- + la de l'antic irànic, que comprèn l'antic persa (SW de l'Iran) [època aquemènida], l'avèstic (zand:), el mede i l'escític;
- + la de l'iranià mitjà, que comprèn els grups
- ++ occidental (el part arsàcida del NW, el pahlavi sassànida i maniqueu)
- ++ i oriental (sogdià de l'Àsia central, korasmià [de Coràsmia, Khorezm o Khwarezm] i indoescita [saka]);
- + i la de l'irànic modern (persa). [GEC].
[Junyent, Món, 113-15]: Els indoiranis [indoirànics o indoiranians] van emigrar cap al seu territori actual fa més de tres mil·lennis i allà es van dividir en almenys dues branques, l'índica i la irànica; almenys això creia tothom fins que es va intentar classificar les llengües del grup dàrdic. Aquest grup, anomenat així pel fet d'estar localitzat en una zona muntanyosa («dard» vol dir muntanya en sànscrit), era inclòs tradicionalment en el grup índic, ja que està localitzat a la regió de Kashmir (el caixmir és una llengua dàrdica).
Però Grierson, en la seva obra Linguistic Survey of India (1919), proposa la inclusió del grup dàrdic com a branca coordinada de l'irànic i l'índic.
Indoirànic:
- irànic
- índic
- dàrdic [1 kafir, 2 khowar, 3 dard]
Morgenstierne (1947), en canvi, creu que el kafir conserva algunes característiques del proto-irani i proposa aquesta classificació:
Proto-indo-irànic-kafir:
- indoirànic [1 índic (dàrdic?), 2 irànic]
- kafir
Finalment, M. Ruhlen (1987) proposa aquests subgrups per a l'indoirànic:
- 1. Índic;
- 2. Nuristànic;
- 3. Irànic.
De la mateixa manera que l'índic és dividit en diversos estadis de la seva evolució (antic, mitjà, modern), en el grup irànic s'han identificat també tres estadis evolutius:
- 1. Irànic antic (persa antic, mede, avèstic [avestí] (irànic oriental?), escita)
- 2. Irànic mitjà (persa mitjà [pahlavi], part, sogdià, saka [indoescita], corasmià)
- 3. Irànic modern (occidental: persa (farsi), tadjik, kurd, balutxi; oriental: paixto, ossètic)
Segons Ethnologue (1996) l'irànic és compost de 82 variants en l'actualitat i es divideix en oriental i occidental.
2. PAÏSOS (11) ON ES PARLEN ACTUALMENT LLENGÜES IRÀNIQUES (84)
01. Afganistan (9) (aimaq, darwazi, farsi oriental, hazaragi, munji, pahlavani, paixto occidental, parachi, tangshewi).
02. Azerbadjan (2) (talysh, tat musulmà).
03. Geòrgia (1) (ossètic).
04. Iran (39) (alviri-vidari, ashtiani, bashkardi, eshtehardi, fars, farsi occidental, gabri, gazi, gilaki, gozarkhani, harzani, kabatei, kajali, karingani, khoini, khunsari, koresh-e-rostam, koroshi, lari, lasgerdi, luri, maraghei, mazanderani, natanzi, nayini, rashti, razajerdi, rudbari, sangisari, semnani, shahmirzadi, shahrudi, sivandi, soi, sorkhei, takestani, taromi superior, vafsi).
05. Iraq (7) (bajelan, behdini, hawrami, herki, kurdi, shikaki, surchi).
06. Israel (3) (bukharic, dzhidi, judeo-tat).
07. Oman (2) (kumzari, luwati).
08. Pakistan (12) (badeshi, balotxi occidental, balotxi meridional, balotxi oriental, dehwari, ormuri, paixto meridional, paixto central, paixto oriental, wakhi, waneci, yidgha).
