoritzades de l’Estat espanyol. La creació de les autonomies és un dret adquirit després d’un llarg període de dictadura. El dret de parlar la llengua pròpia i de saber-ne diverses és una cosa poc compresa pels monolingües. Tenen dificultats per comprendre que es pugui parlar basc, català o gallec en un Estat del qual la llengua dominant és el castellà i que l’ensenyament pugui ser donat en una llengua regional des de les primeres classes. A més, aquest model demostra que els alumnes dominen tan bé el català com el castellà, i sovint d’altres llengües. Allò que fa més mal en aquest assumpte és l’adhesió d’escriptors o filòsofs com Fernando Savater (Premi Sakhàrov 2000 dels drets humans i de la llibertat d’expressió) o de Mario Vargas Llosa, que es deixen enganyar per la ideologia sectària dels «monolingües frustrats».