La genòmica històrica i els berbers

Webislam: Pensament > Contemporani - 29/12/1999 0:00 - Autor: Antonio Arnaiz Villena - Font: El País

Les noves tècniques de genètica molecular aplicada a l'estudi dels gens en les diferents poblacions estan sent molt utilitzades i una nova branca de la ciència emergeix amb força: la genòmica històrica. La comparació dels perfils genètics de grups ètnics permet posar a prova els postulats històrics moltes vegades basats en deduccions poc objectivables: sens dubte, la genòmica complementa la història clàssica. Així es va establir que la moderna espècie humana va sortir fa uns quants cents de milers d'anys de l'Àfrica i va poblar el planeta. En l'àmbit mediterrani s'ha vist, amb l'estudi dels gens HLA, com el substrat genètic antic mediterrani no estava integrat pels grecs, però sí pels anatòlics (turcs), iranians, jueus, libanesos, cretencs, egipcis, algerians, marroquins, ibèrics (portuguesos, bascos i espanyols) i italians.

La història ens diu que els grecs micènics van entrar (o es van fer notar) a la península balcànica uns 2.000 anys abans de Crist. Van destruir l'imperi cretenc i van assimilar la seva cultura (i escriptura). Però de qui era el patrimoni cultural cretenc? La genòmica històrica ens diu que, en part, de tots els mediterranis, que portaven ja milers d'anys mantenint un flux cultural i genètic important. Grècia va ser un gresol que va absorbir també altres cultures antigues mediterrànies a més de la cretenca. En aquest context, el poble berber (els imazighen), amb característiques lingüístiques i genètiques pròpies, ha estat injustament deixat en un costat de la història. La lingüística, que és una arma d'estudi paral·lela a la genòmica per al reestudi de la història, demostra que el berber es parlava des de les Illes Canàries (guanxe) fins a Egipte (oasi de Siwa), i des de la costa sud mediterrània fins a l'àrea subsahariana. Una extensió similar a la dels Estats Units.

Col·laborant amb Jorge Alonso García hem conclòs que els pobles berbers es van veure forçats probablement a una emigració massiva, en establir-se fa 6.000 anys abans de Crist les condicions hiperàrides del Sàhara. Es van dirigir cap a les Canàries, cap a l'Orient Mitjà i cap a Ibèria i les illes mediterrànies. Part del patrimoni genètic i cultural d'Ibèria es deu als berbers. La llengua ibèrica antiga, la basca (com l'etrusca i la minoica) està molt emparentada amb la berber. Van contribuir els berbers al desenvolupament cultural dels mediterranis pregrecs? És molt probable que així fos: els resultats de la genòmica històrica i la lingüística no deixen lloc a dubtes. Els actuals nord-africans del Magreb, parlin àrab o àrab i bereber, són majoritàriament berbers, entenent per tals els pobladors autòctons prefenicis del nord de l'Àfrica.

Les invasions àrabs del segle VII-VIII tant a Ibèria com al nord de l'Àfrica van ser genèticament poc importants: uns relativament pocs militars i aristòcrates anaven "conquerint" i reclutant tropa local per al següent pas d'annexió territorial veïna. La imparable força de l'islam ha esborrat caràcters culturals, però els gens segueixen allà, mostrant la seva aclaparadora veritat. Aquest cas és paral·lel al turc: la genòmica demostra que relativament pocs turcs centreasiàtics van imposar la seva llengua a anatòlics del substrat genètic mediterrani antic. L'islam i la interpretació interessada de la història per països no mediterranis ens han fet veure els turcs també com a estranys. Ho són en menor grau que els grecs.

* Antonio Arnaiz Villena és catedràtic de la Universitat Complutense de Madrid.

La llengua amaziga i els amazics

Els amazighs són la població que habitava el Nord d'Àfrica abans de la invasió àrab del segle VII, en un territori que va des de les Illes Canàries i l'Oceà Atlàntic fins als límits occidentals d'Egipte; i des del Mediterrani, al Nord, fins als rius Senegal i Níger i el massís del Tibesti, al Sud.

Aquesta extensa zona geogràfica –amb l'exepció de les Illes Canàries– avui és habitada fonamentalment per població de llengua amazigha i de llengua àrab (que en bona part pot ser considerada població amazigha arabitzada sobretot lingüísticament). La presència de la llengua amazigha encara és important al Marroc (més d'un 50% de la població) i a Algèria (prop d'un 25% de la població) on habiten zones de poblament lingüístic amazigh compacte.

El nombre total de parlants de l'amazigh és d'uns 20 milions.

Pel que fa a les xifres de parlants cal tenir clar, però, que no hi ha estadístiques segures. El fet que l'amazigh no tingui una existència oficial en la majoria dels estats on és parlat és la causa de la manca d'estadístiques. A més, la situació de minorització a què està sotmesa aquesta llengua ha permés que molt sovint les persones amazighòfones hagin pogut constar com a arabòfones en alguns reculls parcials de dades. Les dades que donem són, doncs, tan sols les que hem extret de les estimacions més fiables a partir de les dades generals de població (Revista Tifinagh, Rabat, núm. 1, desembre de 1993-gener de 1994; Chaker 1990, Imazighen ass-a; Office Fédéral de Statistiques, Rapport sur le Maroc, 1990).