09. Tadjikistan (5) (iagnobi, sanglechi-ishkashimi, tadjiki, xughni, yazgulyam)
10. Turquia (3) (dimli, kirmanjki, kurmanji).
11. Xina (1) (sarikoli).
[GEC, XI, p. 512]: Llengua irànica, amb nombrosos dialectes, parlada a l'antiga Pèrsia, a l'Iran i a gran part de l'Afganistan. Hom hi distingeix tres fases històriques.
El persa antic, juntament amb l'avèstic, representa la fase antiga de l'irànic i està documentat per les inscripcions cuneïformes dels aquemènides dels segles VII-IV aC. La més important és la de Darios a Behistun. Reflecteix la llengua materna dels aquemènides, que era l'arameu.
El persa mitjà, evolució de l'antic, fou la llengua principal literària, religiosa i oficial dels sassànides del 226 al 651 dC. Hom en conserva nombrosos manuscrits mazdeus i maniqueus. Rival del part, hom troba inscripcions en ambdues llengües i encara en grec. L'escriptura, derivada de l'arameu, és arcaïtzant, i, juntament amb la llengua, hom les anomena sovint pahlavi, incloent-hi el part. Influí l'armeni, el siríac i l'àrab.
El persa modern o fârsî, llengua nacional de l'Iran, de l'Afganistan, [persa oriental o dari] juntament amb el paixto, també és oficial al Tadjikistan [exsoviètic], en la forma tadjik. Enriquit amb manlleus de l'àrab, constitueix la llengua de civilització dels països irànics medievals i moderns, els primers texts de la qual daten del segle IX. Hom l'escriu en caràcters àrabs i representa la llengua principal de cultura dels musulmans de l'Índia i dels turcs de l'Àsia Menor.
[Thoraval, p. 261-62]: Amb la desintegració del califat abàssida, l'aparició de dinasties autònomes en el món iranià a partir del segle IX afavorí el renaixement de la llengua persa. Però l'àrab continuà sent la llengua de la religió i del pensament, fins i tot per a nombrosos iranians, que enriquiren amb llurs aportacions la cultura musulmana clàssica.
El renaixement d'una llengua. Després de la conquista àrab (636-642), la llengua persa indoeuropea, fixada en la forma escrita del pahlavi -el persa mitjà dels sassànides-, coexistí a l'Iran amb una viva parla persa, que s'impregnà d'una manera profunda i permanent de conceptes i d'elements lèxics de l'àrab semític. A partir de llavors, el persa s'escrigué per mitjà de l'alfabet àrab, amb tres caràcters modificats per a possibilitar la representació de certs elements fonètics propis del persa. Així, el persa literari ressorgí ja en el segle IX, en els primers Estats musulmans independents del nord-est de l'Iran (Khorasân) i de l'Àsia central, en particular sota la brillant dinastia dels samànides de Bukharà (819-1005). Un renaixement il·lustrat per Rûdakî i Firdûsî (segle X), els quals revifaren la tradició de les epopeies de l'antic Iran. En quasi tot l'Orient clàssic -inclòs l'abàssida-, en què els turcs arribats recentment s'iranitzaren ràpidament, fou adoptat el model administratiu persa i la llengua s'unificà. Aquesta tendència s'accentuà en quedar separats el món iranià i el món arabòfon com a conseqüència de les invasions dels mongols (segle XIII) i dels timúrides (segle XIV). Una important vulgarització científica -directa o traduïda de l'àrab- prengué cos des del segle XI i, un segle després, l'iranià Nizâm al-Mulk, gran visir dels seljúcides, redactà en persa el més important manual de govern de l'Edat Mitjana musulmana, el Siyasât Nâmeh (Llibre de la política), inspirat en el gènere literari dels "Espills de prínceps". Però fou abans de res en la poesia on s'esdevingué l'extraordinària floració del persa renascut. Després de Rûdakî i Firdûsî, la llengua persa comptà amb les brillants aportacions líriques d'´Umar Khayyâm (segle XII), Rûmî, ´Attâr, Nizâmî, Sa´dî (segle XIII) i, finalment, Hâfiz (segle XIV). El persa fou igualment fins al segle XVII vehicle d'un fèrtil pensament religiós de caràcter xiïta. La moderna novela persa ha estat conreada en el segle XX per Sâdeq Hedâyat, entre altres. En l'Imperi otomà, el persa fou la llengua literària, mentre que l'àrab era la llengua de la religió i el turc, de manera cada vegada més progressiva, la llengua administrativa. A banda d'això, tant el turc com l'àrab conserven un gran nombre de préstecs del persa.