La llengua amazigha, denominada pels amazighs mateixos "tamazight" (el nom genèric dels amazighs és "imazighen", que vol dir "gent lliure"), és una llengua camitosemítica (o afroasiàtica) amb algunes característiques semblants a les llengües semítiques com l'hebreu i l'àrab en els aspectes fonètics i d'estructura morfològica, però força allunyada en el lèxic i en els morfemes utilitzats.

Al llarg dels segles la influència de l'àrab hi ha estat important (desigual segons els parlars, més intensa al nord i menys al sud). També s'hi pot percebre fàcilment la influència de la llengua llatina en el lèxic com a reflex d'un prolongat període de romanització.

Els principals parlars amazighs són: al nord el rifeny (tarifit, amb prop de dos milions de parlants) al nord del Marroc i el kabila o cabilenc (teqbailit) al nord d'Algèria. I més al sud, al Marroc, els dos altres dialectes principals, a més del rifeny, l'anomenat tamazight, parlat al nord de l'Atles marroquí i el tacelhit* (conegut pels noms àrabs i afrancesats "chelha" i "chleuh") del sud del Marroc. I a la zona del Sàhara els tuareg (tamaceq*).

El tamaceq és l'únic parlar que ha conservat fins avui l'antiga escriptura (anomenada "tifinagh" i segurament derivada de l'antiga escriptura líbica). D'altra banda, el tacelhit és el parlar amb més tradició literària: se'n conserven escrits del segle XVI en grafia àrab. El teqbailit és el parlar que ha rebut un impuls modern principal en l'edició de revistes i llibres, reivindicació en l'ús social, etc. Finalment cal esmentar també que el tarifit (que és el parlar que hem treballat en aquest llibre) és principalment la llengua de les muntanyes del Rif i contrades veïnes, una àrea que ha donat una gran part de la població nord-africana emigrada a Europa en els darrers anys. El taqer'act, parlar recollit en el nostre lèxic, es pot considerar com el tamazight de la zona pròxima al Rif estricte, la regió de Nador-Melilla (regió de Kela'ia o del iqer'ayen).

Actualment l'amazigh s'escriu principalment amb alfabet llatí. Existeix també una utilització creixent, per a usos principalment simbòlics, de l'alfabet tifinagh (en la versió actualitzada anomenada neotifinagh, ja que aquest antic alfabet ha estat enriquit amb alguns signes complementaris per a adaptar-lo als usos actuals).

Malgrat la dependència política dels països africans on l'amazigh és parlat, tan sols és oficial als estats del Níger i de Malí (on habiten els tuareg que parlen com sabem el dialecte amazigh anomenat tamaceq). Al Marroc, Algèria, Tunísia, Líbia, Mauritània i el Txad, la llengua amazigh no té cap mena d'estatus polític. Aquesta situació ha anat generant com a resposta un important moviment reivindicatiu especialment viu a Algèria i al Marroc. Recentment a Algèria, després d'un boicot a Cabília que va durar més de set mesos i que va paralitzar totes les escoles i la Universitat del país, en reivindicació del reconeixement de l'amazigh com a llengua nacional i la seva introducció a l'ensenyament, es va crear el 28 de maig de 1995 un "Alt Comissariat de l'Amazighitat" amb l'objectiu de rehabilitar la cultura amazigha com a "component fonamental" de la identitat algeriana i de preparar la introducció de la llengua amazigha a l'escola a partir de la tardor.

El coneixement i l'estudi de la llengua amazigha no és tan sols important per raons de veïnatge geogràfic i de contacte amb la població immigrada al nostre país sinó també per raons històriques, ja que foren justament poblacions amazighes les que poblaren la Catalunya Nova (incloent-hi el País Valencià i les Illes) durant segles.

Esperem que aquest llibre sigui un instrument útil per a desenvolupar uns coneixements i una solidaritat mutus entre uns pobles fins ara massa desconeguts d'una riba a l'altra d'aquest gran espai nostre i que esperem que esdevingui un veritable "pont de mar blava".

* Nota: Cal llegir la "c" amazigha com "x" catalana; així cal llegir, aproximadament: "taixelhit" i "tamaixec".

[1995 Tilmatine i altres] = Timaltine, M; El Molghy, A.; Castellanos, C.; Banhakeia, H., La llengua rifenya (Tulayt tarifit), Bellaterra, Universitat Autònoma, Servei de Publicacions, Departament de Traducció i d'Interpretació, 1995.

Notes del blogaire

1. Amazigh. Sembla que l'opció gràfica proposada en català hauria de ser amazic, -iga.

2. Tuareg. En els diccionaris normatius l'accentuació d'aquest mot és aguda. [GEC] Individu d'un poble nord-africà de raça berber amb fort mestissatge amb negres sudanesos.

Recerca a Google: la llengua rifenya.