Una llengua musulmana transnacional. El persa, que es difongué juntament amb l'àrab a mesura que avançava la penetració de l'islam en Àsia, fou adoptat com a llengua de la cort i com a llengua administrativa pels sultans de Delhi primerament i després pels emperadors mongols de l'Índia, que la mantingueren fins al segle XIX. Els musulmans hindús, al seu torn, en difongueren l'ús (segles XV-XIX) a Malaca (Malàisia) i Sumatra (Indonèsia). D'altra banda, l'urdú, d'origen sànscrit igual com l'hindi, i llengua dels musulmans del nord i del centre de l'Índia -i, en l'actualitat de Pakistan-, fou impregnat profundament pel lèxic persa i per una sèrie de conceptes i de formes literàries d'origen persa.
Avui dia, el persa és la llengua oficial de 64 milions d'iranians i coexisteix a l'Iran amb altres llengües irànies com el kurd, o turques com l'azerí. El paixto, [llengua irànica oriental], i el dari, dialecte derivat del persa, constitueixen les llengües d'una bona part d'afgans. El tadjik, llengua nacional de Tadjikistan, és també una forma pròxima al persa i actualment s'escriu en caràcters ciríl·lics.
Bibliografia per a aprendre persa
| Matèries | Citació | Autor(s) | Títol | Lloc | Editorial |
|---|
| Llengua persa fraseologia | Kashani + Mohebbian 1998 | Amir Reza Kashani + Ali Reza Mohebbian | Persian Language phasebook for Diplomats, Tourists, Teachers and Students | Tehran | Anjoman Ghalam Iran (Iranian Pen Association) |
| Llengua persa gramàtica | Elwell-Sutton 1976 | L.P. Elwell-Sutton | Colloquial Persian | London and Henley | Routledge & Kegan Paul |
| Llengua persa gramàtica | Mace 1971 | John Mace | Modern Persian. A complete course for beginners | London | Hodder & Stoughton |
| Llengua persa gramàtica diccionari fraseològic | Persian 1994 | Mandana Navidi + Annie Scarborough | Persian (Farsi). Phrase Dictionary and Study Guide | Washington | Educational Services (Language/30) |
| Llengua persa lexicografia | Haim 1998 | S. Haim | English-Persian Persian-English Dictionary (in one volume) | Tehran | Farhang Moaser Publishers |
Notes
1. Aquemènida. Membre de la dinastia que governà l'imperi persa des del segle VII aC fins a la destrucció de l'imperi per Alexandre el Gran. La dinastia començà amb Aquemenes, rei d'un petit districte de l'Elam; i amb Ciros el Gran conquistà Babilònia, derrotà el rei dels medes, Astíages, i anexionà tot l'Iran al nou imperi. Amb Cambises i Darios I la dinastia arribà al seu més alt nivell en art, cultura i organització política. D'aquesta època són conservades nombroses inscripcions en pedra, en les quals els reis commemoraven llurs conquestes o reclamaven la protecció d'Ahura Mazdà. Les derrotes en la lluita contra els grecs, Salamina, Platees i Mícale, començaren a mostrar la feblesa de l'imperi, que s'accentuà amb les lluites dinàstiques entre Ciros el Jove, ajudat pels grecs, i el seu germà Artaxerxes Memnon. La descomposició interna, sota el regnat de Darios III, fou aprofitada per Alexandre el Gran, que el derrotà en les batalles, s'apoderà de tot l'imperi i posà fi a la dinastia (351-352).
2. Avèstic. L'avèstic és el dialecte irànic, molt afí al vèdic, en el qual és escrit l'Avesta.
Alfabet avèstic. L'alfabet avèstic és un alfabet irànic, derivat de l'arameu, en el qual s'escrigué l'Avesta. Data aproximadament del segle III dC i compta amb 48 lletres. El fet que fossin utilitzades en les transcripcions només 20 lletres consonants ha fet més dificultós el coneixement del dialecte avèstic. [GEC, XV, p. 811]
[Zand o zend] Mot persa que indica l'exegesi de l'Avesta, és a dir, el complex de literatura pahlavi que comenta els texts sagrats del mazdeisme, i que el lingüista A. H. Anquetil Duperron introduí per a indicar la llengua de l'Avesta o avèstic.
3. [GEC, IX, p. 751]: Mede. Natural de Mèdia. Relatiu o pertanyent a la Mèdia o als seus habitants. Individu d'una tribu irànica que poblà una de les regions antigues de l'Àsia i li donà nom. El seu origen és obscur: els annals assiris n'ofereixen només notícies indirectes que esmenten unes expedicions primitves contra llurs veïns orientals. Heròdot dóna ja algunes notícies més concretes i parla de dos monarques: Deioces, fundador de l'imperi, i Fraortes, continuador de la monarquia, que lluità contra els assiris (c. 675-53 aC). En caure l'imperi assiri (612 aC), els medes dirigits per Ciaxares intentaren d'eixamplar llurs territoris en direcció al nord i a l'Àsia Menor. Pactaren amb el rei de la Lídia, i posteriorment, sota el govern d'Astíages (584-555 aC), que havia heretat un gran imperi, caigueren en poder dels perses, comandats per Cir II el Gran. Amb tot, bé que fracassaren en l'intent de forjar una potència política, exerciren una considerable influència ètnica i cultural sobre els vencedors.
4. [GEC, VI, p. 753]: Escita o escític. Grup de llengües parlades pels escites; pertanyen al grup irànic nord-oriental. D'aquest grup lingüístic resta l'osset, que representa un enclavament irànic en territori caucàsic i és parlat a Ossètia i a Geòrgia. Es conserven restes de l'escític antic en certs noms propis, transcrits en assiri i en grec. Els escites eren individus d'un antic poble nòmada de les estepes de l'Àsia central i del SE d'Europa durant el primer mil·lenni. Hom comença a tenir-ne documentació quan, després d'atacar el cimmeris a les estepes pòntiques, feren incursions al Pròxim Orient i arribaren fins a Egipte, on el 611 el faraó Psamnètic I els hagué de pagar tribut per tal que es retiressin. Atacats pels medes, que acabaven d'ocupar Nínive el 612, travessaren el Caucas i s'establiren al sud de Rússia i bona part entraren a la vida sedentària. Establiren relacions amb les colònies gregues del nord de la mar Negra (regne del Bòsfor), a través de les quals es desenvolupà un comerç greco-escita important, controlat primer pels jonis i després del segle V pels atenesos. El rei persa Darios I els atacà (514), però fracassà. S'infiltraren cap als Balcans, i el segle IV aC ocuparen part de l'actual Romania. Aquesta penetració dels escites, però, fou deturada després per Filip II de Macedònia.
5. [GEC, XI, p.321]: Part. Relatiu o pertanyent als parts o a la Pàrtia [Pèrsia]. Individu d'un antic poble escita prredent de zones més enllà de la Bactriana i que conquerí al començament del segle II aC el NE de l'Iran i el sud e la mar Càspia al sobirà selèucida Antíoc II. Arsaces (250-248 aC), el seu capitost, donà nom a la dinastia arsàcida. Mitridates I (171-138 aC) conquerí el NW de l'Iran i Babilònia. Amb tot, no eliminaren els selèucides i hagueren de restar a l'Eufrates. El rei persa Artaban V (213-227) posà fi a la dinastia arsàcida (224). Poble d'un gran valor militar molt temut pels romans, els seus soldats eren destres en l'art de cavalcar amb armadura i a tirar a l'arc. Poble iranitzat des de l'origen, fou també hel·lenòfil i tolerant envers les religions amb què topà: zoroastrisme, judaisme, budisme i cristianisme. Creà dues capitals importants: Hatra i Ctesifont, tocant a Selèucia, que respectaren en l'arquitectura i en la seva població i tradicions. Abans del final de l'imperi arsàcida comença una reacció orientalitzant enfront de l'hel·lenisme que culminà durant l'imperi següent dels sassànides.
6. [GEC, II, p. 513]: Arsàcida. Membre d'una dinastia originària de Pàrtia, que substituí l'imperi dels selèucides en el domini de l'Iran i d'Armènia, on a partir del 54 dC regnà una branca col·lateral i fou destronada per l'acessió dels sassànides. Hom la considera fundada per Àrsaces, vers el 250 aC i assolí l'expulsió dels romans en temps de l'emperador Macrí, vençut per Artàban V (segle III dC).
7. Pahlavi. Llengua del grup indoeuropeu occidental, anomenat també irànic mitjà, que constituí l'idioma oficial, religiós i literari de l'imperi sassànida (segles III-VII). El sistema d'escriptura, derivat de l'alfabet arameu i d'estructura molt complexa, ha estat la causa del retard de la seva lectura i comprensió. Les obres literàries més notable són el Llibre de la Creació, una mena de cosmogonia del mazdeisme, el Memorial de Zair (Ayâtkar-i-Zarêrân), epopeia d'un heroi persa sorgit en una guerra contra Turan, i diversos poemes d'inspiració religiosa.
8. Sassànida. Membre d'una dinastia persa, originària de Fârs, que substituí la dels arsàcides en l'Imperi Persa des del 224 al 651. Els seus fundadors foren Pâbagh i Ardašîr (en grec Artaxerxes), fills d'un sacerdot de Persèpolis, els quals es rebel·laren contra l'arsàcida Artaban IV (224). Ardašîr fou proclamant rei a Ctesifont i el 226 era ja senyor de tot l'imperi, que centralitzà fortament, fonamentà en el mazdeisme i unificà el persa mitjà, que convertí en llengua oficial. L'amenaça dels pobles germànics en el Danubi i en el Rin li permeté de tenir a ratlla els exèrcits romans. El seu fill Sapor I (242-272) estengué el seu poder sobre Armènia i Mesopotàmia i, en la lluita contra els romans, vencé i féu presoner l'emperador Valerià (260). La crisi interna que seguí la seva mort facilità una expedició romana fins a la mateixa Ctesifont i el restabliment de Tiridates en el tron d'Armènia. Sapor II (310-379) reconquerí Ctesifont i restablí el seu poder sobre Armènia i, finalment, vencé Julià l'Apòstata, que morí en la batalla (363). Bahrâm IV (379. 421) hagué de cedir la meitat d'Armènia a Teodosi el Gran (390). Sota Bahrâm IV (421-438) i Peroz (438-484), s'intensificaren les incursions dels huns heftalites, els quals, tot i algunes derrotes, aconseguiren d'imposar-se i fer pagar tribut (484-486). Les lluites de Cosroes I de Pèrssia contra Justinià eixamplaren el domini persa fins a Antioquia de Síria i, un cop signada la pau (532), Cosroes pogué reduir els huns més enllà de l'Oxus, que esdevingué frontera oriental de l'imperi, i estengué el domini fins al Iemen (570). Les conquestes de Síria, Palestina, Àsia Menor i Egipte, sota Cosroes II, portaren l'imperi persa a la màxima expansió, ben efímera, per cert, puix que Heracli el sotmeté aviat a tutela, un cop vençut i assassinat Cosroes (628). El darrer sassànida, Yazdgard III (632-651), veié com queien sota els àrabs Selèucia i Ctesifont (637) i els seus exèrcits eren derrotats a Nehavend (642). Assassinat (651), els seus descendents es refugiraren a la Xina, on conservaren el títol un quant temps. La religió mazdea només es conservà a la regió de Kerman i entre els emigrats a l'Índia (parsis).
9. Sogdià. Relatiu o pertanyent a la Sogdiana, als seus habitants o a la seva llengua. / Llengua de la família irànica oriental, el nivell més antic de la qual correspon a l'irànic mitjà. Llengua pròpia dels sogdians, esdevingué lingua franca de tots els pobles de l'Àsia Central des de la mar Càspia fins a Mongòlia. Escrita en caràcters d'origen arameu, els primers documents daten del segle IV; la major part dels texts, que són dels segles VIII-IX, constitueixen una rica col·lecció de texts búdics i maniqueus. Eliminat pel persa, no fou descobert fins al segle XIX, i en subsisteix un vestigi en el yagnâbi, parlat a l'est de Samarcanda. Sogdiana. Antiga província de l'Imperi Persa, a l'Àsia central, compresa entre el Syr-Darja i l'Amu-Darja, frontera natural amb la Bactriana i la Margiana. A les seves valls orientals, molt fèrtils, creixeren nombroses ciutats, entre les quals sobresortia Maracanda (actual Samarcanda). Hom hi parlava el sogdià. Sotmesa per Cir II de Pèrsia (segle VI aC), fou conquerida per Alexandre el Gran. Després passà successivament a mans dels selèucides, dels reis de Bactriana, dels parts, novament dels perses, dels àrabs (segles VII-VIII) i, finalment, dels turcs.
10. Irànic. La forma de l'adjectiu irani no és recollida pels diccionaris normatius actuals. Fóra millor, per tant, adoptar la forma normativa irànic o iranià.
11. Kafir. Empro "kafir" perquè és el nom que empren aquests autors per designar el grup nuristani i per no embolicar el fil del raonament; però, com a nom pejoratiu que és, crec que hem d'abandonar el seu ús. [Nota de l'autora C. Junyent]
12. Nizâmi. Ilyâs Abû Muhammad (Gandzha, Azerbaidjan, 1141-d, 1204) poeta persa. La seua fama està lligada sobretot al "Quintet" (Khamseh) de poemes novel·lescos en versos apariats (masnavi), anomenats també Els cinc tresors. El primer, El tresor dels secrets, és de tema didascàlico-místic; el segon és la història de l'amor perseguit del rei sassànida Cosroes Parvîz i de la bella princesa armènia Shîrîn; el tercer es remunta a la famosa llegenda àrab de l'amor infeliç entre Laylà i Majnûn [Altaïr, núm. 2 (1999), ps. 51-58); el quart, Les set princeses, és un dels més fantasmagòrics jocs de les literatures asiàtiques i narra els amors del rei sassànida Bahrâm Gûr amb set princeses, que inclou set històries fantàstiques narrades per cadascuna de les joves i dedicades cadascuna a un color, a un tema astrològic i a un dia de la setmana; en el darrer, El llibre d'Alexandre, compost d'un Llibre de l'honor i d'un Llibre de la fortuna, s'evoquen les aventures d'Alexandre el Gran, convertit en un personatge mític, guerrer, filòsof i profeta. L'art de N., on convergeixen la intensitat i el sentiment i un equilibri humanista, representa un dels moments més madurs de la poesia persa. [EL, Garzanti, p. 700].
13. Urdú. L'urdú -paraula que prové d'una veu d'origen turc, ordu ("camp reial")- és una llengua formada a partir de la sintaxi de l'hindi (extreta al seu torn del sànscrit), escrita en caràcters àrabs i amb una gran influència del persa. Des del segle XIV, l'urdú fou la llengua de les corts musulmanes de l'Índia (Gujarât, Decan). Els mongols, tanmateix, conservaren el persa com a llengua cortesana i com a llengua literària i administrativa, fins que fou substituït per l'anglés en el Raj (l'Imperi britànic de les Índies). Mentrestant, l'urdú, sense minvar les prerogatives del persa en els aparats administratiu i judicial, fou progressivament adoptat com alingua franca pels musulmans del nord i del centre de l'Índia i es convertí en llengua d'ús oficial el 1837. Al mateix temps, l'urdú es distancià gradualment de l'hindi a partir dels segles XVII-XVIII fins a transformar-se en una llengua literària. La brillant poesia urdú, la prosòdia de la qual és en bona mesura deutora del gazal persa, estigué representada per dues escoles, la de Delhi i la de Lucknow. El primer gran poeta en urdú fou Walî (m. 1707). En l'edat d'or del gazal, que perdurà fins al segle XIX, destacaren Mîr Dard (m. 1784), Nazir Akbarâbâdî (m. 1830) i, sobretot, el gran Gâlib (m. 1869), mestre indiscutible del gazal. Posteriorment, l'important escriptor modernista Muhammad Iqbâl (m. 1938) i el poeta progressista Faiz Ahmad Faiz (m. 1984) han constituït els grans noms de la literatura urdú, que, d'altra banda, ha assolit també la maduresa en la prosa. Actualment, l'urdú és la llengua nacional de 125 milions de pakistanesos i és parlada també per un nombre important de musulmans de l'Índia. [Thoraval, Dic., p. 302].
14. Paixto. Llengua indoeuropea del grup irànic oriental, escrita en alfabet àrab. Idioma oficial d'Afganistan -amb el persa-, és parlat per un 4 milions d'individus distribuïts entre l'Afganistan i el nord-est del Pakistan. Influït literàriament pel persa i l'urdú, les obres més antigues daten del segle XIII; les més notables són les dels místic panteista Bâyazîd Ansarî (mort el 1585), les del seu detractor Âkhûnd Darweza (segle XVII) i els poemes de Khušhâl Khân (mort el 1689), conegut com el pare del paixto. Actualment abunda la poesia popular cantada per recitadors professionals, anomenats dum. Bibliografia: GEC + A Dictionary of the Puk'hto,. Pus'hto or Language of the Afghâns; remarks on the originality of the language and its affinity to the semitic and other oriental tongues, etc, etc., by Captain H.G. Raverty. Indus Publications. Karachi, 1980. First published 1860: Ahmad Brothers Printers. Karachi. [Raverty 1860].
15. Tadjik. 1. Forma simplificada del persa modern, oficial al Tadjikistan, parlada per uns dos milions de persones i que hom escriu en alfabet ciríl·lic. El tadjik posseeix una important literatura moderna impresa. 2. Individu d'un poble iranià, de raça turànida, que habita a les províncies septentrionals de l'Afganistan, des d'Herât fins al Badakhšan (uns 6 milions d'individus) i a l'actual República [exsoviètica] del Tadjikistan. Representen un estrat ètnic autòcton anterior a la penetració turca, el qual, a diferència dels altres grups irànics nòrdics (bactrians, sogdians, tokharis, etc), no fou turquitzat. Parlen diversos dialectes del persa. Dominats pels turcs mongols (segles XIV-XV), llur territori fou objecte de disputes entre perses i uzbeks (segles XVIII-XIX) entre l'Afganistan i els khanats de Bukharà i Kokand. Amb l'annexió d'aquests khanats al domini rus (1868 i 1876), el territori restà dividit entre Rússia, que dominà la zona septentrional de l'Amu-Darja, i l'Afganistan, que en dominà la zona meridional.
Per a aprendre: Curso de Persa (Universidad de Sevilla)
[Informació compilada i traduïda al català per Salvador Jàfer]
